opinió
Pobresa i aporofòbia: quan el diagnòstic i l'empatia no resulten suficients
Mónica Gijón / Erradicar la pobresa és el primer objectiu dels ODS, una posició que revela l'imperatiu i transcendència de l'assumpte. No obstant això, la pobresa no sembla un tema prioritari en les agendes polítiques. Tampoc en la percepció col·lectiva dels reptes del mil·lenni. Més aviat es presenta com una qüestió inabastable, endèmica i enquistada. Una situació aliena i llunyana, tret que es pateixi o s'estigui en risc d'entrar en ella.
És freqüent tractar el problema de la pobresa des de la distància entre rics i pobres. Un abisme econòmic que no deixa de créixer i que opera en l'inconscient col·lectiu com una caricatura de la concentració de riquesa material. No obstant això, no sembla l'única frontera que ens ha de cridar l'atenció. La pobresa divideix claríssimament a la població en dos: els que són pobres i els que no ho són. I el primer grup és immensament major que el segon. Organismes internacionals xifren en 700 milions les persones que viuen en una situació de pobresa extrema, és a dir, que sobreviuen amb menys d'un dòlar diari. Els més miserables entre els pobres que, en general, estan lluny socialment i geogràficament.
No obstant això, la pobresa no inclou en els qui han de sobreviure amb un dòlar diari. Cada vegada més persones i famílies amb treballs precaris, dificultats de subsistència bàsica, sense possibilitats de formació i amb poques xarxes de suport eixamplen les llistes de la pobresa. No sembla convenient abordar el tema des dels rànquings de misèria. No seria bo desenfocar la qüestió. La pobresa és un fenomen complex de dimensió planetària. Un territori mòbil i porós que s'eixampla contínuament. Els seus tentacles són presents en països desenvolupats i en zones en vies de desenvolupament. No obstant això, les persones pobres continuen sent invisibles, oblidades i fins i tot sospitoses en el debat públic. Cal preguntar-se llavors, per què aquesta indiferència?
Durant molt de temps s'ha analitzat la qüestió en termes de creixement econòmic, enfocaments del PIB i teories del desenvolupament. La qüestió de l'assistència semblava l'eix central de l'assumpte. D'una banda, els partidaris d'oferir ajuda davant les "paranys de la pobresa", és a dir, davant la falta d'accés a drets, l'absència d'institucions sòlides i la falta de polítiques de protecció social i impuls econòmic. I per un altre, els que s'oposen a l'ajuda perquè dissuadeix la iniciativa, corromp les institucions i eternitza la dependència. Un debat del tot insuficient per a abordar el problema.
La pobresa és conseqüència d'una desigualtat creixent i desenfrenada que té molts elements: la precarització laboral, la hiperglobalització, la dificultat d'accés a la terra, la deslocalització industrial, l'escassetat de polítiques socials, la falta de regulació financera global, la fiscalització injusta, la falta de serveis salut, els problemes d'habitatge o l'absència de drets econòmics, socials i culturals, només per citar alguns. La llista és molt més gran. Amb freqüència oblidem que la pobresa intersecciona amb totes les discriminacions possibles: el gènere, l'ètnia, el context, la racialització, l'edat, la diversitat i la ubicació geogràfica. I potser té un paper massa protagonista en totes.
Les ciències socials i econòmiques ens ofereixen dades, anàlisis i explicacions complexes de tots aquests elements. Una radiografia força encertada del problema de la pobresa. Llavors, si tenim bons diagnòstics i aproximacions crítiques, per què segueix enquistat el problema? Potser cartografiar la desigualtat és necessari per a analitzar-la i problematizar-la, no obstant això, no sembla suficient per a eradicar-la.
La pobresa no és una qüestió exclusiva d'accés a béns materials. En paraules de Sen i Nussbaum, és una pèrdua inacceptable de talent, capacitat humana i dignitat. La pobresa limita l'existència i erosiona la identitat de qui la pateix. Potser l'empatia podria ajudar-nos en aquesta direcció. Ester Dufflo explica molt bé a "Repensar la pobresa", que tenim un greu problema de clixé social. D'una banda, les persones pobres són sospitoses de ser mandroses, inútils i desvalgudes. En pol oposat, són considerades nobles i valents herois que suporten amb resignació el seu destí. Mai com a font de coneixement, persones a les quals consultar i subjectes imprescindibles que poden aportar.
La desigualtat indigna socialment, però la pobresa genera indiferència, com pot explicar-se aquest contrast? Potser la promesa de progrés il·limitat, la lògica mercantil i la cerca de l'èxit individual que impregna les formes de vida, ens condueix a pensar que el món es divideix entre guanyadors i perdedors. Una frontera que naturalitza la percepció que els pobres són els únics responsables de les seves dificultats. I pitjor encara, que els èxits dels qui aconsegueixen una vida pròspera i abundant són fruit exclusivament del seu esforç individual, sense cap consciència dels seus privilegis. Una arrogància social que condueix al menyspreu de la pobresa.
La pobresa i la forma en què la mirem transpira ideologia. En aquest sentit, no sembla suficient l'empatia per a erradicar-la. És imprescindible exterminar el menyspreu i la humiliació que provoca en les societats contemporànies. Adela Cortina utilitza el terme "aporofòbia" per a referir-se a aquest rebuig. Una malaltia social amb bases cerebrals, culturals i socials que menysprea i exclou a les persones pobres. En l'intercanvi mercantil el pobre és aquell que no té res a intercanviar, el que no és rendible. Un estigma que es materialitza en rebuig i menyspreu i destrueix els fonaments de la vida en comú. La pobresa no és una opció i no es resol únicament amb ajuda. La desigualtat té causes sistèmiques (conegudes i quantificades) i requereix polítiques, enginy i audàcia per part de governs, organismes internacionals i administracions. La pobresa no és una tasca dels altres, és una responsabilitat col·lectiva. Exigeix una ètica del reconeixement, que defensi el valor i la dignitat de cada persona, no pel cost que suposa a nivell d'impostos o pel lloc que ocupa en l'intercanvi mercantil.
Amb la finalitat de situar la pobresa en l'agenda política, es va celebrar fa uns mesos a Barcelona la, 1st Conference Internacional on Aporophobia, impulsada pel grup Social Economics & Ethics (SEE) del IQS School of Management de la Universitat Ramon Llull. Una trobada interdisciplinària del món de l'economia, la filosofia, el dret, el treball social i la pedagogia per abordar la naturalesa i la urgència del problema; les vivències i dificultats de les persones que la sofreixen; i la tasca d'acompanyament dels equips professionals a serveis socials, ONGs i entitats especialitzades. El congrés va concloure amb un manifest contra l'aporofòbia que convida a la presa de consciència contra el menyspreu i la humiliació. Podrà consultar-se en breu en https://aporophobia.iqs.url.edu/
La pobresa no és un tema menor. Sembla que el problema no és només la desigualtat, sinó la forma en què mirem i rebutgem als pobres. Per eradicar la pobresa i lluitar contra l'aporofòbia és imprescindible l'acció comuna. I potser la pedagogia té alguna cosa a dir en aquesta direcció. No és suficient que els joves puguin comprendre, diagnosticar i empatitzar amb la desigualtat. És necessari activar la cooperació més enllà d'una òptica assistencial. L'aprenentatge servei és útil en aquesta direcció: convida els joves a realitzar accions de compromís amb el bé comú, desfà clixés i permet treballar de manera crítica i reflexiva els dinamismes que condueixen a la desigualtat. L'aprenentatge servei no eliminarà la pobresa però potser mou contra la indiferència social i canalitza la indignació cap a reptes cívics que restitueixin la identitat i fomentin la capacitat de contribuir al bé comú de les persones excloses.
febrer 2024
-----
Més continguts sobre:
voluntariat, aprenentatge servei, desigualtats, exclusió
imprimir
És freqüent tractar el problema de la pobresa des de la distància entre rics i pobres. Un abisme econòmic que no deixa de créixer i que opera en l'inconscient col·lectiu com una caricatura de la concentració de riquesa material. No obstant això, no sembla l'única frontera que ens ha de cridar l'atenció. La pobresa divideix claríssimament a la població en dos: els que són pobres i els que no ho són. I el primer grup és immensament major que el segon. Organismes internacionals xifren en 700 milions les persones que viuen en una situació de pobresa extrema, és a dir, que sobreviuen amb menys d'un dòlar diari. Els més miserables entre els pobres que, en general, estan lluny socialment i geogràficament.
No obstant això, la pobresa no inclou en els qui han de sobreviure amb un dòlar diari. Cada vegada més persones i famílies amb treballs precaris, dificultats de subsistència bàsica, sense possibilitats de formació i amb poques xarxes de suport eixamplen les llistes de la pobresa. No sembla convenient abordar el tema des dels rànquings de misèria. No seria bo desenfocar la qüestió. La pobresa és un fenomen complex de dimensió planetària. Un territori mòbil i porós que s'eixampla contínuament. Els seus tentacles són presents en països desenvolupats i en zones en vies de desenvolupament. No obstant això, les persones pobres continuen sent invisibles, oblidades i fins i tot sospitoses en el debat públic. Cal preguntar-se llavors, per què aquesta indiferència?
Durant molt de temps s'ha analitzat la qüestió en termes de creixement econòmic, enfocaments del PIB i teories del desenvolupament. La qüestió de l'assistència semblava l'eix central de l'assumpte. D'una banda, els partidaris d'oferir ajuda davant les "paranys de la pobresa", és a dir, davant la falta d'accés a drets, l'absència d'institucions sòlides i la falta de polítiques de protecció social i impuls econòmic. I per un altre, els que s'oposen a l'ajuda perquè dissuadeix la iniciativa, corromp les institucions i eternitza la dependència. Un debat del tot insuficient per a abordar el problema.
La pobresa és conseqüència d'una desigualtat creixent i desenfrenada que té molts elements: la precarització laboral, la hiperglobalització, la dificultat d'accés a la terra, la deslocalització industrial, l'escassetat de polítiques socials, la falta de regulació financera global, la fiscalització injusta, la falta de serveis salut, els problemes d'habitatge o l'absència de drets econòmics, socials i culturals, només per citar alguns. La llista és molt més gran. Amb freqüència oblidem que la pobresa intersecciona amb totes les discriminacions possibles: el gènere, l'ètnia, el context, la racialització, l'edat, la diversitat i la ubicació geogràfica. I potser té un paper massa protagonista en totes.
Les ciències socials i econòmiques ens ofereixen dades, anàlisis i explicacions complexes de tots aquests elements. Una radiografia força encertada del problema de la pobresa. Llavors, si tenim bons diagnòstics i aproximacions crítiques, per què segueix enquistat el problema? Potser cartografiar la desigualtat és necessari per a analitzar-la i problematizar-la, no obstant això, no sembla suficient per a eradicar-la.
La pobresa no és una qüestió exclusiva d'accés a béns materials. En paraules de Sen i Nussbaum, és una pèrdua inacceptable de talent, capacitat humana i dignitat. La pobresa limita l'existència i erosiona la identitat de qui la pateix. Potser l'empatia podria ajudar-nos en aquesta direcció. Ester Dufflo explica molt bé a "Repensar la pobresa", que tenim un greu problema de clixé social. D'una banda, les persones pobres són sospitoses de ser mandroses, inútils i desvalgudes. En pol oposat, són considerades nobles i valents herois que suporten amb resignació el seu destí. Mai com a font de coneixement, persones a les quals consultar i subjectes imprescindibles que poden aportar.
La desigualtat indigna socialment, però la pobresa genera indiferència, com pot explicar-se aquest contrast? Potser la promesa de progrés il·limitat, la lògica mercantil i la cerca de l'èxit individual que impregna les formes de vida, ens condueix a pensar que el món es divideix entre guanyadors i perdedors. Una frontera que naturalitza la percepció que els pobres són els únics responsables de les seves dificultats. I pitjor encara, que els èxits dels qui aconsegueixen una vida pròspera i abundant són fruit exclusivament del seu esforç individual, sense cap consciència dels seus privilegis. Una arrogància social que condueix al menyspreu de la pobresa.
La pobresa i la forma en què la mirem transpira ideologia. En aquest sentit, no sembla suficient l'empatia per a erradicar-la. És imprescindible exterminar el menyspreu i la humiliació que provoca en les societats contemporànies. Adela Cortina utilitza el terme "aporofòbia" per a referir-se a aquest rebuig. Una malaltia social amb bases cerebrals, culturals i socials que menysprea i exclou a les persones pobres. En l'intercanvi mercantil el pobre és aquell que no té res a intercanviar, el que no és rendible. Un estigma que es materialitza en rebuig i menyspreu i destrueix els fonaments de la vida en comú. La pobresa no és una opció i no es resol únicament amb ajuda. La desigualtat té causes sistèmiques (conegudes i quantificades) i requereix polítiques, enginy i audàcia per part de governs, organismes internacionals i administracions. La pobresa no és una tasca dels altres, és una responsabilitat col·lectiva. Exigeix una ètica del reconeixement, que defensi el valor i la dignitat de cada persona, no pel cost que suposa a nivell d'impostos o pel lloc que ocupa en l'intercanvi mercantil.
Amb la finalitat de situar la pobresa en l'agenda política, es va celebrar fa uns mesos a Barcelona la, 1st Conference Internacional on Aporophobia, impulsada pel grup Social Economics & Ethics (SEE) del IQS School of Management de la Universitat Ramon Llull. Una trobada interdisciplinària del món de l'economia, la filosofia, el dret, el treball social i la pedagogia per abordar la naturalesa i la urgència del problema; les vivències i dificultats de les persones que la sofreixen; i la tasca d'acompanyament dels equips professionals a serveis socials, ONGs i entitats especialitzades. El congrés va concloure amb un manifest contra l'aporofòbia que convida a la presa de consciència contra el menyspreu i la humiliació. Podrà consultar-se en breu en https://aporophobia.iqs.url.edu/
La pobresa no és un tema menor. Sembla que el problema no és només la desigualtat, sinó la forma en què mirem i rebutgem als pobres. Per eradicar la pobresa i lluitar contra l'aporofòbia és imprescindible l'acció comuna. I potser la pedagogia té alguna cosa a dir en aquesta direcció. No és suficient que els joves puguin comprendre, diagnosticar i empatitzar amb la desigualtat. És necessari activar la cooperació més enllà d'una òptica assistencial. L'aprenentatge servei és útil en aquesta direcció: convida els joves a realitzar accions de compromís amb el bé comú, desfà clixés i permet treballar de manera crítica i reflexiva els dinamismes que condueixen a la desigualtat. L'aprenentatge servei no eliminarà la pobresa però potser mou contra la indiferència social i canalitza la indignació cap a reptes cívics que restitueixin la identitat i fomentin la capacitat de contribuir al bé comú de les persones excloses.
febrer 2024
-----
Més continguts sobre:
voluntariat, aprenentatge servei, desigualtats, exclusió
imprimir