Més escrits (XI)
Jaume Cela / Si hi ha un desig compartit per la gran majoria de la humanitat és ser bomber. En algun moment de la vida hem volgut ser bomber. O bombera. (...) Recordo una vegada que vaig anar a visitar amb un parell de classes un parc de bombers. Els ulls dels nois i noies brillaven d'emoció.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
66. No sé si m'estic mirant al mirall o som dos números iguals però diferents alhora. Quins misteris més estranys té la vida.
Aquests dies somio molt, però em passa allò tan clàssic: recordo què he somiat quan em llevo i al cap de ben poca estona tot és fum. L'altre dia veia a la tele imatges de la Plaça Roja i vaig pensar: m'agradaria molt anar-hi, però gairebé segur que ja no viatjaré gaire més. Cada dia em trobo més pesat, em fan mal els peus i les cames i em canso. Vaig pensar que m'hauria de conformar mirant reportatges. Aquest any puc decidir anar a Oslo, em compro una bona guia i uns quants reportatges i cap a Oslo falta gent. Potser per això avui he somiat que anava a un país asiàtic, potser era Corea. Em feien visitar un restaurant on tot era petit, jo era com Gulliver, t'havies de seure en cadiretes minúscules, en prou feines t'ho cabia el cul, i recordeu jo era un gegantàs, com li passa a James Stewart a la seqüència del restaurant a "El hombre que sabia demasiado". No sabia com posar-me i havíem de seguir un ritual per menjar que encara dificultava més el moviment. Segur que el significat és aquest: expresso el desig de viatjar, però he de recordar que tinc dolor als ossos, als peus i a les cames, al refotut genoll que em dona pel sac sempre que pot... vaja, jo l'he interpretat així, amic Freud. I de sexe res de res.
67. Diu en Wilde: has pensat que dins teu pots portar un altre Wilde. I la panxa del sis es belluga i sembla que és d'alegria.
Si hi ha un desig compartit per la gran majoria de la humanitat és ser bomber. En algun moment de la vida hem volgut ser bomber. O bombera. Als "caballitus" de les fires sempre hi ha el cotxe de bombers, vermell i amb la campaneta que no para de sonar. Recordo una vegada que vaig anar a visitar amb un parell de classes un parc de bombers. Els ulls dels nois i noies brillaven d'emoció. Son els nostres herois i les nostres heroïnes. Apaguen incendis, rescaten aventurers que no saben on es posen, treuen gent quan un edifici s'enfonsa... fins i tot a les pel·lícules salven gats que no saben com baixar d`un arbre... Qui pot resistir-se a una persona que s'arrisca per salvar un gat! Ahir vaig comprar el calendari solidari que un grup ha fet per ajudar les criatures de sant Joan de Deu. Fotografies amb criatures que per una estona ens fa oblidar les malalties que poden patir. Un dia em van venir a rescatar, m'havia quedat tancat a l'ascensor. El primer que van fer va ser preguntar al veí que els va telefonar si patia alguna malaltia o un atac d'angoixa per si havien de venir amb una ambulància. Van arribar amb un parell de cotxes i em van treure de l'ascensor. Gràcies, els vaig dir! I ells van somriure. Vinga, que aixequi la mà qui no ha volgut ser bomber o bombera alguna vegada a la seva vida... Resultat: ni una ma alçada.
68.- No sé, diu l'infinit, si farem bona parella, però ens cal intentar-ho.
Ben aviat arribarà la nit màgica. Camells, patges i Reis s'ho faran venir bé per arribar a les habitacions on dormen les criatures i les que no ho som tant. Ens miraran amb una compassió infinita, pensaran allò de "quina espècie tan curiosa, la nostra, perquè nosaltres, els Reis tambó som humans" i no es preocuparan de si sens hem portat bé o no gaire bé. Ells son generosos i fan el que fan de manera gratuïta, no demanen res a canvi, per tant oblidem-nos d'allò tan suat: mira que els Reis et miren i si no et portes bé... Tots ens mereixem la nostra nit de Reis, totes les criatures tenen el dret de descobrir alguna cosa als peus del llit, però potser no és el que demanaven, perquè els Reis son savis i bons i saben el que ens convé. No oblidem aquest principi. Avui és la nit que la tendresa i el misteri vessen per finestres i balcons i per les escletxes de les cases, que cauen a terra com la pluja i que avancen pels pobles i ciutats i tot ho impregnen. Per uns momets ens oblidarem que el mal existeix i per un dia intuirem que els Reis son més de tres i que ells son una mica cadascú de nosaltres. Jo, com cada any, demano un impossible: filmar un musical amb Meryl Strep. Potser aquest any trobaré el contracte i el guió al costat de les sabates al menjador, al costat del pot d'aigua buit perquè els camells tenen molta set i la copeta de vi dolç sense ni una gota i els patges s'hauran acabat les neules. Vaja, no confio en tenir el que demano, pero confio que el que em deixin serà millor per a mi. Bona diada.
69.- Ai, maldecaps, quantes alegries em dones!
El patiment dels infants sempre ens provoca un gran desassossec, un sentiment dolorós d'injustícia. La idea d`una criatura que pateix se'ns fa insuportable Fins i tot arribem a deixar de creure en Déu. Llegiu Camus, llegiu, si no ho heu fet ja, "La pesta". Els adults els volem protegir, però no podem fer-ho amb algunes coses que té la vida, com és la malaltia. Visitar un hospital amb criatures malaltes és un moment que t'acompanyarà sempre, jo ho sé perquè per Sant Jordi he anat a visitar aules hospitalàries. Ahir vaig llegir una gran notícia. Eunice Blanco, coordinadora del treball social de la Vall d'Hebron i el pediatre Pablo Velasco han fet realitat un bell projecte: una superbox amb material pediàtric que il·lustren els nens i les nenes amb els seus personatges preferits. No els podem protegir del mal del mon, però si que els podem fer més suau el patiment. Conec l'Eunice i en Jordi, el seu marit, des de fa molts anys. Van confiar a l'Escoleta una part de l'educació del seu fill i de la seva filla. Son d'aquella mena de persones que només amb el tracte, ni que sigui poc, et fan millor persona, t'encomanen la bondat tan necessària per poder viure. Et fan pensar que l'altre existeix i et necessita com tu el necessites a ell. L'Eunice i el doctor Valero tenen cura dels altres i jo les admiro i les estimo.
70. Ai, Wilde, comenta el no res. Sobre tu s'han escrit moltes pàgines però jo he despertat centenars de comentaris de tota mena de filòsofs.
Soc una persona impacient. A casa ho érem gairebé tots. Per exemple, la nit de Reis, després de sortir del cine, estàvem tots com si ens haguessin endollat en una central elèctrica. Els grans per veure quina cara faríem el meu germà i jo quan descobríssim els regals i el meu germà i jo per veure què ens havien portat. Per tant, a les deu del vespre del dia 5 els Reis passaven per casa. Ens tancàvem en una habitació, sentíem una mica de rebombori al menjador i ens venien a buscar al cap d'una estona que se'ns feia eterna i ja teníem les joguines escampades per tot arreu. Saps, deia la mare, com que tenen molta feina n'avancen una mica i us ha tocat a vosaltres. I sempre demanava al mateix: algun llibre de Bruguera, un tren de corda i el regal estrella: un "fuerte" com els que sortien a les pel·lícules de l'Oest, amb indis mig despullats, a pèl damunt dels cavalls, i soldats del setè de cavalleria amb bandera i tot que protegien una caravana o el mateix "fuerte". Grans enfrontaments, èpiques batalles entre els dos bàndols on sempre guanyaven els uniformats. Ara guanyarien els indis, que alguna cosa d'història he après. I els crits que fèiem en els atacs se sentien d'una hora lluny. Devien estar contents els veïns.
71. El bastonet li diu a en Wilde: m'agrado quan penso que puc ajudar algú a caminar, però quan no m'agrado gota és quan em converteixo en xarop de bastó.
Això dels Estats Units fa una mica de "yuyu", que és una manera de dir que fa por. Quan veus en Trump no puc evitar pensar que aquest home -cada dia estic més convençut que és una mala persona...- ha arribat on ha arribat gràcies als vots de la gent, gràcies als vots de persones com aquest que s'ha fet encara més famós disfressat de viking i ensenyant pit, gràcies a centenars de persones que deuen patir moltes misèries i a qui ha enganyat vilment, gràcies al suport de mitjans de comunicació molt poderosos i d'interessos que ni arribem a imaginar. Després mires cap a casa i escoltes les anàlisis que fan alguns polítics, sempre escombrant cap a casa i amb comparacions barroeres, em ve al cap aquella expressió dels grans de casa: Déu hi faci més que nosaltres!
72. L'aneguet passeja per la vora del riu ben agafadet del braç d'en Wilde i en Wilde li diu que admira les seves plomes.
Faig com Piaget, miro els nets i les netes i cada dia podria anotar un canvi. El gran ja em parla de la mort de Sócrates, el número dos em sorprèn amb les explicacions del funcionament d'un joc nou. El tres de tres anys no paren ni un minut quiets i quan parlen entre ells veus com es barreja la realitat i la ficció sense una frontera definida i el petit Pere ja gateja i fa tots els esforços possibles per posar-se dret. Jo vaig a l'inrevés, cada dia un dèficit, que si no m'hi guipo quan la lletra és molt petita, que renoi aquesta baixada, ja cal que vigili no sigui cas que em foti de "llorus", i com esbufego per arribar dalt de l'escala i què dius, bonica, que no t'he sentit bé?.... Vaja, tot és prou senzill i té un nom: la vida.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
66. No sé si m'estic mirant al mirall o som dos números iguals però diferents alhora. Quins misteris més estranys té la vida.
Aquests dies somio molt, però em passa allò tan clàssic: recordo què he somiat quan em llevo i al cap de ben poca estona tot és fum. L'altre dia veia a la tele imatges de la Plaça Roja i vaig pensar: m'agradaria molt anar-hi, però gairebé segur que ja no viatjaré gaire més. Cada dia em trobo més pesat, em fan mal els peus i les cames i em canso. Vaig pensar que m'hauria de conformar mirant reportatges. Aquest any puc decidir anar a Oslo, em compro una bona guia i uns quants reportatges i cap a Oslo falta gent. Potser per això avui he somiat que anava a un país asiàtic, potser era Corea. Em feien visitar un restaurant on tot era petit, jo era com Gulliver, t'havies de seure en cadiretes minúscules, en prou feines t'ho cabia el cul, i recordeu jo era un gegantàs, com li passa a James Stewart a la seqüència del restaurant a "El hombre que sabia demasiado". No sabia com posar-me i havíem de seguir un ritual per menjar que encara dificultava més el moviment. Segur que el significat és aquest: expresso el desig de viatjar, però he de recordar que tinc dolor als ossos, als peus i a les cames, al refotut genoll que em dona pel sac sempre que pot... vaja, jo l'he interpretat així, amic Freud. I de sexe res de res.
67. Diu en Wilde: has pensat que dins teu pots portar un altre Wilde. I la panxa del sis es belluga i sembla que és d'alegria.
Si hi ha un desig compartit per la gran majoria de la humanitat és ser bomber. En algun moment de la vida hem volgut ser bomber. O bombera. Als "caballitus" de les fires sempre hi ha el cotxe de bombers, vermell i amb la campaneta que no para de sonar. Recordo una vegada que vaig anar a visitar amb un parell de classes un parc de bombers. Els ulls dels nois i noies brillaven d'emoció. Son els nostres herois i les nostres heroïnes. Apaguen incendis, rescaten aventurers que no saben on es posen, treuen gent quan un edifici s'enfonsa... fins i tot a les pel·lícules salven gats que no saben com baixar d`un arbre... Qui pot resistir-se a una persona que s'arrisca per salvar un gat! Ahir vaig comprar el calendari solidari que un grup ha fet per ajudar les criatures de sant Joan de Deu. Fotografies amb criatures que per una estona ens fa oblidar les malalties que poden patir. Un dia em van venir a rescatar, m'havia quedat tancat a l'ascensor. El primer que van fer va ser preguntar al veí que els va telefonar si patia alguna malaltia o un atac d'angoixa per si havien de venir amb una ambulància. Van arribar amb un parell de cotxes i em van treure de l'ascensor. Gràcies, els vaig dir! I ells van somriure. Vinga, que aixequi la mà qui no ha volgut ser bomber o bombera alguna vegada a la seva vida... Resultat: ni una ma alçada.
68.- No sé, diu l'infinit, si farem bona parella, però ens cal intentar-ho.
Ben aviat arribarà la nit màgica. Camells, patges i Reis s'ho faran venir bé per arribar a les habitacions on dormen les criatures i les que no ho som tant. Ens miraran amb una compassió infinita, pensaran allò de "quina espècie tan curiosa, la nostra, perquè nosaltres, els Reis tambó som humans" i no es preocuparan de si sens hem portat bé o no gaire bé. Ells son generosos i fan el que fan de manera gratuïta, no demanen res a canvi, per tant oblidem-nos d'allò tan suat: mira que els Reis et miren i si no et portes bé... Tots ens mereixem la nostra nit de Reis, totes les criatures tenen el dret de descobrir alguna cosa als peus del llit, però potser no és el que demanaven, perquè els Reis son savis i bons i saben el que ens convé. No oblidem aquest principi. Avui és la nit que la tendresa i el misteri vessen per finestres i balcons i per les escletxes de les cases, que cauen a terra com la pluja i que avancen pels pobles i ciutats i tot ho impregnen. Per uns momets ens oblidarem que el mal existeix i per un dia intuirem que els Reis son més de tres i que ells son una mica cadascú de nosaltres. Jo, com cada any, demano un impossible: filmar un musical amb Meryl Strep. Potser aquest any trobaré el contracte i el guió al costat de les sabates al menjador, al costat del pot d'aigua buit perquè els camells tenen molta set i la copeta de vi dolç sense ni una gota i els patges s'hauran acabat les neules. Vaja, no confio en tenir el que demano, pero confio que el que em deixin serà millor per a mi. Bona diada.
69.- Ai, maldecaps, quantes alegries em dones!
El patiment dels infants sempre ens provoca un gran desassossec, un sentiment dolorós d'injustícia. La idea d`una criatura que pateix se'ns fa insuportable Fins i tot arribem a deixar de creure en Déu. Llegiu Camus, llegiu, si no ho heu fet ja, "La pesta". Els adults els volem protegir, però no podem fer-ho amb algunes coses que té la vida, com és la malaltia. Visitar un hospital amb criatures malaltes és un moment que t'acompanyarà sempre, jo ho sé perquè per Sant Jordi he anat a visitar aules hospitalàries. Ahir vaig llegir una gran notícia. Eunice Blanco, coordinadora del treball social de la Vall d'Hebron i el pediatre Pablo Velasco han fet realitat un bell projecte: una superbox amb material pediàtric que il·lustren els nens i les nenes amb els seus personatges preferits. No els podem protegir del mal del mon, però si que els podem fer més suau el patiment. Conec l'Eunice i en Jordi, el seu marit, des de fa molts anys. Van confiar a l'Escoleta una part de l'educació del seu fill i de la seva filla. Son d'aquella mena de persones que només amb el tracte, ni que sigui poc, et fan millor persona, t'encomanen la bondat tan necessària per poder viure. Et fan pensar que l'altre existeix i et necessita com tu el necessites a ell. L'Eunice i el doctor Valero tenen cura dels altres i jo les admiro i les estimo.
70. Ai, Wilde, comenta el no res. Sobre tu s'han escrit moltes pàgines però jo he despertat centenars de comentaris de tota mena de filòsofs.
Soc una persona impacient. A casa ho érem gairebé tots. Per exemple, la nit de Reis, després de sortir del cine, estàvem tots com si ens haguessin endollat en una central elèctrica. Els grans per veure quina cara faríem el meu germà i jo quan descobríssim els regals i el meu germà i jo per veure què ens havien portat. Per tant, a les deu del vespre del dia 5 els Reis passaven per casa. Ens tancàvem en una habitació, sentíem una mica de rebombori al menjador i ens venien a buscar al cap d'una estona que se'ns feia eterna i ja teníem les joguines escampades per tot arreu. Saps, deia la mare, com que tenen molta feina n'avancen una mica i us ha tocat a vosaltres. I sempre demanava al mateix: algun llibre de Bruguera, un tren de corda i el regal estrella: un "fuerte" com els que sortien a les pel·lícules de l'Oest, amb indis mig despullats, a pèl damunt dels cavalls, i soldats del setè de cavalleria amb bandera i tot que protegien una caravana o el mateix "fuerte". Grans enfrontaments, èpiques batalles entre els dos bàndols on sempre guanyaven els uniformats. Ara guanyarien els indis, que alguna cosa d'història he après. I els crits que fèiem en els atacs se sentien d'una hora lluny. Devien estar contents els veïns.
71. El bastonet li diu a en Wilde: m'agrado quan penso que puc ajudar algú a caminar, però quan no m'agrado gota és quan em converteixo en xarop de bastó.
Això dels Estats Units fa una mica de "yuyu", que és una manera de dir que fa por. Quan veus en Trump no puc evitar pensar que aquest home -cada dia estic més convençut que és una mala persona...- ha arribat on ha arribat gràcies als vots de la gent, gràcies als vots de persones com aquest que s'ha fet encara més famós disfressat de viking i ensenyant pit, gràcies a centenars de persones que deuen patir moltes misèries i a qui ha enganyat vilment, gràcies al suport de mitjans de comunicació molt poderosos i d'interessos que ni arribem a imaginar. Després mires cap a casa i escoltes les anàlisis que fan alguns polítics, sempre escombrant cap a casa i amb comparacions barroeres, em ve al cap aquella expressió dels grans de casa: Déu hi faci més que nosaltres!
72. L'aneguet passeja per la vora del riu ben agafadet del braç d'en Wilde i en Wilde li diu que admira les seves plomes.
Faig com Piaget, miro els nets i les netes i cada dia podria anotar un canvi. El gran ja em parla de la mort de Sócrates, el número dos em sorprèn amb les explicacions del funcionament d'un joc nou. El tres de tres anys no paren ni un minut quiets i quan parlen entre ells veus com es barreja la realitat i la ficció sense una frontera definida i el petit Pere ja gateja i fa tots els esforços possibles per posar-se dret. Jo vaig a l'inrevés, cada dia un dèficit, que si no m'hi guipo quan la lletra és molt petita, que renoi aquesta baixada, ja cal que vigili no sigui cas que em foti de "llorus", i com esbufego per arribar dalt de l'escala i què dius, bonica, que no t'he sentit bé?.... Vaja, tot és prou senzill i té un nom: la vida.
-----
imprimir