Roser Bat­lle / Trolls i cor­cons a les xar­xes: no hi ha manual d'ins­truc­ci­ons.
Cada cop que lle­geixo a face­book o, sobre­tot a twit­ter, el reguit­zell d'insults, des­qua­li­fi­ca­ci­ons, gro­lle­ries... cap a la per­sona que mani­festa una opi­nió dife­rent de la prò­pia, m'aga­fen tots els mals.


La veri­tat és que, més que els insults o els trolls que els per­pe­tren, em pre­o­cupa si no ens estan comen­çant a emmet­zi­nar a tots. Si no esta­rem, por a poc, tole­rant-los i quasi jus­ti­fi­cant-los sota una vapo­rosa defensa de la lli­ber­tat d'expres­sió o bé sota la resig­na­ció de que això és així i no es pot fer res per com­ba­tre-ho.
Si tot ple­gat em fa por és per­què començo a veure clares mos­tres de manca de res­pecte i inca­pa­ci­tat per al dià­leg per part de per­so­nes rela­ti­va­ment pro­pe­res, de les que "mai ho hau­ria dit..."
A tra­vés del twit­ter de Joan Cos­cu­bi­ela, una de les per­so­nes que més atacs de trolls ha rebut arran del seu posi­ci­o­na­ment res­pecte del refe­ren­dum de Cata­lu­nya, em va arri­bar un arti­cle bri­llant, il·lumi­na­dor sobre aquest assumpte: "Razo­nes para plan­tar cara a los aco­sa­do­res en la Red", de la his­to­ri­a­dora Mary Beard.
Mary Beard, que va ser Premi Prin­cesa de Girona en Cièn­cies Soci­als l'any 2016 és una intel·lec­tual res­pec­ta­dís­sima arreu del món, espe­ci­a­lit­zada en Roma i allu­nyada de qual­se­vol eli­tisme, com mos­tra el seu dis­curs a l'hora de rebre el Premi i la seva pro­duc­ció divul­ga­dora, adre­çada a apro­par la his­tò­ria a la gent i a con­vèn­cer-nos que tots por­tem un tros­set d'Anti­gui­tat al cor.
Mary Beard ha estat víc­tima dels cibe­ras­set­ja­dors (a qui ella ano­mena grà­fi­ca­ment els "matons al pati de l'escola") per les seves con­vic­ci­ons rela­ti­ves a la immi­gra­ció i la diver­si­tat ètnica del Regne Unit i com­par­teix, en l'arti­cle citat, les seves refle­xi­ons al res­pecte. És un arti­cle intens, que reco­mano del tot, ple de vin­cles a altres arti­cles i notí­cies.
La pro­fes­sora cita qua­tre aspec­tes clau que carac­te­rit­zen aquest feno­men:
1. S'opina sense saber. L'opi­nà­tica sobre qual­se­vol tema, sense lec­tura ni expe­ri­èn­cia directa prè­via, està abso­lu­ta­ment estesa i quasi no qües­ti­o­nada. Tot­hom pot dir el que li sem­bla.
2. No s'accepta bé la falta de cer­te­ses. Tot­hom te ànsia d'abso­luts, de blancs o negres. Això acaba exa­ge­rant els posi­ci­o­na­ments i fa llis­car cap els extre­mis­mes.
3. No s'aplica la pru­dèn­cia a l'hora de fer inter­pre­ta­ci­ons, ni s'assu­meix que a vega­des encara no s'han tro­bat les res­pos­tes a algu­nes pre­gun­tes.
4. Es recorre a l'insult. És impos­si­ble el dià­leg per­què, en rea­li­tat, no es desitja la con­versa, sinó la humi­li­a­ció del adver­sari.
No cal dir que em soli­da­ritzo abso­lu­ta­ment amb l'asset­ja­ment del que han estat víc­ti­mes el Joan Cos­cu­bi­ela i la Mary Ward. Cap dels dos es mereix el tracte que han rebut per part dels matons que han irrom­put a aquest pati de l'escola que són les xar­xes soci­als.
Però vol­dria també par­lar d'una altra fauna més inno­cent que també volta pel pati: els cor­cons. Res a veure amb els trolls, afor­tu­na­da­ment, per­què no estem par­lant d'insults i agres­si­ons, sinó de "pecats veni­als" com la vani­tat, el desig de pro­ta­go­nisme i la neces­si­tat impe­ri­osa de dir la última paraula.
Son les per­so­nes que neces­si­ten pun­tu­a­lit­zar-ho tot i, sobre­tot, que es noti que són elles les que tenen la luci­desa de veure les coses d'una manera més pro­funda i crí­tica. Tot ple­gat menys feri­dor que els trolls, però tre­men­da­ment can­sat.
És curiós, però, que els cor­cons patei­xen d'alguns dels matei­xos mals que els trolls: no es lle­gei­xen el hau­rien de lle­gir sen­cer per poder opi­nar des­prés, no con­tex­tu­a­lit­zen i no tenen paci­èn­cia.
Mul­ti­pli­quen i ampli­fi­quen els errors pel fet de difon­dre'ls sense mesura. Donen per bo el comen­tari -tal vegada pre­ci­pi­tat o clara­ment ine­xacte- del dar­rer que ha opi­nat, i sobre aquest diguem-ne malen­tès cons­tru­ei­xen la seva opi­nió, sense moles­tar-se en anar a les fonts i com­pro­var què ha dit en rea­li­tat la per­sona a la qual li estan repas­sat la "car­ti­lla".
La resta la fa la prò­pia estruc­tura de twit­ter -més que face­book, que també- i la seva exas­pe­rant super­fi­ci­a­li­tat i pre­ci­pi­ta­ció.
A vega­des penso si és que els cor­cons es pas­sen el dia pen­jat de les xar­xes i no tenen altra feina a fer. Aixe­quen algun cop els ulls del mòbil? Per­què és sabut que quan et cen­tres molt en una sola cosa pots per­dre el món, amb la seva com­ple­xi­tat poli­è­drica, de vista.
Per­so­nal­ment encara no he estat víc­tima de trolls, però he comen­çat a veure els cor­cons al twit­ter i al face­book.
¿Qué cal fer amb tots dos? Mary Beard demana idees al final del seu arti­cle. refe­rint-se als trolls, diu.
Gai­rebé tots aquests homes (són majo­ria, però no hi ha només homes) resul­ten patè­tics més que dolents. I no estic segura de voler des­a­pro­fi­tar el temps dels tri­bu­nals amb ells. Però no sé com és pos­si­ble con­vèn­cer-los per­què dei­xin d'amar­gar la vida d'altres per­so­nes (jo tinc sort, per­què sóc forta i tinc suports molt valu­o­sos, però altres patei­xen molt més). Pre­fe­reixo, sens dubte, dis­cu­tir sobre les dis­cre­pàn­cies aca­dè­mi­ques de manera edu­cada, no sal­tar a la pri­mera de canvi, ni entrar en bara­lles amb fra­ses com "no diguis idi­o­te­ses". Però tam­poc vull viure en un món en què ningú s'enfadi mai, en què no hi hagi mai insults. Ara bé, no vull que ningú sigui gro­ller, mai.
Com acon­se­guir que aquesta gent deixi de prac­ti­car asset­ja­ments col·lec­tius com aquest? S'accep­ten sug­ge­ri­ments.
No tinc manual d'ins­truc­ci­ons. En rea­li­tat no sé què fer, què convé fer. Bata­llar con­tí­nu­a­ment cansa i pot­ser aca­bem emmet­zi­nats pel mateix verí que volem com­ba­tre. Però dei­xar-ho cór­rer, no és some­tre's a la dic­ta­dura dels matons que mono­po­lit­zen "el pati de l'escola"?
Li he enviat un mis­sage al Cos­cu­bi­ela: Grà­cies per com­par­tir, @jcoscu. No tinc res­posta: crear un twit­ter alter­na­tiu per als qui cre­uen en el res­pecte? Seria via­ble? Em temo que no.
I també li he enviat un mis­satge a Mary Beard: Grà­cies, Mary, per orde­nar tan encer­ta­da­ment els teus argu­ments. M'encanta el teu arti­cle i penso divul­gar-lo.
Tot i així, les xar­xes soci­als tenen coses mera­ve­llo­ses i a mi, les que més m'agra­den son les caram­bo­les que enca­de­nen casu­a­li­tats (o no).
A tra­vés del Cos­cu­bi­ela he des­co­bert l'arti­cle de la Mary Beard. A tra­vés de bus­car, per pura curi­o­si­tat, on havia nas­cut la Mary Beard, he viat­jat en el temps a Shrops­hire, el com­tat d'Angla­terra esce­nari de la col·lec­ció de lli­bres que més esti­mava quan era petita, la saga del "Lone Pine". Una obra de l'escrip­tor Mal­colm Savi­lle on els pai­sat­ges reals, tant els bucò­lics com els mis­te­ri­o­sos o ater­ra­dors, cons­ti­tu­ïen la matè­ria prima dels meus som­nis.

www.​roserbatlle.​net
@roser­bat­lle

Desem­bre 2017

-----

Més con­tin­guts sobre:
ciu­ta­da­nia, demo­crà­cia

impri­mir