Més escrits (III)
Jaume Cela / I la paraula que ho resumeix tot es: tendresa. Sense tendresa el mon s'enfonsa. Tendre vols dir tenir cura, estar al costat dels altres. No jutjar sense tenir present el context. Tendre vol dir escalf, compassió, ser simpàtic... Veure els fills fent de pares o de mares és tornar a fer viu el pacte que has fet amb la vida, un pacte presidit per la tendresa.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
9. Avui no sé on tinc el cap, per tant: no tinc maldecaps.
Parlem de llibres. Es diu que un clàssic és contemporani nostre. Està escrit fa molts anys però encara ens interpel·la. Us poso dos exemples d'aquests dies. Llegiu "Heroides", d'Ovidi, publicat per Univers i traduït per Adriana Beltran del Rio i amb il·lustracions de Paula Bonet i unes notes de Marta Sanz. Un recull de cartes que escriuen dones gregues, totes de ficció llevat de la carta de Safo, on fan múltiples retrets als homes, als herois amb qui van conviure. Un llibre preciós, molt ben editat, que fa goig i que et posa davant dels morros que els herois... vaja, que eren bastant tifetes i que les dones que els retraten tenen molta raó.
Passem al gran Stefan Zweig, amb l'obra "Jeremías. Poema dramático en nueve cuadros". Es tan actual que hi poses cares. Jeremies sap que passarà si Jerusalem entra en guerra i predica en contra d'aquesta decisió, però passa com acostuma a passar amb els profetes: ningú els fa cas, recordeu Cassandra. Zweig sempre és excel·lent, desconeixia la seva faceta d'autor de teatre i és tan bona com la de novel·lista o d'assagista. És un escriptor imprescindible i ho dic amb totes les lletres. Publicat per Acantilado -quina editorial tan esplèndida- i traduït per Roberto Bravo de la Varga. I un premi molt merescut: el Nacional d'assaig a Irene Vallejo per "El infinito en un junco", poques vegades he llegit un assaig amb tant plaer. És una meravella d'erudició i molt entretingut i molt instructiu. No us el perdeu. I per acabar aquest dia literari, plujós i literari, celebrem la versió actual del Tirant feta per Màrius Serra. No la tinc encara però ja caurà. I que tingueu un bon dia. Us ho torno a dir, un dia plujós, humit i gris com un gat gris, que convida a la lectura i més ara que els cines, teatres, cafès... estan tancats.
10. El no res s'agafa de la mà del bastonet i pensa que d'aquesta manera és alguna cosa.
Poc abans de fer 14 anys vaig portar el primer sou a casa. La mare em va dir que em podien comprar el "tocadiscus", però que els "discus" eran cosa meva. I vaig tenir el tocadiscus. I el primer disc que em vaig comprar va ser un single de la Petula Clark on hi havia la cançó "Down town". A poc a poc em vaig anar venent els tebeos que tenia, col·leccions senceres perquè jo era de comprar-me tots els tebeos que podia i fer-.ne la col·lecció i amb els diners em comprava alguns discs. Recordo haver regalat a la mare les cançons de Manolo Escobar, sobretot lal que hi havia "Anita, que bello nombre tu nombre cariño, que dulces labios tus labios mi vida". També les d'en José Guardiola, una gran veu tan profonda, deien les dones de casa mentre els homes llegien el diari o el Reader Digest. "Stranger in the night", d'en Sinatra. I també vaig comprar "Cancó d'amor i de guerra", L'havíem arribat a escoltar tantes vegades que els de casa la cantàvem a ple pulmó. "Forjador, bon forjador..." ressonava pel pis com una tempesta. L'altre dia vaig trobar el disc al costat d'un contenidor, algú que havia fet neteja i l'havia abandonat. Vaig pensar que un altre somni de la meva infantesa es convertiria en una deixalla. I mentre tornava cap a casa per dins anava cantant i sentia la veu de la mare i de la tieta cantant amb mi i vaig entendre que la felicitat era poder gaudir de tant en tant d`un moment com aquest.
11. Els dos bastonets estan contents perquè es pensen que tothom parla d'ells. I no, els famosos son els bastonets que et posen al nas per tot això del coronavirus.
Ahir el meu fill mitjà va estrenar els 40 anys. La meva filla gran en té 42 i la petita 35. I jo encara els veig com a criatures. Impressiona, la veritat és que impressiona. Tinc tres fills: dues dones i un home. Millor dit: ell tenen un pare. I una mare perquè els fills no es tenen, ens tenen que no és ben bé el mateix. I tinc sis nets. Quatre nets i dues netes. Un dels últims regals que ens fa la vida. L'últim és saber que no et mores sol, que tens la gent que t'estima al costat, les seves mans dins les teves. Aquest regal no l`han pogut rebre moltes persones els primers temps de la pandèmia. Veure la fillada fent de pare o de mare és tot un esdeveniment. Veure com l'encerten i com s'equivoquen. I la paraula que ho resumeix tot es: tendresa. Sense tendresa el mon s'enfonsa. Tendre vols dir tenir cura, estar al costat dels altres. No jutjar sense tenir present el context. Tendre vol dir escalf, compassió, ser simpàtic... Veure els fills fent de pares o de mares és tornar a fer viu el pacte que has fet amb la vida, un pacte presidit per la tendresa.
I un altre plaer: veure la dona fent d'àvia. Cada dia una lliçó. De què?, us preguntareu. Fàcil resposta: de tendresa.
12. El bastonet deixa que l'aneguet s'assegui damunt seu i es miri el mon des d'aquella distància i li sembli que el Crist del Tibidabo vol abraçar-lo.
Tinc ganes de pujar al 24 i trobar-me`l ple de turistes que em preguntin per anar al Parc Güell i jo, amb el meu anglès macarrònic respongui: Good i endavant I ells responguin: thank you. I mirar el noi que tinc davant i dir-me: quin tros de nas, sembla l'Adrian Brody, si respira fort en deixa sense aire. Nas gros, titola grossa, això diuen els experts en aquests temes. O veure uns llavis molsuts, operats un parell de vegades. O arribar a casa i obrir el correu i trobar-me deu peticions, que si una conferència, que si una sessió d'assessorament, que si vull presentar un llibre, que si una escola que em demana que vagi a veure'ls per parlar amb una colla de lectors i lectores dels meus llibres, i poder petonejar, abraçar als meus i a les meves exalumnes i fer-me una selfie de record i anar a l'Escoleta i portar preparada la sessió: primer els llegiré un fragment de Romeo i Julieta i després veurem com ho han convertit en imatges a West Side Story, i en Zeffirelli i en Luzhman i després dinar amb els mestres i riure. I no haver de tornar a casa perquè m`he deixat la mascareta. I anar al cine tres sessions seguides i seure al costat d'un senyor que respira molt intensament. O no haver de fer cua a la llibreria i al forn. I no sentir res de la pandèmia ni trobar-me algú que em digui: sí, Jaume, sí, l'avi estava com un roure i aquest verb en passat fa mal i mirar els nets i netes com juguen i pensar: quina merda de mon....Vull mirar-me al mirall i no veure com cada dia que passa les orelles se`m van convertint en ales per la pressió de la mascareta. Si pogués volar encara rai! I... vull tot això i més coses que no dic, que me les deixo al pap.
13. El bastonet ajuda la perfecció pels camins incerts de la vida.
He llegit el llibre "L'art de persistir", de David Bueno, publicat a Ara llibres. En David Bueno té editat a Rosa Sensat un llibre que ha fet fortuna i que es diu "Neurociència per a educadors". És un científic que aconsegueix una cosa molt complicada: sense renunciar al rigor que exigeix la ciència i els seus relats fa entenedor el missatge als profans., Sap trobar la manera d'aproximar la complexitat dels temes que vol compartir amb els lectors i a poc a poc vas entrant en un món que ell coneix prou bé i fa que sigui una mica teu. I és un científic que no té cap vergonya de confessar que dubta, que la ciència va fent i va desfent, com deia una àvia de la meva dona. Fent i desfent es fa l'aprenent. Doncs això, en Bueno és un gran divulgadof científic sense renunciar a ser un gran aprenent.
14. El bastonet afaga la cadireta i se'n va a llegir al bell mig d'un bosc farcit de boletaires.
I parlant de bolets. M'assabento que es perd molta gent buscant bolets. Acostuma a ser gent gran, com ara jo, que perden el camí, es desorienten i després no saben per on tirar.
Aquest problema no crec que l'arribi a tenir mai, vaja, n'estic del tot convençut, llevat que els bolets es facin als passadissos o als seients dels cines, ara tancats. Sempre m'ha sorprès la colla d'amics i d'amigues que experimenten sofisticats plaers ajupint l'esquena, remenant el terreny per trobar un bolet que jo trobaré al mercat, entre cols i tomàquets i mongeta tendra. Però tinc clar que si els trobo al mercat és perquè hi ha qui els ha recollit abans. Per tant, tot el meu agraïment i el meu desig que no es perdin per aquests boscos de Déu i del diable.
15. El bastonet li diu al ganxo: per enganxar-me a mi has de ser molt hàbil.
Ahir vaig anar al CaixaForum a veure dues magnífiques exposicions. La primera era sobre mitologia grega i romana i hi havia unes quantes obres del Museu del Prado i unes bones explicacions del que veies. Penso que a les escoles es deu comentar els temes mitològics, perquè, si no, bona part de l'art no ens diràs res, si més no a nivell argumental, de la capacitat de poder crear i recrear la història que la pintura o la escultura ens mostra. Jo sempre ho he fet. Tenia un alumne que em deia: el meu mitològic amic i encara em coneix amb aquest sobrenom. Els nets també em demanen sovint històries poblades amb aquests personatges tan especials que protagonitzen tota mena d'aventures -el meu net número dos de tant en tant em demana que li expliqui contes de jueus, que com tota cultura té narracions esplèndides . La segona és sobre el mite del vampir. Des dels orígens fins a la nostra actualitat que ha tendit a edulcular-los. Literatura i imatges, fragments de pel·lícules d'un dels mites més polivalents de la nostra capacitat d'imaginar la part fosca de l'existència. El vampir forma part de les meves pors infantils gràcies, o per culpa, de Christopher Lee, que va donar vida al famós noble en un seguit de pel.lícules que jo devorava amb la colla del carrer al cine del barri i que a les nits em feien obrir l'armari o mirar sota el llit per veure si s'hi amagava aquest personatge d'ullals esmolats, ulls vermellosos i tan fascinant. Pocs mites son tan rics: sexe, sang, crueltat, por, mort, nit, cementiris, castells, transformacions... tot es dona la mà en aquest personatge que té una llarga tradició, però que va arribar al cim amb la novel·la de Bram Stoker. Vaig fer-ne una breu adaptació -per cert, traduïda al grec i quan vaig visitar Atenes vaig entrar a una llibreria i la vaig trobar exhibida- fa uns quants anys publicada a la Galera. Em va costar molt, perquè em marcaven uns límits i vaig haver de suprimir moltíssims elements de la novel·la original, d'una de les obres amb molts punts de vista. Només espero que la meva adaptació sigui la porta que hagi fet que molts lectors i lectores s'endinsin en aquest mon de morts que a les dotze de la nit surten dels fèretres o de les tombes per xuclar la sang del primer que passa. Només he trobat a faltar una cosa: un petit apartat que recollís els llibres que s'han fet sobre els vampirs adreçats al públic infantil o juvenil. Una recomanació: si teniu ocasió de veure la pel·lícula "Deixa'm entrar", en qualsevol de les dues versions, no us la perdeu. És extraordinària. I un avís: recordeu que heu de reservar entrada, normes covid obliguen, però és un plaer passejar per les sales amb tan poca gent.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
9. Avui no sé on tinc el cap, per tant: no tinc maldecaps.
Parlem de llibres. Es diu que un clàssic és contemporani nostre. Està escrit fa molts anys però encara ens interpel·la. Us poso dos exemples d'aquests dies. Llegiu "Heroides", d'Ovidi, publicat per Univers i traduït per Adriana Beltran del Rio i amb il·lustracions de Paula Bonet i unes notes de Marta Sanz. Un recull de cartes que escriuen dones gregues, totes de ficció llevat de la carta de Safo, on fan múltiples retrets als homes, als herois amb qui van conviure. Un llibre preciós, molt ben editat, que fa goig i que et posa davant dels morros que els herois... vaja, que eren bastant tifetes i que les dones que els retraten tenen molta raó.
Passem al gran Stefan Zweig, amb l'obra "Jeremías. Poema dramático en nueve cuadros". Es tan actual que hi poses cares. Jeremies sap que passarà si Jerusalem entra en guerra i predica en contra d'aquesta decisió, però passa com acostuma a passar amb els profetes: ningú els fa cas, recordeu Cassandra. Zweig sempre és excel·lent, desconeixia la seva faceta d'autor de teatre i és tan bona com la de novel·lista o d'assagista. És un escriptor imprescindible i ho dic amb totes les lletres. Publicat per Acantilado -quina editorial tan esplèndida- i traduït per Roberto Bravo de la Varga. I un premi molt merescut: el Nacional d'assaig a Irene Vallejo per "El infinito en un junco", poques vegades he llegit un assaig amb tant plaer. És una meravella d'erudició i molt entretingut i molt instructiu. No us el perdeu. I per acabar aquest dia literari, plujós i literari, celebrem la versió actual del Tirant feta per Màrius Serra. No la tinc encara però ja caurà. I que tingueu un bon dia. Us ho torno a dir, un dia plujós, humit i gris com un gat gris, que convida a la lectura i més ara que els cines, teatres, cafès... estan tancats.
10. El no res s'agafa de la mà del bastonet i pensa que d'aquesta manera és alguna cosa.
Poc abans de fer 14 anys vaig portar el primer sou a casa. La mare em va dir que em podien comprar el "tocadiscus", però que els "discus" eran cosa meva. I vaig tenir el tocadiscus. I el primer disc que em vaig comprar va ser un single de la Petula Clark on hi havia la cançó "Down town". A poc a poc em vaig anar venent els tebeos que tenia, col·leccions senceres perquè jo era de comprar-me tots els tebeos que podia i fer-.ne la col·lecció i amb els diners em comprava alguns discs. Recordo haver regalat a la mare les cançons de Manolo Escobar, sobretot lal que hi havia "Anita, que bello nombre tu nombre cariño, que dulces labios tus labios mi vida". També les d'en José Guardiola, una gran veu tan profonda, deien les dones de casa mentre els homes llegien el diari o el Reader Digest. "Stranger in the night", d'en Sinatra. I també vaig comprar "Cancó d'amor i de guerra", L'havíem arribat a escoltar tantes vegades que els de casa la cantàvem a ple pulmó. "Forjador, bon forjador..." ressonava pel pis com una tempesta. L'altre dia vaig trobar el disc al costat d'un contenidor, algú que havia fet neteja i l'havia abandonat. Vaig pensar que un altre somni de la meva infantesa es convertiria en una deixalla. I mentre tornava cap a casa per dins anava cantant i sentia la veu de la mare i de la tieta cantant amb mi i vaig entendre que la felicitat era poder gaudir de tant en tant d`un moment com aquest.
11. Els dos bastonets estan contents perquè es pensen que tothom parla d'ells. I no, els famosos son els bastonets que et posen al nas per tot això del coronavirus.
Ahir el meu fill mitjà va estrenar els 40 anys. La meva filla gran en té 42 i la petita 35. I jo encara els veig com a criatures. Impressiona, la veritat és que impressiona. Tinc tres fills: dues dones i un home. Millor dit: ell tenen un pare. I una mare perquè els fills no es tenen, ens tenen que no és ben bé el mateix. I tinc sis nets. Quatre nets i dues netes. Un dels últims regals que ens fa la vida. L'últim és saber que no et mores sol, que tens la gent que t'estima al costat, les seves mans dins les teves. Aquest regal no l`han pogut rebre moltes persones els primers temps de la pandèmia. Veure la fillada fent de pare o de mare és tot un esdeveniment. Veure com l'encerten i com s'equivoquen. I la paraula que ho resumeix tot es: tendresa. Sense tendresa el mon s'enfonsa. Tendre vols dir tenir cura, estar al costat dels altres. No jutjar sense tenir present el context. Tendre vol dir escalf, compassió, ser simpàtic... Veure els fills fent de pares o de mares és tornar a fer viu el pacte que has fet amb la vida, un pacte presidit per la tendresa.
I un altre plaer: veure la dona fent d'àvia. Cada dia una lliçó. De què?, us preguntareu. Fàcil resposta: de tendresa.
12. El bastonet deixa que l'aneguet s'assegui damunt seu i es miri el mon des d'aquella distància i li sembli que el Crist del Tibidabo vol abraçar-lo.
Tinc ganes de pujar al 24 i trobar-me`l ple de turistes que em preguntin per anar al Parc Güell i jo, amb el meu anglès macarrònic respongui: Good i endavant I ells responguin: thank you. I mirar el noi que tinc davant i dir-me: quin tros de nas, sembla l'Adrian Brody, si respira fort en deixa sense aire. Nas gros, titola grossa, això diuen els experts en aquests temes. O veure uns llavis molsuts, operats un parell de vegades. O arribar a casa i obrir el correu i trobar-me deu peticions, que si una conferència, que si una sessió d'assessorament, que si vull presentar un llibre, que si una escola que em demana que vagi a veure'ls per parlar amb una colla de lectors i lectores dels meus llibres, i poder petonejar, abraçar als meus i a les meves exalumnes i fer-me una selfie de record i anar a l'Escoleta i portar preparada la sessió: primer els llegiré un fragment de Romeo i Julieta i després veurem com ho han convertit en imatges a West Side Story, i en Zeffirelli i en Luzhman i després dinar amb els mestres i riure. I no haver de tornar a casa perquè m`he deixat la mascareta. I anar al cine tres sessions seguides i seure al costat d'un senyor que respira molt intensament. O no haver de fer cua a la llibreria i al forn. I no sentir res de la pandèmia ni trobar-me algú que em digui: sí, Jaume, sí, l'avi estava com un roure i aquest verb en passat fa mal i mirar els nets i netes com juguen i pensar: quina merda de mon....Vull mirar-me al mirall i no veure com cada dia que passa les orelles se`m van convertint en ales per la pressió de la mascareta. Si pogués volar encara rai! I... vull tot això i més coses que no dic, que me les deixo al pap.
13. El bastonet ajuda la perfecció pels camins incerts de la vida.
He llegit el llibre "L'art de persistir", de David Bueno, publicat a Ara llibres. En David Bueno té editat a Rosa Sensat un llibre que ha fet fortuna i que es diu "Neurociència per a educadors". És un científic que aconsegueix una cosa molt complicada: sense renunciar al rigor que exigeix la ciència i els seus relats fa entenedor el missatge als profans., Sap trobar la manera d'aproximar la complexitat dels temes que vol compartir amb els lectors i a poc a poc vas entrant en un món que ell coneix prou bé i fa que sigui una mica teu. I és un científic que no té cap vergonya de confessar que dubta, que la ciència va fent i va desfent, com deia una àvia de la meva dona. Fent i desfent es fa l'aprenent. Doncs això, en Bueno és un gran divulgadof científic sense renunciar a ser un gran aprenent.
14. El bastonet afaga la cadireta i se'n va a llegir al bell mig d'un bosc farcit de boletaires.
I parlant de bolets. M'assabento que es perd molta gent buscant bolets. Acostuma a ser gent gran, com ara jo, que perden el camí, es desorienten i després no saben per on tirar.
Aquest problema no crec que l'arribi a tenir mai, vaja, n'estic del tot convençut, llevat que els bolets es facin als passadissos o als seients dels cines, ara tancats. Sempre m'ha sorprès la colla d'amics i d'amigues que experimenten sofisticats plaers ajupint l'esquena, remenant el terreny per trobar un bolet que jo trobaré al mercat, entre cols i tomàquets i mongeta tendra. Però tinc clar que si els trobo al mercat és perquè hi ha qui els ha recollit abans. Per tant, tot el meu agraïment i el meu desig que no es perdin per aquests boscos de Déu i del diable.
15. El bastonet li diu al ganxo: per enganxar-me a mi has de ser molt hàbil.
Ahir vaig anar al CaixaForum a veure dues magnífiques exposicions. La primera era sobre mitologia grega i romana i hi havia unes quantes obres del Museu del Prado i unes bones explicacions del que veies. Penso que a les escoles es deu comentar els temes mitològics, perquè, si no, bona part de l'art no ens diràs res, si més no a nivell argumental, de la capacitat de poder crear i recrear la història que la pintura o la escultura ens mostra. Jo sempre ho he fet. Tenia un alumne que em deia: el meu mitològic amic i encara em coneix amb aquest sobrenom. Els nets també em demanen sovint històries poblades amb aquests personatges tan especials que protagonitzen tota mena d'aventures -el meu net número dos de tant en tant em demana que li expliqui contes de jueus, que com tota cultura té narracions esplèndides . La segona és sobre el mite del vampir. Des dels orígens fins a la nostra actualitat que ha tendit a edulcular-los. Literatura i imatges, fragments de pel·lícules d'un dels mites més polivalents de la nostra capacitat d'imaginar la part fosca de l'existència. El vampir forma part de les meves pors infantils gràcies, o per culpa, de Christopher Lee, que va donar vida al famós noble en un seguit de pel.lícules que jo devorava amb la colla del carrer al cine del barri i que a les nits em feien obrir l'armari o mirar sota el llit per veure si s'hi amagava aquest personatge d'ullals esmolats, ulls vermellosos i tan fascinant. Pocs mites son tan rics: sexe, sang, crueltat, por, mort, nit, cementiris, castells, transformacions... tot es dona la mà en aquest personatge que té una llarga tradició, però que va arribar al cim amb la novel·la de Bram Stoker. Vaig fer-ne una breu adaptació -per cert, traduïda al grec i quan vaig visitar Atenes vaig entrar a una llibreria i la vaig trobar exhibida- fa uns quants anys publicada a la Galera. Em va costar molt, perquè em marcaven uns límits i vaig haver de suprimir moltíssims elements de la novel·la original, d'una de les obres amb molts punts de vista. Només espero que la meva adaptació sigui la porta que hagi fet que molts lectors i lectores s'endinsin en aquest mon de morts que a les dotze de la nit surten dels fèretres o de les tombes per xuclar la sang del primer que passa. Només he trobat a faltar una cosa: un petit apartat que recollís els llibres que s'han fet sobre els vampirs adreçats al públic infantil o juvenil. Una recomanació: si teniu ocasió de veure la pel·lícula "Deixa'm entrar", en qualsevol de les dues versions, no us la perdeu. És extraordinària. I un avís: recordeu que heu de reservar entrada, normes covid obliguen, però és un plaer passejar per les sales amb tan poca gent.
-----
imprimir