opinió
Ciutadania crítica i activa: la memòria de l'Holocaust
Salvador Carrasco Calvo /
En el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust
La memòria de l'Holocaust és més que el record d'uns fets indescriptibles i gravíssims. També és «una terrible inèrcia i l'error futur que tractem de conjurar», com han dit, amb motiu, R. Fernández Vítores i altres, en el seu llibre Per entendre l'Holocaust (2017). En altres paraules, no sembla haver-hi receptes segures per protegir-nos contra el menyspreu, l'odi o el rebuig dels diferents. Aquesta segueix sent, encara avui, una greu «malaltia de l'esperit».
En la formulació i ampliació teòrica dels drets s'ha avançat molt. Es va passar de l'afirmació dels drets individuals de la ciutadania a la reivindicació dels drets socials, pròpia de l'estat social de dret, i a l'afirmació dels drets culturals de les minories, dels pobles i les nacions, tinguin o no un estat propi, en els nostres dies. Avui és tan important com urgent defensar els drets culturals i fer-ho amb tanta intensitat com vindiquem els drets individuals i els socials. El respecte i el reconeixement dels drets de les minories culturals i nacionals per part de les majories és condició indispensable per a la convivència. També ho és a la inversa. Els que aboquen els pobles a la manca d'entesa tenen una gravíssima responsabilitat. I la té més gran qui té més poder.
No és exagerat afirmar que estem immersos en una crisi de civilització que afecta els diferents nivells o esferes de la realitat: polític, econòmic, social i cultural. En les darreres dècades, s'han desfet els fonaments que cohesionaven la societat industrial i postindustrial. «L'abolició del treball assalariat» (Ralf Dahrendorf) i la pèrdua de «significació i centralitat del treball» (Claus Offe) són fenòmens d'enormes conseqüències per a la vida quotidiana de la majoria de la població: el treball ha deixat de ser «el gran integrador» en la vida social, i no ha estat substituït per cap altre. La vida col·lectiva sembla articular-se com si el seu model fos el d'una societat de treballadors pobres, amb una perifèria de precaris, de treballadors sense treball i de joves sense alternatives. La història ensenya que aquestes situacions no acostumen a tenir finals feliços: són l'humus on arrelen i creixen el racisme, l'aporofòbia i tantes manifestacions xenòfobes com ha conegut la societat europea del segle XX.
Hem d'exigir a tothom l'acompliment de les seves obligacions envers els altres ciutadans i la societat mateixa. És qüestió de justícia («a cadascú allò que és seu»), d'igualtat en els drets que deriven de la nostra comuna dignitat i condició de persones humanes, i de la convicció crítica que les diferències i els conflictes cal afrontar-los amb mediacions eficients i pactes entre les parts. Mentre aquestes conviccions no estiguin arrelades en la majoria de la població, mentre els infants i els joves no creixin practicant diàriament la justícia, el respecte i el diàleg i els adults no siguem referents vàlids d'aquests valors, ningú ens podrà garantir que, tard o d'hora, no tornem a repetir errors gravíssims del passat europeu del segle XX, en el marc d'un sistema productiu que necessita menys del treball i no té alternatives clares per oferir.
Cal tornar a advertir que es donen circumstàncies que auguren un futur problemàtic? S'ha dit recentment que, a més d'un fet històric, l'Holocaust és «el paradigma d'un risc actual». Sumem els esforços de tothom o no ens en sortirem. Fa temps que sabem que, com deia el vell Aristòtil, «els homes es fan constructors construint, citaristes tocant la cítara... i justos fent accions justes i valentes. [...] No som bons o dolents per naturalesa, sinó habituant-nos a la justícia des de joves, per mitjà d'hàbits i per costum».
Afluixar en la defensa d'una societat crítica amb el racisme, avui amagat sota un discurs astut, i la promoció d'unes relacions socials més respectuoses, seria condemnar-nos a reviure vells inferns, de tan trista com vergonyosa memòria. Cal ser actiu a casa, al barri, al carrer, als patis i a les aules escolars, contra l'odi als pobres, contra les discriminacions amb els «diferents» i el rebuig dels nouvinguts. Ningú no ens pot alliberar d'aquesta responsabilitat, que ens concerneix a tots i cadascun dels ciutadans, a totes les institucions públiques i a totes les entitats de la societat civil. Cada any que passa el repte és més gran, la resposta col·lectiva de la ciutadania més urgent i els conflictes latents i manifestos més nombrosos. No ho dubtem, és l'hora de l'acció col·lectiva lligada a les rutines i als hàbits de la vida quotidiana. No tenim cap altre camí.
Gener 2018
-----
Més continguts sobre:
drets humans, ciutadania, democràcia
imprimir
En el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust
La memòria de l'Holocaust és més que el record d'uns fets indescriptibles i gravíssims. També és «una terrible inèrcia i l'error futur que tractem de conjurar», com han dit, amb motiu, R. Fernández Vítores i altres, en el seu llibre Per entendre l'Holocaust (2017). En altres paraules, no sembla haver-hi receptes segures per protegir-nos contra el menyspreu, l'odi o el rebuig dels diferents. Aquesta segueix sent, encara avui, una greu «malaltia de l'esperit».
En la formulació i ampliació teòrica dels drets s'ha avançat molt. Es va passar de l'afirmació dels drets individuals de la ciutadania a la reivindicació dels drets socials, pròpia de l'estat social de dret, i a l'afirmació dels drets culturals de les minories, dels pobles i les nacions, tinguin o no un estat propi, en els nostres dies. Avui és tan important com urgent defensar els drets culturals i fer-ho amb tanta intensitat com vindiquem els drets individuals i els socials. El respecte i el reconeixement dels drets de les minories culturals i nacionals per part de les majories és condició indispensable per a la convivència. També ho és a la inversa. Els que aboquen els pobles a la manca d'entesa tenen una gravíssima responsabilitat. I la té més gran qui té més poder.
No és exagerat afirmar que estem immersos en una crisi de civilització que afecta els diferents nivells o esferes de la realitat: polític, econòmic, social i cultural. En les darreres dècades, s'han desfet els fonaments que cohesionaven la societat industrial i postindustrial. «L'abolició del treball assalariat» (Ralf Dahrendorf) i la pèrdua de «significació i centralitat del treball» (Claus Offe) són fenòmens d'enormes conseqüències per a la vida quotidiana de la majoria de la població: el treball ha deixat de ser «el gran integrador» en la vida social, i no ha estat substituït per cap altre. La vida col·lectiva sembla articular-se com si el seu model fos el d'una societat de treballadors pobres, amb una perifèria de precaris, de treballadors sense treball i de joves sense alternatives. La història ensenya que aquestes situacions no acostumen a tenir finals feliços: són l'humus on arrelen i creixen el racisme, l'aporofòbia i tantes manifestacions xenòfobes com ha conegut la societat europea del segle XX.
Hem d'exigir a tothom l'acompliment de les seves obligacions envers els altres ciutadans i la societat mateixa. És qüestió de justícia («a cadascú allò que és seu»), d'igualtat en els drets que deriven de la nostra comuna dignitat i condició de persones humanes, i de la convicció crítica que les diferències i els conflictes cal afrontar-los amb mediacions eficients i pactes entre les parts. Mentre aquestes conviccions no estiguin arrelades en la majoria de la població, mentre els infants i els joves no creixin practicant diàriament la justícia, el respecte i el diàleg i els adults no siguem referents vàlids d'aquests valors, ningú ens podrà garantir que, tard o d'hora, no tornem a repetir errors gravíssims del passat europeu del segle XX, en el marc d'un sistema productiu que necessita menys del treball i no té alternatives clares per oferir.
Cal tornar a advertir que es donen circumstàncies que auguren un futur problemàtic? S'ha dit recentment que, a més d'un fet històric, l'Holocaust és «el paradigma d'un risc actual». Sumem els esforços de tothom o no ens en sortirem. Fa temps que sabem que, com deia el vell Aristòtil, «els homes es fan constructors construint, citaristes tocant la cítara... i justos fent accions justes i valentes. [...] No som bons o dolents per naturalesa, sinó habituant-nos a la justícia des de joves, per mitjà d'hàbits i per costum».
Afluixar en la defensa d'una societat crítica amb el racisme, avui amagat sota un discurs astut, i la promoció d'unes relacions socials més respectuoses, seria condemnar-nos a reviure vells inferns, de tan trista com vergonyosa memòria. Cal ser actiu a casa, al barri, al carrer, als patis i a les aules escolars, contra l'odi als pobres, contra les discriminacions amb els «diferents» i el rebuig dels nouvinguts. Ningú no ens pot alliberar d'aquesta responsabilitat, que ens concerneix a tots i cadascun dels ciutadans, a totes les institucions públiques i a totes les entitats de la societat civil. Cada any que passa el repte és més gran, la resposta col·lectiva de la ciutadania més urgent i els conflictes latents i manifestos més nombrosos. No ho dubtem, és l'hora de l'acció col·lectiva lligada a les rutines i als hàbits de la vida quotidiana. No tenim cap altre camí.
Gener 2018
-----
Més continguts sobre:
drets humans, ciutadania, democràcia
imprimir