experiència i intercanvi
Una professora que m'ha marcat
Sergi Moreno / No va ser ni el primer cop ni l'últim que la Dolors em va fer sentir escoltat, estimat, apreciat, recolzat i acompanyat. L'amor incondicional per cada un dels seus alumnes ha estat la clau del seu impacte a la meva trajectòria. Crec que he buscat inconscientment una Dolors en cada professor/a, monitor/a o terapeuta, i aquells/es que s'hi han apropat han marcat un abans i un després dins de la meva vida.
Encara recordo un dia de pati a primer de primària, jo ja havia esmorzat i estava jugant amb el meu grup d'amics i amigues. En aquella època era força agressiu, qualsevol insult, burleta o pessic m'encenia. De fet, qualsevol injustícia vers a mi m'encenia. Crec que estàvem jugant al fet i amagar. M'havia tocat varis cops ser el que parava sense que ningú m'hagués tocat realment. Jo començava a estar cabrejat, ja portàvem una bona estona i el cansament es feia present en les nostres cares suades. La Laia, una amiga del grupet, em va dir que m'havia tocat quan m'estava perseguint. Jo estava convençut que no ho havia fet i que l'havia esquivat. Tothom va sortir corrents pensant que jo era el caçador. Era la gota que va fer vessar el got. Vaig anar corrent darrera la Laia, la vaig perseguir per tot el pati, ella anava molt ràpid i jo cada cop estava més encès. En una frenada de la Laia a l'hora de girar anava tan a prop d'ella que la meva aturada no va ser prou efectiva. Per no xocar vaig avançar les mans i la meva companya va sortir empentada cap a uns barrots de la porta. Es va donar un cop al cap i es va fer un trau.
En aquell moment jo sabia que no ho havia fet volent, sí que m'havia passat pel cap empentar-la, però no ho vaig fer, el que va passar és que no vaig poder frenar a temps i la vaig atropellar. Per suposat ningú del pati em va creure, tothom qui estava jugant havia vist com d'enfadat estava. Em vaig posar a plorar, cada cop hi havia més alumnes i professors al voltant nostre, alguns professors ja havien allunyat la Laia per netejar-li la ferida. Tothom demanava explicacions i cadascú donava la seva versió dels fets. En aquell moment sabia que només una persona em creuria i vaig córrer allunyant-me de totes les acusacions i de totes les instruccions dels professors. Vaig creuar tot el pati i vaig arribar a la nostra classe.
Allà estava la Dolors, preparant el material per les classes de després. Em va veure entrar i vaig anar directament a la seva falda. Ella em va retirar, em va fer respirar i fins que no vaig parar de plorar em va estar acariciant càlidament transmetent-me seguretat. Quan vaig tenir prou forces li vaig explicar el que havia passat, no vaig poder evitar que em caigués alguna llàgrima mentre descrivia la culpabilitat d'haver-li fet mal i la injustícia que havia viscut per part de tots els meus amics i professores. Quan vaig acabar, ella simplement em va abraçar i, seguidament, em va demanar si la volia ajudar a preparar el material.
Quan l'ambient del pati es va calmar, la Dolors em va acompanyar a parlar amb la Laia. L'havien portat a l'hospital per a que li posessin dos punts. No volia trobar-me tots els judicis de tots els meus companys, em sentia nerviós, amb el cap baix, no podia mirar a ningú a la cara. La vergonya m'havia envaït i cada cop que m'apropava més al grup aquest sentiment s'aprofundia. De cop, la figura de la Dolors es va ajupir i em va dir quelcom mirant-me als ulls i agafant-me suaument pels braços. Avui dia no recordo què em va dir però em va fer sentir amb forces de poder fer el que havia de fer.
Vaig aixecar el cap en direcció als meus companys i al veure que ni tant sols estaven prestant atenció vaig interpretar que tot ja havia passat per ells, estaven centrats en què jugar ara. Vaig mirar doncs, la Laia, ella estava explicant la seva experiència a l'hospital a una amiga seva i vaig anar directament cap a ella. Es va sobtar de veurem, no estàvem cap dels dos còmodes amb la situació. Vaig explicar-li el meu punt de vista i vaig poder demanar-li disculpes. Les va acceptar. Vaig girar el cap buscant la Dolors, m'estava mirant i amb cara somrient em va picar l'ullet. Estava orgullosa de mi.
No va ser ni el primer cop ni l'últim que la Dolors em va fer sentir escoltat, estimat, apreciat, recolzat i acompanyat. L'amor incondicional per cada un dels seus alumnes ha estat la clau del seu impacte a la meva trajectòria. De fet, crec que he buscat inconscientment una Dolors en cada professor/a, monitor/a o terapeuta, i aquells/es que s'hi han apropat han marcat un abans i un després dins de la meva vida.
Març 2019
-----
Més continguts sobre:
mediació, educació en valors
imprimir
Encara recordo un dia de pati a primer de primària, jo ja havia esmorzat i estava jugant amb el meu grup d'amics i amigues. En aquella època era força agressiu, qualsevol insult, burleta o pessic m'encenia. De fet, qualsevol injustícia vers a mi m'encenia. Crec que estàvem jugant al fet i amagar. M'havia tocat varis cops ser el que parava sense que ningú m'hagués tocat realment. Jo començava a estar cabrejat, ja portàvem una bona estona i el cansament es feia present en les nostres cares suades. La Laia, una amiga del grupet, em va dir que m'havia tocat quan m'estava perseguint. Jo estava convençut que no ho havia fet i que l'havia esquivat. Tothom va sortir corrents pensant que jo era el caçador. Era la gota que va fer vessar el got. Vaig anar corrent darrera la Laia, la vaig perseguir per tot el pati, ella anava molt ràpid i jo cada cop estava més encès. En una frenada de la Laia a l'hora de girar anava tan a prop d'ella que la meva aturada no va ser prou efectiva. Per no xocar vaig avançar les mans i la meva companya va sortir empentada cap a uns barrots de la porta. Es va donar un cop al cap i es va fer un trau.
En aquell moment jo sabia que no ho havia fet volent, sí que m'havia passat pel cap empentar-la, però no ho vaig fer, el que va passar és que no vaig poder frenar a temps i la vaig atropellar. Per suposat ningú del pati em va creure, tothom qui estava jugant havia vist com d'enfadat estava. Em vaig posar a plorar, cada cop hi havia més alumnes i professors al voltant nostre, alguns professors ja havien allunyat la Laia per netejar-li la ferida. Tothom demanava explicacions i cadascú donava la seva versió dels fets. En aquell moment sabia que només una persona em creuria i vaig córrer allunyant-me de totes les acusacions i de totes les instruccions dels professors. Vaig creuar tot el pati i vaig arribar a la nostra classe.
Allà estava la Dolors, preparant el material per les classes de després. Em va veure entrar i vaig anar directament a la seva falda. Ella em va retirar, em va fer respirar i fins que no vaig parar de plorar em va estar acariciant càlidament transmetent-me seguretat. Quan vaig tenir prou forces li vaig explicar el que havia passat, no vaig poder evitar que em caigués alguna llàgrima mentre descrivia la culpabilitat d'haver-li fet mal i la injustícia que havia viscut per part de tots els meus amics i professores. Quan vaig acabar, ella simplement em va abraçar i, seguidament, em va demanar si la volia ajudar a preparar el material.
Quan l'ambient del pati es va calmar, la Dolors em va acompanyar a parlar amb la Laia. L'havien portat a l'hospital per a que li posessin dos punts. No volia trobar-me tots els judicis de tots els meus companys, em sentia nerviós, amb el cap baix, no podia mirar a ningú a la cara. La vergonya m'havia envaït i cada cop que m'apropava més al grup aquest sentiment s'aprofundia. De cop, la figura de la Dolors es va ajupir i em va dir quelcom mirant-me als ulls i agafant-me suaument pels braços. Avui dia no recordo què em va dir però em va fer sentir amb forces de poder fer el que havia de fer.
Vaig aixecar el cap en direcció als meus companys i al veure que ni tant sols estaven prestant atenció vaig interpretar que tot ja havia passat per ells, estaven centrats en què jugar ara. Vaig mirar doncs, la Laia, ella estava explicant la seva experiència a l'hospital a una amiga seva i vaig anar directament cap a ella. Es va sobtar de veurem, no estàvem cap dels dos còmodes amb la situació. Vaig explicar-li el meu punt de vista i vaig poder demanar-li disculpes. Les va acceptar. Vaig girar el cap buscant la Dolors, m'estava mirant i amb cara somrient em va picar l'ullet. Estava orgullosa de mi.
No va ser ni el primer cop ni l'últim que la Dolors em va fer sentir escoltat, estimat, apreciat, recolzat i acompanyat. L'amor incondicional per cada un dels seus alumnes ha estat la clau del seu impacte a la meva trajectòria. De fet, crec que he buscat inconscientment una Dolors en cada professor/a, monitor/a o terapeuta, i aquells/es que s'hi han apropat han marcat un abans i un després dins de la meva vida.
Març 2019
-----
Més continguts sobre:
mediació, educació en valors
imprimir