Paula Escobar Muro / L'educació és un sender en què les persones ens transformem, és un espai de possibilitat on resistir i alliberar-nos. És amb aquesta orientació que el teatre esdevé una font d'aigua fresca enmig del sender: una font d'aprenentatges per refugiar-nos i trencar amb els límits.

L'educació és un sender en què les persones ens transformem. No és pas un camí establert i planer, sinó que es crea en el nostre caminar i serpenteja, fa voltes i té pendents perquè en ell ens desfem i refem constantment. Fruit d'aquest canvi constant, l'educació és un espai de possibilitat on resistir i alliberar-nos. És amb aquesta orientació que el teatre esdevé una font d'aigua fresca enmig del sender: una font d'aprenentatges per refugiar-nos i trencar amb els límits.

El Manuel es contempla al mirall. Es palpa la barba de dos dies, ja rasca bastant. Ressegueix amb la mirada les quatre pigues que li esquitxen la cara: una sota l'ull dret, dues al front i una sobre els llavis. Mai s'havia adonat que hi eren. Es mira fixament als ulls verdosos. Un minut. Dos. Tres. Quatre. Trenca a plorar. Ha pres consciència del seu dolor.

Mirar-se detingudament al mirall és un dels exercicis d'introspecció que es fan en teatre perquè les persones reflexionem sobre nosaltres mateixes. En el procés introspectiu ens observem amb ulls renovats per prendre consciència d'elements que resten adormits pel costum. Potser inicialment ens perdem en descobriments físics, com el relleu de la pell o la llargada de les pestanyes, però progressivament revisitem les nostres emocions per comprendre'ns d'una manera orgànica i intuïtiva. Sensacions conegudes prenen nous colors i bateguen intensament.

"Interpreta a un home vell que li està donant molles de pa als ànecs d'un estany; sense dir res, has de transmetre que la teva dona ha mort i et sents molt sol" - li diu la professora. El Manuel tanca els ulls i recorda la soledat de la seva infantesa en un internat franquista. Anys de tristesa lluny de la família. Imagina el personatge, respira profundament i li entrega les seves emocions. L'home vell pren vida i plora l'absència que li pesa al pou de l'ànima.

Sent conscients de les nostres emocions gràcies a la introspecció, fem un pas més enllà i les mostrem a través dels personatges. Aquestes traspassen la sala directes al pati de butaques, on cada persona les interpreta des de la seva subjectivitat i les sent amb els seus matisos. En la quotidianitat, és comú experimentar una tensió davant del repte de ser nosaltres mateixes a ulls de les altres persones, de què ens vegin vulnerables o de dir-los honestament el que sentim. Expressar-se és una acció de cura de si i de valentia i en el teatre aprenem a fer visible l'univers íntim que acostumen a amagar en els nostres silencis.

La ploma estilogràfica reposa sobre la taula de fusta. El Manuel l'acarona amb els dits. Contempla el paper en blanc i navega pels infinits mons que pot imaginar. Mogut per un impuls creatiu, escriu un breu monòleg. "Petons" és un recorregut pels petons diaris de la mà d'en Martín, un home que ha trobat el sentit de la vida en la proximitat amb els seus éssers estimats.

La introspecció i l'expressió culminen en la creació, la qual és una tasca artesanal de donar vida a l'imaginari en emparaular-lo amb l'escriptura dramàtica i corporificar-lo amb la interpretació. En aquest procés sentim un moviment del nostre ésser que ens empeny a transgredir les fronteres de la realitat per projectar nous horitzons: crear ens porta a ser més perquè podem configurar infinites maneres de viure que ens susciten canvis personals i comunitaris.

El Manuel fa cara de circumstàncies. Se li encongeix el cor, li tiben els músculs i una suor freda li recorre l'esquena: s'ha equivocat en el guió. La Lola el mira i arrufa les celles en un gest gairebé imperceptible. S'adona del lapsus del seu company i li segueix el corrent improvisant. El Manuel sospira alleugerit. Còmplices, juguen a reinventar la comèdia mentre el públic riu aliè a l'ensurt viscut sobre l'escenari.

La creació es dóna en el diàleg que neix en la trobada amb les altres persones, bé perquè col·laborem amb elles o perquè ens inspiren. En teatre es fan exercicis per endinsar-se en aquestes relacions; un gran conegut és aquell en què dues persones se situen cara a cara i es toquen el rostre mútuament. Amb molta lentitud, en aquesta pràctica ens redescobrim des de la calidesa de la pell i ens adonem que l'altra persona és orgànica, que està intensament viva i que mirant-la atentament podem entreveure la seva profunditat. Aquesta consciència de l'altre ens porta a salvar els abismes entre nosaltres per engendrar vincles de confiança que nodreixen intensament el procés creatiu.

Baixa el teló. Final de la funció. La realitat i el teatre es fonen.

La introspecció, l'expressió, la creació i els vincles de confiança surten amb nosaltres de l'escenari i ens acompanyen en el caminar diari. L'educació és un sender en què les persones ens transformem i el teatre és una font d'aigua fresca enmig d'aquest. En beure d'ella aprenem a observar(-nos), a expressar l'intangible del nostre ésser, a connectar amb les altres persones i a navegar amb la imaginació. Aquests aprenentatges ens conviden a comprendre'ns i a pensar més enllà de l'establert per tal que, en la nostra transformació, ens apropem a nosaltres mateixes i ens transcendim.

Octubre 2020


-----

Més continguts sobre:
educació emocional, educació en valors, arts

imprimir