Més escrits (VIII)
Jaume Cela / Tot plegat fa pena i caguera. M'he passat la vida treballant perquè els meus i les meves alumnes estimin les llengües, totes, la teva, la seva, la pròpia, la materna, l'estrangera, la... i sempre els de la cançoneta que aquí es persegueix el castellà.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
45. Ganxo, et proposo que ens fem d'Open Arms. Tu enganxaràs les pateres que naufraguen i jo deixaré seure als refugiats. I en ganxo , que és un bon ganxo, respon que sí.
Llegeixo que s'ha mort per la covid el director coreà Kim-Ki-Duk mentre preparava una nova pel·lícula. Sempre ha estat un director polèmic, brillant i jo l'he seguit amb fidelitat. des de "Primavera, estiu, tardor, hivern..." passant per "Samaritan girl", "L'illa"... i sobretot "Ferro 3", la història d'un okupa molt particular. Entra a les cases quan els propietaris estan de vacances, s'hi dutxa, menja, dorm... hi fa vida fins que ha de marxar perquè els amos tornen. En una d'aquestes visites descobreix una dona que a qui maltracta la parella. Fuguen tots dos i sorgeix l'amor. Per mil és la seva millor història, pero aquests dies aniré recuperant la filmografia seva que tinc en dvd i aquest serà el meu homenatge: tornar a veure, sentir-me per uns moments un okupa que d'amagat observa l'obra de Kim Ki-Duk
46. La criatura creix i la cadireta es fa petita per deixar-la seure així que neixi.
Hi ha monstres que no tenen cap tendresa, els hem creat entre tots però no els hem donat cap element que ens permeti pensar que podran canviar, que els podrem redimir. Trump pertany a aquest grup. Deixa la primera línia del poder firmant penes de mort o embolicant la troca internacional tot el que pot. Recordo que quan era jove vaig participar en manifestacions, vaig firmar manifestos, vaig assistir a conferències... en contra de la pena de mort. Vam aconseguir que es retirés del codi penal i sempre vaig pensar que era un pas endavant. No vull oblidar el que va representar la mort de Puig Antich i d'altres al final del franquisme, d'aquest franquisme que ara alguns volen que torni si és que ha arribat a marxar del tot. Ara Trump ha acceptat unes condemnes a la pena capital. Davant de la pena de mort no s'hi val estar-hi mig a favor o mig en contra. O estàs a favor o estàs en contra. No podem caure en aquelles trampes de imaginar un cas ben salvatge i dir: en aquest cas sí. O sí o no. Poques coses tenen un caràcter tan absolut.
47. La cadireta deixa seure en Wilde i en Wilde li diu que a la propera obra de teatre que escrigui li deixarà estar a l'escenari.
Avui serà un gran dia. Aniré a l'Abacus d'Enric Granados a presentar el llibre "Otra educación con cine, literatura y canciones", escrit per Jaume Carbonell i Jaume Martínez Bonafé i editat per Octaedro.Un gran dia perquè serà un acte presencial, com els d`abans, cara a cara, mirada a mirada. Conversarem sobre el llibre i jo, per uns moments, tindré la sensació de viure en el mon que vull estar, en un mon de persones que vegi, que escolti i senti, que olori, sí, sí que olori i que si algú fa pudor de suor, que no ho crec perquè estem a ple hivern, si se m'acosta fins a dos metres pugi olorar-lo i per un instants deixar d'olorar el meu baf per culpa de la mascareta, la meva olor de cos humà únic que ara ja em cansa. I no ens podrem tocar, ni abraçar, ni petonejar, ni... encara hi ha molts "nis", però avui és un gran dia, malgrat tot i gràcies a tot.
48. La cadireta diu: infinit, més val que t'esperis a tu mateix ben assegut.
El que primer m'enamora d'una persona son els ulls. No pas perquè siguin el mirall de l'ànima., La resposta és més simple: no en tinc ni idea, però és així. Potser perquè concentren la llum, potser perquè pots veure dibuixat el mon, potser... Les orelles son obres perfectes, amb aquells replecs, aquell dibuix tan precís, els lòbuls que conviden a la mossegada suau, son com dos caramels que pengen. Quan tinc un net o una neta a la falda els miro les orelles i veig la perfecció feta carn. Em fixo en altres coses però no les enumeraré. Aquests dies, amb tanta mascareta tinc un empatx d'ulls. M'assec a l'autobús i miro amb dissimulo la persona que tinc davant i té uns ulls meravellosos, però em venen ganes de cridar: treu-te la mascareta i deixa'm contemplar els nas. Necessito nassos voluminosos, de Cyrano, com el d'Adrian Brody. Nassos que em recordin el poema de Quevedo, amb la seva mala llet. O nassos de patata, quan encara no ha grillat, o nassos grecs, dibuixats amb tiralínies, nassos, vinga nassos, vull veure nassos. O boques, finetes, camins suaus al final de la cara, llavis que miren cap endins. O llavis molsuts, d'aquells que semblen grills de mandarina, sucosos, vermells... necessito boques. Nassos i boques... doncs Jaume, em dic, em sembla que en tens per temps.
49.- La cadireta reforça les seves quatre potes perquè els maldecaps del seu company pesen cada dia més.
Ahir un matí memorable. A casa la meva neboda i amb el meu germà i la meva cunyada vam escoltar la defensa de la tesi doctoral del meu nebot sobre Masculinitats. No és amor de tiet -també n'és, és clar- però va fer-ho molt bé. Llàstima que no vam poder celebrar aquest esdeveniment de manera presencial. Del tribunal em quedo amb dues intervencions: aquí hi ha més d'una tesi, has treballat molt i molt bé i has obert un camí nou d'investigació sobre aquest tema tan nou i tan rellevant. Renoi, em dic, quin tros de nebot que tinc. I no puc deixar d'imaginar-me en Xavi quan era petit, es porten molt poc temps amb la meva tercera filla, la Núria, i m'inunda una sensació de benestar, de veure'l convertit en un jove que valora el coneixement i que el posa al servei dels altres, perquè en Xavi ajuda qui pot. I miro el meu germà, la meva cunyada i la neboda i els veig contents, feliços i penso en els nostres morts comuns, amb els avis i àvies que no acabarien d'entendre res del que està explicant però que se sentirien orgullosos del net. Després anem a dinar i s'hi afegeixen la meva dona i la companya del meu nebot i la nena que han tingut fa tres mesos. I me'ls miro i els veig fent de pare i de mare i com el meu germà i la meva cunyada es miren la nena i per uns moments tinc la sensació que el mon és de color de rosa, que tot és perfecte, que la felicitat és això: seure amb els que estimes, menjar, riure i fer memòria. Un gran moment, Xavi, un gran moment. Ens has regalat un dia que no oblidarem. Ja ets doctor i ara a continuar treballant.
50. El ganxo li diu al no res: t'enganxo el no, l'arrossego lluny de tu i alguna cosa seràs.
Ja tornem amb la llengua. Una altra vegada -o és encara la mateixa?- que el tribunal ha volgut posar la seva poteta en temes lingüístics i didàctics. El que més m'entristeix en tot aquest assumpte és:
a.- constatar que es menteix descaradament quan s'afirma que el castellà està desapareixent a Catalunya.
b.- constatar el menysteniment existent cap a una altra llengua, una llengua igual de bona que les altres, però que es veu que fa nosa a segons quina mena de persones.
c.- creure que el magisteri català pertany a una conxorxa existent només en els caparrons més calents de segons quines persones que demostren una enorme ignorància i una molt bona/mala llet, quan afirmen que mantindrem els nostres i les nostres alumnes allunyats d'una de les llengües de cultura més parlades i conegudes al mon que és, a més, la llengua de molts dels seus familiars.
Tot plegat fa pena i caguera. M'he passat la vida treballant perquè els meus i les meves alumnes estimin les llengües, totes, la teva, la seva, la pròpia, la materna, l'estrangera, la... i sempre els de la cançoneta que aquí es persegueix el castellà. Jo només lamento saber-ne poques, de llengües i m'alegra pensar i saber que a Barcelona més de dues-centes llengües son presents de manera desigual, a la ciutat.
51. El ganxo li diu al bastonet: tu retens la gent ben agafada i jo l'ajudo a caminar.
Arriba un moment que ja no sé si puc sortir a passejar o seure en un bar a prendre un cafè, descafeïnat sempre, ni si puc sortir de Barcelona i anar a una altra comarca o de quantes bombolles... Cada dia em costa més situar-me i acabo deixant-me portar. Ahir vaig anar al teatre a veure "Monroe i Lamarr". Hi vaig anar sobretot, perquè l'actriu que dona vida a la Monroe és l'Elisabet Casanovas que va ser alumna de l'Escoleta. No és amor de mestre, que també com sempre dic quan parlo d'algú prorer, però és una actriu extraordinària. Les dues actrius -l'altra és Laura Conejero- brillen en aquells moments que tenen beus monòlegs o quan conversen sobre el tracte que reben del mon del cine, els seus amors, l'abandonament de l'èxit, la bellesa efímera... vaja, reflexions sobre la vida perquè la vida és tot això i anar amb mascareta pel carrer o no poder-te abraçar. No la triem, la vida. Senzillament ens arriba.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
45. Ganxo, et proposo que ens fem d'Open Arms. Tu enganxaràs les pateres que naufraguen i jo deixaré seure als refugiats. I en ganxo , que és un bon ganxo, respon que sí.
Llegeixo que s'ha mort per la covid el director coreà Kim-Ki-Duk mentre preparava una nova pel·lícula. Sempre ha estat un director polèmic, brillant i jo l'he seguit amb fidelitat. des de "Primavera, estiu, tardor, hivern..." passant per "Samaritan girl", "L'illa"... i sobretot "Ferro 3", la història d'un okupa molt particular. Entra a les cases quan els propietaris estan de vacances, s'hi dutxa, menja, dorm... hi fa vida fins que ha de marxar perquè els amos tornen. En una d'aquestes visites descobreix una dona que a qui maltracta la parella. Fuguen tots dos i sorgeix l'amor. Per mil és la seva millor història, pero aquests dies aniré recuperant la filmografia seva que tinc en dvd i aquest serà el meu homenatge: tornar a veure, sentir-me per uns moments un okupa que d'amagat observa l'obra de Kim Ki-Duk
46. La criatura creix i la cadireta es fa petita per deixar-la seure així que neixi.
Hi ha monstres que no tenen cap tendresa, els hem creat entre tots però no els hem donat cap element que ens permeti pensar que podran canviar, que els podrem redimir. Trump pertany a aquest grup. Deixa la primera línia del poder firmant penes de mort o embolicant la troca internacional tot el que pot. Recordo que quan era jove vaig participar en manifestacions, vaig firmar manifestos, vaig assistir a conferències... en contra de la pena de mort. Vam aconseguir que es retirés del codi penal i sempre vaig pensar que era un pas endavant. No vull oblidar el que va representar la mort de Puig Antich i d'altres al final del franquisme, d'aquest franquisme que ara alguns volen que torni si és que ha arribat a marxar del tot. Ara Trump ha acceptat unes condemnes a la pena capital. Davant de la pena de mort no s'hi val estar-hi mig a favor o mig en contra. O estàs a favor o estàs en contra. No podem caure en aquelles trampes de imaginar un cas ben salvatge i dir: en aquest cas sí. O sí o no. Poques coses tenen un caràcter tan absolut.
47. La cadireta deixa seure en Wilde i en Wilde li diu que a la propera obra de teatre que escrigui li deixarà estar a l'escenari.
Avui serà un gran dia. Aniré a l'Abacus d'Enric Granados a presentar el llibre "Otra educación con cine, literatura y canciones", escrit per Jaume Carbonell i Jaume Martínez Bonafé i editat per Octaedro.Un gran dia perquè serà un acte presencial, com els d`abans, cara a cara, mirada a mirada. Conversarem sobre el llibre i jo, per uns moments, tindré la sensació de viure en el mon que vull estar, en un mon de persones que vegi, que escolti i senti, que olori, sí, sí que olori i que si algú fa pudor de suor, que no ho crec perquè estem a ple hivern, si se m'acosta fins a dos metres pugi olorar-lo i per un instants deixar d'olorar el meu baf per culpa de la mascareta, la meva olor de cos humà únic que ara ja em cansa. I no ens podrem tocar, ni abraçar, ni petonejar, ni... encara hi ha molts "nis", però avui és un gran dia, malgrat tot i gràcies a tot.
48. La cadireta diu: infinit, més val que t'esperis a tu mateix ben assegut.
El que primer m'enamora d'una persona son els ulls. No pas perquè siguin el mirall de l'ànima., La resposta és més simple: no en tinc ni idea, però és així. Potser perquè concentren la llum, potser perquè pots veure dibuixat el mon, potser... Les orelles son obres perfectes, amb aquells replecs, aquell dibuix tan precís, els lòbuls que conviden a la mossegada suau, son com dos caramels que pengen. Quan tinc un net o una neta a la falda els miro les orelles i veig la perfecció feta carn. Em fixo en altres coses però no les enumeraré. Aquests dies, amb tanta mascareta tinc un empatx d'ulls. M'assec a l'autobús i miro amb dissimulo la persona que tinc davant i té uns ulls meravellosos, però em venen ganes de cridar: treu-te la mascareta i deixa'm contemplar els nas. Necessito nassos voluminosos, de Cyrano, com el d'Adrian Brody. Nassos que em recordin el poema de Quevedo, amb la seva mala llet. O nassos de patata, quan encara no ha grillat, o nassos grecs, dibuixats amb tiralínies, nassos, vinga nassos, vull veure nassos. O boques, finetes, camins suaus al final de la cara, llavis que miren cap endins. O llavis molsuts, d'aquells que semblen grills de mandarina, sucosos, vermells... necessito boques. Nassos i boques... doncs Jaume, em dic, em sembla que en tens per temps.
49.- La cadireta reforça les seves quatre potes perquè els maldecaps del seu company pesen cada dia més.
Ahir un matí memorable. A casa la meva neboda i amb el meu germà i la meva cunyada vam escoltar la defensa de la tesi doctoral del meu nebot sobre Masculinitats. No és amor de tiet -també n'és, és clar- però va fer-ho molt bé. Llàstima que no vam poder celebrar aquest esdeveniment de manera presencial. Del tribunal em quedo amb dues intervencions: aquí hi ha més d'una tesi, has treballat molt i molt bé i has obert un camí nou d'investigació sobre aquest tema tan nou i tan rellevant. Renoi, em dic, quin tros de nebot que tinc. I no puc deixar d'imaginar-me en Xavi quan era petit, es porten molt poc temps amb la meva tercera filla, la Núria, i m'inunda una sensació de benestar, de veure'l convertit en un jove que valora el coneixement i que el posa al servei dels altres, perquè en Xavi ajuda qui pot. I miro el meu germà, la meva cunyada i la neboda i els veig contents, feliços i penso en els nostres morts comuns, amb els avis i àvies que no acabarien d'entendre res del que està explicant però que se sentirien orgullosos del net. Després anem a dinar i s'hi afegeixen la meva dona i la companya del meu nebot i la nena que han tingut fa tres mesos. I me'ls miro i els veig fent de pare i de mare i com el meu germà i la meva cunyada es miren la nena i per uns moments tinc la sensació que el mon és de color de rosa, que tot és perfecte, que la felicitat és això: seure amb els que estimes, menjar, riure i fer memòria. Un gran moment, Xavi, un gran moment. Ens has regalat un dia que no oblidarem. Ja ets doctor i ara a continuar treballant.
50. El ganxo li diu al no res: t'enganxo el no, l'arrossego lluny de tu i alguna cosa seràs.
Ja tornem amb la llengua. Una altra vegada -o és encara la mateixa?- que el tribunal ha volgut posar la seva poteta en temes lingüístics i didàctics. El que més m'entristeix en tot aquest assumpte és:
a.- constatar que es menteix descaradament quan s'afirma que el castellà està desapareixent a Catalunya.
b.- constatar el menysteniment existent cap a una altra llengua, una llengua igual de bona que les altres, però que es veu que fa nosa a segons quina mena de persones.
c.- creure que el magisteri català pertany a una conxorxa existent només en els caparrons més calents de segons quines persones que demostren una enorme ignorància i una molt bona/mala llet, quan afirmen que mantindrem els nostres i les nostres alumnes allunyats d'una de les llengües de cultura més parlades i conegudes al mon que és, a més, la llengua de molts dels seus familiars.
Tot plegat fa pena i caguera. M'he passat la vida treballant perquè els meus i les meves alumnes estimin les llengües, totes, la teva, la seva, la pròpia, la materna, l'estrangera, la... i sempre els de la cançoneta que aquí es persegueix el castellà. Jo només lamento saber-ne poques, de llengües i m'alegra pensar i saber que a Barcelona més de dues-centes llengües son presents de manera desigual, a la ciutat.
51. El ganxo li diu al bastonet: tu retens la gent ben agafada i jo l'ajudo a caminar.
Arriba un moment que ja no sé si puc sortir a passejar o seure en un bar a prendre un cafè, descafeïnat sempre, ni si puc sortir de Barcelona i anar a una altra comarca o de quantes bombolles... Cada dia em costa més situar-me i acabo deixant-me portar. Ahir vaig anar al teatre a veure "Monroe i Lamarr". Hi vaig anar sobretot, perquè l'actriu que dona vida a la Monroe és l'Elisabet Casanovas que va ser alumna de l'Escoleta. No és amor de mestre, que també com sempre dic quan parlo d'algú prorer, però és una actriu extraordinària. Les dues actrius -l'altra és Laura Conejero- brillen en aquells moments que tenen beus monòlegs o quan conversen sobre el tracte que reben del mon del cine, els seus amors, l'abandonament de l'èxit, la bellesa efímera... vaja, reflexions sobre la vida perquè la vida és tot això i anar amb mascareta pel carrer o no poder-te abraçar. No la triem, la vida. Senzillament ens arriba.
-----
imprimir