Alguns recordem a Jaume Botey com a professor, d'altres com a referent intel·lectual i moral i, tots els que el vàrem tractar, com amic. En qualsevol cas, una persona imprescindible, que haurem d'aprendre a recordar. Avui volem començar a fer-ho publicant un article seu que va aparèixer l'octubre del 2000 a Senderi en un monogràfic titulat Religió a les escoles. Val la pena rellegir-lo i continuar aprenent.



Educació en valors. Educació de la fe

Per educar la intel·ligència fa falta el domini dels coneixements i de les tècniques adequades d'aprenentatge. Per educar en valors, és a dir, per educar la voluntat i els sentiments, a més de tècniques adequades, cal tenir sobretot autoritat moral. I això és més difícil que tenir coneixements. Sense autoritat moral, sense l'exemple i les actituds en el mateix educador, no hi haurà educació en valors.
Els alumnes investiguen sobre les vides dels professors, en pregunten, les comenten i més o menys les saben. Saben dels valors que les impregnen, dels seus criteris i de les seves prioritats, de les coherències o incoherències entre el que diuen i el que fan.
És el sentit normal de curiositat de tot adolescent que creix en funció dels models que observa i que té a prop. Hi ha mestres que es rebel·len davant la responsabilitat d'aquesta funció exemplar que acaba convertint en "professionals" dimensions de la seva vida privada. Però per molt que s'hi rebel·lin, seguiran sent observats pels alumnes. En un cert sentit forma part d'allò que en diem "ser mestre". Perquè fer de mestre va més enllà de ser ensenyant de matemàtiques o de socials. Vol dir ajudar a crèixer, ser pedagog i conduir el nen amb la mà.
Això, que sembla tan obvi i que és el que s'ha dit sempre, afecta tant els educadors de manera individual com de manera col·lectiva, i a aquests, com a equips de professors reunits en claustre i com a institucions educadores.
Per exemple, l'Estat, com a institució educadora o en la programació obligatòria per a les escoles, no pot donar un sentit positiu a la multiculturalitat com a valor si en altres dimensions el mateix Estat fomenta o no impedeix l'exclusió i el racisme.
Els alumnes detectaran aviat la incoherència i tindran la sensació que els valors proclamats a l'escola són valors que no valen. Que els valors que valen són els viscuts fora de l'escola. No hi ha res que esterilitzi tant la funció de l'escola com obligar els alumnes a viure l'esquizofrènia entre el dintre i el fora de l'escola, entre els valors que han de viure com a nens i els valors que viuen els adults. Quedarà patent que els valors de l'escola són cosa de criatures. La raó del fracàs tan clamorós de l'educació dels valors rau en el fet que no estem disposats a fer com a adults allò que a les criatures diem que s'ha de fer.
Imaginem que el Ministerio de Educación de Xile, sota el mandat del general Pinochet, hagués editat una guia didàctica sobre drets humans. Fet, d'altra banda, possible, perquè parlar de drets humans sempre queda bé. Durant la dictadura del general Franco també aquí la Falange parlava dels drets de les persones i els treballadors. Imaginem, doncs, que els mestres pinochetistes estan obligats a utilitzar la guia i s'esforcen per explicar-la.
Sembla obvi dir que les seves explicacions tindran poca o cap virtualitat educativa. Si és així, en una societat competitiva, o que exclou el jove del lloc de treball, o masclista, o que expulsa l'immigrat, o que no dóna passes significatives per a resoldre la pobresa a nivell mundial, com volem educar per a la cooperació, la solidaritat, la igualtat de tots i la justícia?
Però sempre hi ha escletxes i sempre hi ha nans infiltrats, heretges del sistema que, des de dintre, saben aprofitar les contradiccions del sistema i hi ha molts mestres que fan de nans o heretges. Són aquells que fan de la seva professió, del nedar contracorrent del consumisme, de l'alienació i de l'individualisme un acte militant de resistència, i que no es cansen malgrat que el sistema tingui mecanismes per aïllar o per obligar l'heretge a tornar pel bon camí. Fins i tot des de dins d'una presó és possible educar per a la llibertat personal i el creixement interior. I al cap i a la fi podríem preguntar-nos què entenem per "sistema": només els de dalt?
L'educació en els valors se situa precisament al bell mig de les contradiccions entre el que la societat és i el que pot arribar a ser, entre el que es pot fer i el que segons la llei és permès fer, entre la voluntat de l'ideal i la precarietat quotidiana, entre la realitat i la utopia, amb l'esforç per treure possibilitats d'allà on els altres creuen que no n'hi ha, d'obrir horitzons quan tothom ho veu negre, de donar esperança. En definitiva això fou el que en bona part van fer els nostres pares amb nosaltres en temps tan difícils com els d'ara.
En el tema de l'educació religiosa estem en un cas semblant. És normal que la religió, en tant que conjunt de doctrines, institucions, manifestacions d'art i de cultura popular etc., tingui un lloc a l'escola com el té qualsevol altre fet significatiu de l'experiència humana. Negar-ho és negar l'evidència que la religió ha configurat bona part de la cultura col·lectiva de totes les societats i, per tant, seria impedir que els joves tinguessin una de les principals claus interpretatives del present i del passat. Òbviament, però, tota l'ordenació d'aquesta disciplina (programació, professorat, inspecció, etc.) ha de dependre dels mateixos organismes que les altres matèries i de cap manera d'una determinada confessió religiosa. Remarco en especial que el professorat ha de tenir la preparació adequada, ha de pertànyer al mateix cos de professors que els de les altres disciplines, ha de tenir el mateix nivell de competència professional, idèntics procediments d'accés al lloc de treball i la mateixa dependència administrativa. En tant que mediacions que pretenen vehicular el contacte amb la divinitat totes les religions proclamen valors similars: respecte, fraternitat o igualtat de totes les persones davant de Déu, tot i que cal dir que sovint han fet al revés del que proclamaven. Entre elles s'han sembrat llavors d'exclusivisme, de monopoli del control, d'administració de la divinitat, i s'han enfrontat unes amb les altres provocant dramàtiques "guerres de religió".
La història demostra que més que enfrontaments per temes doctrinals o sobre les diferents imatges del sagrat o del transcendent, es tractava de lluites pel poder polític, econòmic o cultural disfressades de pretexts de religió. La raó de fons de tantes exclusions, condemnes, croades i inquisicions sempre ha tingut més a veure amb poders temporals que amb la bondat del regne. Tota religió com a sistema és un sistema de poder i està directament vinculada amb el poder. La religió és un instrument, és l'embolcall de la fe, però sovint aquesta fe ha estat tapada i segrestada per la religió o pels seus funcionaris professionals amb voluntat de posseir espais de poder o d'influència. Totes les religions volen poder econòmic i polític, en els mitjans de comunicació, a l'ensenyament etc. En concret l'Església catòlica des del segle IV està directament vinculada a les institucions de poder.
Però quan entremig no hi ha la lluita de poder, el diàleg interreligiós pot ser un bon instrument per a la comprensió mútua entre les diferents cultures, de cooperació i en definitiva per a la construcció d'una societat sobre els valors de la fraternitat i de la pau. Apreciant els valors de les seves cultures-religions en relació a la naturalesa, la família, l'autoritat, el poder etc., sense que cap cultura o religió vulgui imposar el seu model a les altres. Al contrari, caldria encoratjar els cristians, musulmans, jueus, hindús i a tots els altres a viure en profunditat la pròpia fe com a pas previ per intentar comprendre la fe i la cultura dels altres. Però tot això no és encara educar en la fe.
Els pares hem de formar fills responsables, capaços de respectar opinions diferents a les seves… però el centre educatiu també i, per tant, tota l'organització del centre, el tractament dels conflictes, la forma de relació que s'estableixi entre tots els seus membres, l'aprenentatge… ha de portar a l'assoliment d'aquest objectiu.
La fe és un valor molt especial que inclou dimensions intel·lectuals, ètiques i religioses. No és la resultant d'una evidència racional, sinó un acte de confiança fruit d'una adhesió de cada persona a allò sagrat i és més informulable i intangible que les dades provinents del coneixement per la raó o els sentits. Hi ha un component de contacte amb el misteri. Es pot celebrar, però és difícil d'explicar i menys ensenyar-se com es poden ensenyar la història o les matemàtiques.
La fonamentació de valors com la llibertat, la igualtat o la fraternitat no està en la fe, sinó en la mateixa naturalesa racional de l'home. Avui ningú ja no dubta que és perfectament possible construir la convivència entre les persones fonamentada sobre els valors dels drets humans sense les aportacions de la fe. Què aporta, doncs, la fe en l'ordre de construir una societat sobre els valors de la llibertat i la justícia? Res que no aportin les consideracions fetes des d'altres perspectives ètiques, filosòfiques o científiques. I per si algú en dubtava, recordem que el Vaticà II va explicitar que per reconèixer la suprema dignitat dels valors humans no cal cap aval del transcendent. La fe és una cosa diferent. Diria que ve a ser com una mena d'enamorament. Els enamorats no saben explicar el què ni el perquè els passa, però saben que és veritat. L'essència de la fe cristiana és el reconeixement que Déu m'estima i que Jesús ha anunciat que aquest Déu és el Déu dels pobres. Per això no pot ser l'escola el lloc de celebració o transmissió de la fe. No pot ser-ho l'escola finançada amb diners públics, pública o concertada, és a dir, la que és pagada amb els diners de tots, creients i no creients. El subjecte evangelitzador és per definició la comunitat de creients, no un espai públic que per definició, en tant que públic, no pot ser cristià. Però tampoc aquella escola privada reservada a una elit que pot pagar, perquè tant la finançada amb diners públics com aquesta segona han de construir-se sobre paràmetres de poder polític o econòmic.
L'educador, deia al començament, traspassarà a l'alumne els valors que ell realment viu i amb els quals està compromès. I anunciar la bona nova per als pobres des d'una institució de poder o des d'una institució en la qual difícilment els pobres poden tenir-hi accés és una contradicció flagrant. Per exemple, l'església, com a institució educadora no pot donar el sentit positiu que es manifesta a la Bíblia sobre els pobres com als preferits per Déu en el seu regne si en altres dimensions de la mateixa església aquesta manté col·laboracions estretes amb el poder del diner que oprimeix als pobres. No cal recórrer al segle IV per demostrar que ha sigut així, ni als silencis o col·laboracions amb les juntes militars llatinoamericanes dels 80. Només cal llegir els actuals acords amb l'Estat espanyol. És natural que els alumnes detectin aviat la incoherència d'aquestes actituds, igual que sembla obvi que des d'una escola d'elit en la qual s'estimula els alumnes per a la competitivitat, el poder i els diners, les explicacions sobre el Déu de bondat i que estima a tothom per igual, tindran poca o no tindran cap virtualitat educativa ni de transmissió de la fe.
Al meu entendre, doncs, les solucions donades fins ara -classe de religió o classe d'ètica, religió com a cultura però impartida i controlada per l'Església catòlica, catequesi disfressada de classe de religió i impartida per mestres no creients etc., són la suma de despropòsits conseqüència de la voluntat de presència de l'Església catòlica en una societat ja massivament no creient. Presència imposada per la força i amb el convenciment. Suposo que, des del poder i la força, serà possible l'evangelització o es mantindran més fàcilment aquells anomenats "valors cristians". Cras error. Per a mi ha estat la millor manera per desdibuixar els valors autènticament cristians i, per tant, de desenganyar la societat del missatge de Jesús. La jerarquia no li podia posar pitjor al mestre cristià i que vol viure des de la seva professió els valors de la fe. Però tot i així, fins i tot en aquest context tan advers, el mestre creient trobarà maneres d'aprofitar els espais, d'obrir escletxes, de poder comunicar humilment als alumnes que la fe és, sobretot, portadora dels valors de llibertat i d'esperança. També això fou el que, amb una església que tenia les mans tacades de sang en l'amarg context del "nacionalcatolicismo", alguns mestres creients van fer amb nosaltres.

Jaume Botey i Vallès
Octubre, 2000


-----

Més continguts sobre:
ètica, educació en valors, diversitat, desenvolupament moral, educació per la pau, drets humans

imprimir