Escrits entre rebrots (i VIII)
Senderi / Jaume Cela / I jo només sé dir-vos que d'alguna manera seré al vostre costat i que confio que com sempre tots, totes o gairebé, estareu amatents a les necessitats dels vostres i de les vostres alumnes. Ho sé segur. Podem perdre moltes coses en aquest combat, però la confiança que ha de presidir la nostra funció no la podem perdre. (...) I avui acabo amb aquests comentaris matiners. J. Cela
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
50. El ganxo arrossega el zero i li sembla que porta tot el pes del mon.
Ahir tarda vaig estar una estona a Plaça Catalunya amb la neta número cinc. Donàvem arròs als coloms. Aquesta imatge s'ha repetit milions de vegades. Quan era petit els de casa m'hi portaven. Vaig anar-hi amb els fills i ara amb els nets. Per uns moments vaig veure l'adolescent que vaig ser travessant la plaça abans de les vuit del matí per anar a treballar al Banco Vitalicio de España. Llarg i primet, amb corbata i americana. El perfecte oficinista. I vaig evocar el meu amic Lluís Turell, perquè sovint ens trobàvem a la plaça per fer-la petar. En Lluís va ser el meu amic íntim des dels deu anys fins que vam estrenar els vint-i-cinc anys que vam anar espaiant les trobades, però quan ens trobàvem teníem la sensació d'haver-nos vist cada dia, tot fluïa mansament. Jo vaig ser el primer llobató de la parròquia de sant Ildefons i ell va ser el segon. Vam estar molts anys junts, fins i tot vam fer de monitors als Grupos Pekin, del Camp de la Bota. Ens ho explicàvem tot, amb en Lluís, ens estimàvem com només s'estima a un amic de debò, sense condicions de cap mena. Vaig aprendre molt al seu costat. Es va posar malalt i el vaig veure un parell o tres de vegades abans que la seva dona em telefonés a l'escola per dir-me que l'anaven a sedar i que si volia acomiadar-me d'ell havia d'anar-hi en aquell moment. Vaig sortir del despatx de l'Escoleta, vaig avisar el conserge que marxava i vaig anar a l'hospital. No recordo que li vaig dir, no recordo res d'aquell moment tan important de la meva vida, perquè quan un amic se'n va el buit que deixa és enorme. El Lluís al llit i jo assegut al seu costat dient-li no sé què. Recordo, això sí, la seva mà dins la meva. Sovint el convoco en les meves reflexions. Li demano el seu parer. No ha acabat de marxar del tot. I sempre l'evoco rient, perquè vam riure molt amb en Lluís, la nostra complicitat era absoluta, de pedra picada. Llegíem de tot i ens pensàvem que tot ho enteníem. Un parell o tres de nits ens quedàvem a casa seva i no dormíem gota. Dedicàvem el temps a explicar-nos els somnis amb el llibre de Freud obert. He somiat que em perseguia una serp... ui, això indica una tendència homosexual reprimida. Jo he somiat un moneder obert, ui, ganes de fotre un clau, vas calent. Queia per un precipici... I amb aquells desvergonyment que donen els 16, 17 o 18 anys sabíem més que els psiquiatres. Quan es va morir vaig plorar. I quan vaig dir unes paraules al seu funeral vaig haver d'aturar-me un moment per evitar que les llàgrimes impedissin el meu parlament. Vaig celebrar la vida que havíem compartit. En Lluís va ser un nen, un adolescent, un jove i un home bo, que em plegava el sac de dormir, que feia mans i mànigues perquè entenguñés la física de batxillerat i que em llegia els seus poemes i escoltava els meus i vinga riure. Li vaig dedicar uns dels meus primers llibres. I també vam plorar. Encara hi ha moments que l'enyoro, que tinc la impressió de tenir-lo a tocar de dits, com ahir tarda, estiro la mà i el toco i el sento i el veig i sé que la mort no s'endurà el seu lluminós record.
51. El ganxo vol enganxar el bastonet i retenir-lo al seu costat, però el bastonet li diu que és útil a molta gent i que si vol enganxar alguna cosa que enganxi el maleït virus.
Sempre m'ha agradat molt llegir. I de sempre. D'on em ve aquesta passió? No en tinc ni la més remota idea, potser perquè quan llegeixo visc altres vides i amb la meva no en tinc prou.
Quan era jove devorava llibres, com ara, però uns autors d'aquells dies han desaparegut o gairebé. Què se n'ha fet de Papini, Mauricac, Bernanos, Maugham, Pearl S. Buck, Van der Meersch, West, Unamuno, Hesse, Hassel, Hansum o Teilhard de Chardin?
Aquest últim ens anava molt bé per intensificar les nostres reflexions de vint anys sobre fe i ciència. Hi ha havia un extens debat en aquells dies. El diàleg no l'hem de perdre mai però mai no s'arribarà a cap conclusió definitiva, perquè la ciència no pot respondre preguntes com: què hi ha després de la mort o si hem estat creats per un ésser superior. La ciència només pot respondre que no ho sap, que per ara no tenim cap evidència definitiva. La fe pot crear meravelloses històries, meravelloses i bellíssimes. Per tant, gaudim del mite i del logos.
52. L'aneguet no para de bellugar-se i el ganxo el renya: si no t'estàs quiet t'enganxo per tot el sant dia.
Cronòpios ens fa pensar en Cortázar. I en un grup musical. Em conviden a anar a un dels seus concerts, un concert més emotiu perquè és el primer que fan després del confinament. Cadires separades, asseguts, a mi no em comporta cap problema, però les dues noies que tinc davant no paren de bellugar l'esquelet. Lletres que expliquen coses, ritmes ben apropiats, els components, una bona colla de nois i de noies, són molt simpàtics dalt de l'escenari, es nota la complicitat i que s'estimen. I a peu de platea també. Ni hi ha dos que els conec prou bé, van ser alumnes meus. Dues joies. Han fet dues sessions. Jo sempre els havia avisat: si no feu una sessió per a jubilats no us podré venir a veure, perquè els horaris del jovent són incompatibles amb els meus ritmes interiors. I fan un concert a tres quarts de set i hi puc anar. I hi vaig i em trobo amb uns quants pares i mares i recordem quan eren unes criatures que corrien pel pati i ara els veig i els escolto amb molta tendresa. En situacions com aquestes experimento la mateixa tebior que quan em prenc un cafè calent un dia d'hivern. O una manta als peus. Ja soc fan de Cronòpios. Ja n'era, però avui més. M'han encomanat vida, he sortit de l'espectacle content, per una estona he oblidat les misèries de la pandèmia. Visca Cronòpios i llarga vida al grup i als seus fans.
53. El ganxo enganxa la perfecció i és l'enveja de tot el veïnat.
Màgic Pop: ets el gendre que tot sogre desitja tenir. Simpàtic, senzill, guapu sense embafar, amb un somriure trapella, bon noi, t'imagino molt intel·ligent... vaja, que m'agradaria haver sigut el teu mestre de primària. T'hauria demanat que fessis desaparèixer unes quantes coses que ara no detallo, però crec que ens hauríem posat d'acord en aquesta llista. Només un consell: vigila, que et volen convertir en el mag-il·lusionista de Catalunya. És una trista mania del nostre país petit, i ara et diria allò del campanar del poble veí, tenir una celebritat de cada cosa. Si parlem d'economistes... només un, un cantant, un poeta, un cuiner... o una cantant -ara és la Rosalia- una poetessa, però també només una... Una Rahola i sort en tenim que només n'hi hagi una, amb el seu ego que ocupa tot l'espai imaginable i que no necessita aprendre res de res, ni d'una especialista en clàssiques que ha sigut consellera de Cultura. De mestres no, n'hi ha molts. Per sort, molts i moltes. Vigila doncs, perquè la tele crema molt i tu has estat present durant moltes hores en aquella casa amb piscina i una colla de gent de molt bon veure: dels de sempre. I després repetició. No et deixis seduir per aquests cants de sirena. La tele crema. Jo he acabat fins al capdamunt del tarara, tarara de la gent que s`abraça a qualsevol cosa. Pesats de dimensions gegantines. I molta sort, estimat Pop. I jo també tinc un exalumne que es dedica al mon de la màgia, es diu Igor. Si em llegeixes, estimat Igor, molta sort també.
54. El ganxo vol pujar dalt de la cadireta per penjar-se i la cadireta mira de convèncer-lo perquè no ho faci perquè quan un ganxo vol deixar aquesta vida vol dir que pinten bastos.
Proposo que la medalla del treball si li concedeixi al confessor de l'antic ministre senyor Fernández Diaz. Ell, home de missa diària i amb tants pecats com comet, deu necessitar anar-lo a visitar cada dia. Tres avemaries i algun parenostre i avall que fa baixada. Ara està embolicat en una causa judicial -ei, presumpció d'innocència, no ho oblidem- al costat de la senyora de Cospedal, la ministra que volia que els tancs entressin per la Diagonal per impedir la votació del referèndum. Sempre he tingut una flaca per la senyora de Cospedal. M'agraden els cognoms amb un deix aristocràtic i el "de" sempre dona relleu. A vegades he somiat ser el senyor de Cela. De fet, si pogués triar la meva clase social escolliria ser aristòcrata. Res de burgués, massa feina i massa maldecaps, fer que funcioni una empresa o una fàbrica ha de ser pesati cal afegir-hi lluitar contra les vagues i posar i mantenir pis a la "querida". Tot plegat moltes hores i molts nervis. En canvi un aristocràta del segle XVIII, un il·lustrat tontejant amb senyores atistocràtes com tu, estonetes de converses tots ben empolainats, només haver d'aixecar el cul de la cadira quan entra el rei, tenir enginy en els comentaris, vigilar que no se't torci la perruca quan fas un pas de ball, saber jugar a cartes, descobrir què et vol dir una dona amb el vano i muntar a cavall... i poca cosa més. Això sí, de tant en tant, però molt de tant en tant, et jugaves el coll, et tallaven el cap i rodolova per les escales mentre el poble embogia, però, repeteixo, això passava molt de tant en tant i amb una mica de sort et mories al llit amb unes quantes sangoneres escampades per tot el cos. Mai la felicitat es absoluta.
55. Un ganxo i un ganxo fan dos ganxos. Anem bé.
Hi ha llibres que s'han de llegir a poc a poc, cada dia un parell o tres de pàgines. Si no ho fas així, embafen. Per exemple, estic llegint "Tal qual", de Paul Valéry, traduït per Antoni Clapés, amb una introducció de Jordi Marrugat i publicat a Adesiara. Cada dia tres o quatre pàgines. Reflexions de l'autor de "El cementiri marí" que abasten coses del món, Trobes perles com aquestes: Els amics, a la llarga, acaben classificant-se per ordre de delicadesa del seu tacte. O aquesta: El cicló pot arrasar una ciutat, però de cap manera no pot dessegellar una carta, desnuar aquest nus de fil.
I mentre vaig llegint m'arriba la notícia de la mort del pare Manel. Aquesta mena de persones, a més de tot el que han fet, són testimonis de la bondat humana, de què mirar de ser bona persona és possible. Fan una feina d'ajuda que no es pot dimensionar però sobretot fan això: fer-nos memòria que la bondat humana existeix, que es una opció.
Imaginem que hi ha cel. Avui festa grossa. En Casaldàliga deu haver rebut el pare Manel al ritme d'una samba i en Rubianes amb un dels seus monòlegs sobre com es menja això d'entendre la dimensió paternal de Déu. Benaurats, ells són els veritables benaurats!
56. El ganxo diu: quan tinguis la criatura te l'enganxaré a la bondat del mon.
De tant en tant, m'assec a un parc i observo què fa la gent. Una bona part consulten el mòbil. Que hi consulten? no en tinc ni idea, però penso que aquesta indústria ha aconseguit fer-se imprescindible. Passa el mateix quan entres al metro, a l'autobús, passes pel costat d'un bar, fins i tot, dins d'un cine. Molta gent amb la mirada perduda damunt d`una pantalleta. A mi em passa que quan telefono a un mòbil i no em contesten em provoca un cert desassossec. No em passa amb el fix, que quan no hi ha resposta em dic que no hi deuen ser. En canvi, quan em passa amb el mòbil d'algú -que sempre hi han de ser- al cap se m'omple d'històries. Algunes més dramàtiques, algunes més tràgiques.
Bona diada.
57. Ai, Wilde, m'agradaria poder-te enganxar per sempre més. Jo no et faria el que et va fer el teu amant.
Aquests dies hem vist algunes escenes de les entrades a escoles d'altres comunitats o d'altres països. Ara ens tocarà a nosaltres. He parlat amb mestres, comparteixen pors i incerteses, critiques pels canvis de protocols, ara ho teníem tot preparat i ens ho fan canviar. Alguns confessen que s'han trobat sols, altres han rebut els suports que necessiten. Una gran preocupació per les criatures i joves més vulnerables. Hi ha qui diu que no podran entrar les famílies de P3, altres diuen que sí, que faran com sempre, però només amb un familiar i sempre conservant les distàncies de seguretat. Hi ha qui està animat i manifesta amb convenciment que sabran estar a l'alçada del repte i d'altres que diuen que no tot depèn d'ells, que falten recursos, sobretot disminuir ràtios. Preocupació pels menjadors i pel transport i per les extraescolars. I per la neteja i la ventilació. Mestres que pensen que no es pot tornar a confinar tota la canalla, que cal assumir que el risc de contagi existeix a l'escola i fora de l'escola. Mestres amb moltes ganes de rebre els seus i les seves alumnes i entristits perquè no els podran abraçar. Mestres que han preparat l'acollida amb tot detall, fins i tot han pres mides entre taules i es plantegen trobar alguna manera de rebre les criatures sense enfocar al cap aquella mena de pistola per prendre la temperatura. Mestres que han planificat quins temes faran del currículum, quines lliçons no es poden perdre i tothom parla de l'acollida emocional, saben que en Tal ha perdut l'avi o que la Qual ha tingut la mare molt malament o que s'han passat tots els dies tancats a casa sense pati, sense wifi, sense... Mestres que rondinen contra la conselleria i contra els sindicats perquè no s'han posat d'acord. Calia donar una imatge d'unitat, diuen un pèl emprenyats...
I jo només sé dir-vos que d'alguna manera seré al vostre costat i que confio que com sempre tots, totes o gairebé, estareu amatents a les necessitats dels vostres i de les vostres alumnes. Ho sé segur. Podem perdre moltes coses en aquest combat, però la confiança que ha de presidir la nostra funció no la podem perdre.
58. El ganxo enganxa l'infinit i l'infinit es fa present del tot, com un xiclet a la sabata.
I avui acabo amb aquests comentaris matiners. El calendari de la meva vida, des de fa molts anys, l`ha marcat el ritme escolar. Demà comença l'any. Any nou, un any ple d'incerteses. Mai hauria pensat que escriuria la paraula incertesa tantes i tantes vegades. Un any farcit de sorpreses, només ens caldrà esperar per conèixer el signe d'aquestes sorpreses. Ja sabeu que us desitjo el millor. Ho faig per vosaltres. Ho faig per mi. Us deixo aquest poema de Brossa. Estimeu Brossa, la seva obra està plena de poemes com aquest que et fan mirar la vida d'una altra manera. A vegades com un joc, a vegades et mostren un abisme que et fa por.
GUANTS
Deu, nou, vuit, set, sis.
Un, dos, tres, quatre, cinc.
Cinc i sis: onze dits.
-----
imprimir
Jaume Cela
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
50. El ganxo arrossega el zero i li sembla que porta tot el pes del mon.
Ahir tarda vaig estar una estona a Plaça Catalunya amb la neta número cinc. Donàvem arròs als coloms. Aquesta imatge s'ha repetit milions de vegades. Quan era petit els de casa m'hi portaven. Vaig anar-hi amb els fills i ara amb els nets. Per uns moments vaig veure l'adolescent que vaig ser travessant la plaça abans de les vuit del matí per anar a treballar al Banco Vitalicio de España. Llarg i primet, amb corbata i americana. El perfecte oficinista. I vaig evocar el meu amic Lluís Turell, perquè sovint ens trobàvem a la plaça per fer-la petar. En Lluís va ser el meu amic íntim des dels deu anys fins que vam estrenar els vint-i-cinc anys que vam anar espaiant les trobades, però quan ens trobàvem teníem la sensació d'haver-nos vist cada dia, tot fluïa mansament. Jo vaig ser el primer llobató de la parròquia de sant Ildefons i ell va ser el segon. Vam estar molts anys junts, fins i tot vam fer de monitors als Grupos Pekin, del Camp de la Bota. Ens ho explicàvem tot, amb en Lluís, ens estimàvem com només s'estima a un amic de debò, sense condicions de cap mena. Vaig aprendre molt al seu costat. Es va posar malalt i el vaig veure un parell o tres de vegades abans que la seva dona em telefonés a l'escola per dir-me que l'anaven a sedar i que si volia acomiadar-me d'ell havia d'anar-hi en aquell moment. Vaig sortir del despatx de l'Escoleta, vaig avisar el conserge que marxava i vaig anar a l'hospital. No recordo que li vaig dir, no recordo res d'aquell moment tan important de la meva vida, perquè quan un amic se'n va el buit que deixa és enorme. El Lluís al llit i jo assegut al seu costat dient-li no sé què. Recordo, això sí, la seva mà dins la meva. Sovint el convoco en les meves reflexions. Li demano el seu parer. No ha acabat de marxar del tot. I sempre l'evoco rient, perquè vam riure molt amb en Lluís, la nostra complicitat era absoluta, de pedra picada. Llegíem de tot i ens pensàvem que tot ho enteníem. Un parell o tres de nits ens quedàvem a casa seva i no dormíem gota. Dedicàvem el temps a explicar-nos els somnis amb el llibre de Freud obert. He somiat que em perseguia una serp... ui, això indica una tendència homosexual reprimida. Jo he somiat un moneder obert, ui, ganes de fotre un clau, vas calent. Queia per un precipici... I amb aquells desvergonyment que donen els 16, 17 o 18 anys sabíem més que els psiquiatres. Quan es va morir vaig plorar. I quan vaig dir unes paraules al seu funeral vaig haver d'aturar-me un moment per evitar que les llàgrimes impedissin el meu parlament. Vaig celebrar la vida que havíem compartit. En Lluís va ser un nen, un adolescent, un jove i un home bo, que em plegava el sac de dormir, que feia mans i mànigues perquè entenguñés la física de batxillerat i que em llegia els seus poemes i escoltava els meus i vinga riure. Li vaig dedicar uns dels meus primers llibres. I també vam plorar. Encara hi ha moments que l'enyoro, que tinc la impressió de tenir-lo a tocar de dits, com ahir tarda, estiro la mà i el toco i el sento i el veig i sé que la mort no s'endurà el seu lluminós record.
51. El ganxo vol enganxar el bastonet i retenir-lo al seu costat, però el bastonet li diu que és útil a molta gent i que si vol enganxar alguna cosa que enganxi el maleït virus.
Sempre m'ha agradat molt llegir. I de sempre. D'on em ve aquesta passió? No en tinc ni la més remota idea, potser perquè quan llegeixo visc altres vides i amb la meva no en tinc prou.
Quan era jove devorava llibres, com ara, però uns autors d'aquells dies han desaparegut o gairebé. Què se n'ha fet de Papini, Mauricac, Bernanos, Maugham, Pearl S. Buck, Van der Meersch, West, Unamuno, Hesse, Hassel, Hansum o Teilhard de Chardin?
Aquest últim ens anava molt bé per intensificar les nostres reflexions de vint anys sobre fe i ciència. Hi ha havia un extens debat en aquells dies. El diàleg no l'hem de perdre mai però mai no s'arribarà a cap conclusió definitiva, perquè la ciència no pot respondre preguntes com: què hi ha després de la mort o si hem estat creats per un ésser superior. La ciència només pot respondre que no ho sap, que per ara no tenim cap evidència definitiva. La fe pot crear meravelloses històries, meravelloses i bellíssimes. Per tant, gaudim del mite i del logos.
52. L'aneguet no para de bellugar-se i el ganxo el renya: si no t'estàs quiet t'enganxo per tot el sant dia.
Cronòpios ens fa pensar en Cortázar. I en un grup musical. Em conviden a anar a un dels seus concerts, un concert més emotiu perquè és el primer que fan després del confinament. Cadires separades, asseguts, a mi no em comporta cap problema, però les dues noies que tinc davant no paren de bellugar l'esquelet. Lletres que expliquen coses, ritmes ben apropiats, els components, una bona colla de nois i de noies, són molt simpàtics dalt de l'escenari, es nota la complicitat i que s'estimen. I a peu de platea també. Ni hi ha dos que els conec prou bé, van ser alumnes meus. Dues joies. Han fet dues sessions. Jo sempre els havia avisat: si no feu una sessió per a jubilats no us podré venir a veure, perquè els horaris del jovent són incompatibles amb els meus ritmes interiors. I fan un concert a tres quarts de set i hi puc anar. I hi vaig i em trobo amb uns quants pares i mares i recordem quan eren unes criatures que corrien pel pati i ara els veig i els escolto amb molta tendresa. En situacions com aquestes experimento la mateixa tebior que quan em prenc un cafè calent un dia d'hivern. O una manta als peus. Ja soc fan de Cronòpios. Ja n'era, però avui més. M'han encomanat vida, he sortit de l'espectacle content, per una estona he oblidat les misèries de la pandèmia. Visca Cronòpios i llarga vida al grup i als seus fans.
53. El ganxo enganxa la perfecció i és l'enveja de tot el veïnat.
Màgic Pop: ets el gendre que tot sogre desitja tenir. Simpàtic, senzill, guapu sense embafar, amb un somriure trapella, bon noi, t'imagino molt intel·ligent... vaja, que m'agradaria haver sigut el teu mestre de primària. T'hauria demanat que fessis desaparèixer unes quantes coses que ara no detallo, però crec que ens hauríem posat d'acord en aquesta llista. Només un consell: vigila, que et volen convertir en el mag-il·lusionista de Catalunya. És una trista mania del nostre país petit, i ara et diria allò del campanar del poble veí, tenir una celebritat de cada cosa. Si parlem d'economistes... només un, un cantant, un poeta, un cuiner... o una cantant -ara és la Rosalia- una poetessa, però també només una... Una Rahola i sort en tenim que només n'hi hagi una, amb el seu ego que ocupa tot l'espai imaginable i que no necessita aprendre res de res, ni d'una especialista en clàssiques que ha sigut consellera de Cultura. De mestres no, n'hi ha molts. Per sort, molts i moltes. Vigila doncs, perquè la tele crema molt i tu has estat present durant moltes hores en aquella casa amb piscina i una colla de gent de molt bon veure: dels de sempre. I després repetició. No et deixis seduir per aquests cants de sirena. La tele crema. Jo he acabat fins al capdamunt del tarara, tarara de la gent que s`abraça a qualsevol cosa. Pesats de dimensions gegantines. I molta sort, estimat Pop. I jo també tinc un exalumne que es dedica al mon de la màgia, es diu Igor. Si em llegeixes, estimat Igor, molta sort també.
54. El ganxo vol pujar dalt de la cadireta per penjar-se i la cadireta mira de convèncer-lo perquè no ho faci perquè quan un ganxo vol deixar aquesta vida vol dir que pinten bastos.
Proposo que la medalla del treball si li concedeixi al confessor de l'antic ministre senyor Fernández Diaz. Ell, home de missa diària i amb tants pecats com comet, deu necessitar anar-lo a visitar cada dia. Tres avemaries i algun parenostre i avall que fa baixada. Ara està embolicat en una causa judicial -ei, presumpció d'innocència, no ho oblidem- al costat de la senyora de Cospedal, la ministra que volia que els tancs entressin per la Diagonal per impedir la votació del referèndum. Sempre he tingut una flaca per la senyora de Cospedal. M'agraden els cognoms amb un deix aristocràtic i el "de" sempre dona relleu. A vegades he somiat ser el senyor de Cela. De fet, si pogués triar la meva clase social escolliria ser aristòcrata. Res de burgués, massa feina i massa maldecaps, fer que funcioni una empresa o una fàbrica ha de ser pesati cal afegir-hi lluitar contra les vagues i posar i mantenir pis a la "querida". Tot plegat moltes hores i molts nervis. En canvi un aristocràta del segle XVIII, un il·lustrat tontejant amb senyores atistocràtes com tu, estonetes de converses tots ben empolainats, només haver d'aixecar el cul de la cadira quan entra el rei, tenir enginy en els comentaris, vigilar que no se't torci la perruca quan fas un pas de ball, saber jugar a cartes, descobrir què et vol dir una dona amb el vano i muntar a cavall... i poca cosa més. Això sí, de tant en tant, però molt de tant en tant, et jugaves el coll, et tallaven el cap i rodolova per les escales mentre el poble embogia, però, repeteixo, això passava molt de tant en tant i amb una mica de sort et mories al llit amb unes quantes sangoneres escampades per tot el cos. Mai la felicitat es absoluta.
55. Un ganxo i un ganxo fan dos ganxos. Anem bé.
Hi ha llibres que s'han de llegir a poc a poc, cada dia un parell o tres de pàgines. Si no ho fas així, embafen. Per exemple, estic llegint "Tal qual", de Paul Valéry, traduït per Antoni Clapés, amb una introducció de Jordi Marrugat i publicat a Adesiara. Cada dia tres o quatre pàgines. Reflexions de l'autor de "El cementiri marí" que abasten coses del món, Trobes perles com aquestes: Els amics, a la llarga, acaben classificant-se per ordre de delicadesa del seu tacte. O aquesta: El cicló pot arrasar una ciutat, però de cap manera no pot dessegellar una carta, desnuar aquest nus de fil.
I mentre vaig llegint m'arriba la notícia de la mort del pare Manel. Aquesta mena de persones, a més de tot el que han fet, són testimonis de la bondat humana, de què mirar de ser bona persona és possible. Fan una feina d'ajuda que no es pot dimensionar però sobretot fan això: fer-nos memòria que la bondat humana existeix, que es una opció.
Imaginem que hi ha cel. Avui festa grossa. En Casaldàliga deu haver rebut el pare Manel al ritme d'una samba i en Rubianes amb un dels seus monòlegs sobre com es menja això d'entendre la dimensió paternal de Déu. Benaurats, ells són els veritables benaurats!
56. El ganxo diu: quan tinguis la criatura te l'enganxaré a la bondat del mon.
De tant en tant, m'assec a un parc i observo què fa la gent. Una bona part consulten el mòbil. Que hi consulten? no en tinc ni idea, però penso que aquesta indústria ha aconseguit fer-se imprescindible. Passa el mateix quan entres al metro, a l'autobús, passes pel costat d'un bar, fins i tot, dins d'un cine. Molta gent amb la mirada perduda damunt d`una pantalleta. A mi em passa que quan telefono a un mòbil i no em contesten em provoca un cert desassossec. No em passa amb el fix, que quan no hi ha resposta em dic que no hi deuen ser. En canvi, quan em passa amb el mòbil d'algú -que sempre hi han de ser- al cap se m'omple d'històries. Algunes més dramàtiques, algunes més tràgiques.
Bona diada.
57. Ai, Wilde, m'agradaria poder-te enganxar per sempre més. Jo no et faria el que et va fer el teu amant.
Aquests dies hem vist algunes escenes de les entrades a escoles d'altres comunitats o d'altres països. Ara ens tocarà a nosaltres. He parlat amb mestres, comparteixen pors i incerteses, critiques pels canvis de protocols, ara ho teníem tot preparat i ens ho fan canviar. Alguns confessen que s'han trobat sols, altres han rebut els suports que necessiten. Una gran preocupació per les criatures i joves més vulnerables. Hi ha qui diu que no podran entrar les famílies de P3, altres diuen que sí, que faran com sempre, però només amb un familiar i sempre conservant les distàncies de seguretat. Hi ha qui està animat i manifesta amb convenciment que sabran estar a l'alçada del repte i d'altres que diuen que no tot depèn d'ells, que falten recursos, sobretot disminuir ràtios. Preocupació pels menjadors i pel transport i per les extraescolars. I per la neteja i la ventilació. Mestres que pensen que no es pot tornar a confinar tota la canalla, que cal assumir que el risc de contagi existeix a l'escola i fora de l'escola. Mestres amb moltes ganes de rebre els seus i les seves alumnes i entristits perquè no els podran abraçar. Mestres que han preparat l'acollida amb tot detall, fins i tot han pres mides entre taules i es plantegen trobar alguna manera de rebre les criatures sense enfocar al cap aquella mena de pistola per prendre la temperatura. Mestres que han planificat quins temes faran del currículum, quines lliçons no es poden perdre i tothom parla de l'acollida emocional, saben que en Tal ha perdut l'avi o que la Qual ha tingut la mare molt malament o que s'han passat tots els dies tancats a casa sense pati, sense wifi, sense... Mestres que rondinen contra la conselleria i contra els sindicats perquè no s'han posat d'acord. Calia donar una imatge d'unitat, diuen un pèl emprenyats...
I jo només sé dir-vos que d'alguna manera seré al vostre costat i que confio que com sempre tots, totes o gairebé, estareu amatents a les necessitats dels vostres i de les vostres alumnes. Ho sé segur. Podem perdre moltes coses en aquest combat, però la confiança que ha de presidir la nostra funció no la podem perdre.
58. El ganxo enganxa l'infinit i l'infinit es fa present del tot, com un xiclet a la sabata.
I avui acabo amb aquests comentaris matiners. El calendari de la meva vida, des de fa molts anys, l`ha marcat el ritme escolar. Demà comença l'any. Any nou, un any ple d'incerteses. Mai hauria pensat que escriuria la paraula incertesa tantes i tantes vegades. Un any farcit de sorpreses, només ens caldrà esperar per conèixer el signe d'aquestes sorpreses. Ja sabeu que us desitjo el millor. Ho faig per vosaltres. Ho faig per mi. Us deixo aquest poema de Brossa. Estimeu Brossa, la seva obra està plena de poemes com aquest que et fan mirar la vida d'una altra manera. A vegades com un joc, a vegades et mostren un abisme que et fa por.
GUANTS
Deu, nou, vuit, set, sis.
Un, dos, tres, quatre, cinc.
Cinc i sis: onze dits.
-----
imprimir