Roser Batlle / Rojas Marcos sempre diu que hi ha dues coses que nota quan arriba a Espanya procedent dels Estats Units, només a l'aterrar a l'aeroport: l'olor de cafè-cafè i lo molt que parlen les dones.
A risc de fomentar el tòpic sobre els llatins, crec que pot tenir raó: el cafè que beuen als Estats Units és bastant dolent i cal reconèixer que aquí tothom parla pels colzes, però les dones més encara.


M'interessa aquest tema, perquè crec que les converses entre dones freqüentment són l'embolcall de quelcom una mica més profund, ja que solen estar impregnades de grans dosis d'amor fraternal i de cura mútua.
Aquestes relacions a vegades es consoliden de manera informal, com a entorns de pertinença: una se sent emocionalment vinculada i acompanyada pel grup d'iguals.
Tinc un bon exemple d'això. Des que visc a Barcelona, ja fa catorze anys, vaig al gimnàs que està sota de casa meva cada dia a les set del matí. A aquesta hora em vaig trobar amb un grup de dones molt especial, que amb el temps hem arribat a formar una xarxa informal d'amistat, amb molt d'afecte.
És una colla amb una curiosa barreja de diversitat i afinitat ... i molta consciència de ser un grup cohesionat, a dia d'avui irrenunciable en la vida afectiva de cadascuna de nosaltres.
La conversa afectuosa i divertida que manteníem al vestidor de sobte va transitar cap a un altre lloc. Tot va començar quan Mercè, que llavors tenia seixanta-set anys, ens va proposar a les tres que compartíem aquell racó del vestuari: «El diumenge em faré vint quilòmetres per Barcelona, qui s'apunta?».
Susanna, Empar i jo vam respondre: «Ens va bé; anem ». Vam quedar a les set del matí, vam recórrer aquella distància sense parar de parlar i riure i, en acabar, vam pensar que havíem de repetir; així que al cap de tres setmanes vam fer una excursió per Collserola. En lloc de quatre, aquesta vegada vam ser vuit.
Després de Collserola va ser Garraf i vam pensar en convidar algun home: ens vam aplegar dotze persones. I després va venir Montserrat, Matagalls, Palamós, Puigsacalm ... Avui som una dotzena de dones, algunes de les quals porten a les seves parelles, i fem una mitjana de sis a dotze sortides a l'any.
No només ens trobem cada matí al gimnàs i fem excursions uns quants diumenges. Hem anat afegint coses que ens venien de gust: anar a animar a les que corren maratons i altres carreres; organitzar un sopar per Nadal; esmorzar juntes els últims divendres de cada mes; muntar un cap de setmana en alguna ciutat europea cada any... No obstant això, els homes només estan convidats a les excursions.
Ens recolzem quan alguna cau malalta i ingressa a l'hospital, quan els fills ens donen problemes, quan es pateix una pèrdua en la família...
O sigui que, al final, s'ha generat una mena d'activitat social informal que va anar brollant a partir d'una primera iniciativa d'una de nosaltres. Compartim una amistat molt afectuosa sense ser passional. És un espai de fraternitat i de cura, amb el valor afegit de ser explícit i reconegut per totes: no només ens estimem, sinó que diem que ens estimem i lo felices que estem de tenir-nos.
La conversa intranscendent i acollidora que compartíem inicialment al vestidor s'ha transformat en acció. Però, tancant i alimentat el cercle, al mateix temps aquesta acció compartida és la que permet expressar els sentiments, amb la qual cosa la conversa es torna més profunda i conscientment sanadora.
No sé per què s'ha arribat generar aquesta xarxa. Podria ser que per atzar. Però sí que sé per què es manté: totes acceptem la manera de ser de cadascuna, ningú critica ningú, els problemes compartits es tornen més petits i les alegries compartides es tornen més intenses i duradores.
I de tot plegat es pren consciència i se'n parla de tant en tant. Prenent cafè de veritat.

Abril 2017

-----

Més continguts sobre:
participació

imprimir