Més escrits (XIV)
Jaume Cela / Una de les pel·lícules que més he utilitzat és Billy Elliot. Quan el noi triomfa i es converteix en el primer ballarí, el pare i el germà assisteixen a l'estrena, però no hi ha la mestra. Es deu haver mort o segueix la màxima de Nietzsche que afirma que mal servei fa el mestre que vol mantenir sempre l'alumne sota la seva ombra? Els mestres no estem cridats a la festa on el nostre deixeble vola sol. I vinga, el debat ja el tenim servit.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
89. Els maldecaps no poden ser infinits, llevat dels maldecaps que té l'infinit.
Ahir, fent neteja vaig trobar la revista de la Caixa on hi ha una fotografia on estic amb una colla de nens i de nenes del Camp de la Bota davant d'un autocar que llueix una pancarta que diu que son unes colònies subvencionades per l'Obra Social. Em va fer content trobar-la, és una part de la meva història. Organitzàvem unes colònies i buscàvem diners de sota les pedres. Les famílies, les que podien, col·laboraven, sempre procuràvem que paguessin alguna cosa. Celebràvem una festa amb una tómbola on el premi més valuós podia ser una planxa. Anàvem a les parròquies progres de Barcelona i després de l'homilia el capellà ens deixava un moment per comentar qui érem, què fèiem i que necessitàvem diners per les colònies i que al final de la missa ens trobarien a l'entrada de l'església amb una bossa per si volien fer alguna aportació. I a la Caixa, és clar, que ens donava uns quants diners i ens fèiem la foto. Aquell any ens van avisar: us vindrà a visitar algú, tindreu una sorpresa. I va ser una gran sorpresa perquè a mitja setmana apareix en Rexach i ens regala una pilota amb les signatures del tots els jugadors del Barça. Quin rebombori, que contents vam estar i quina persona tan propera, en Rexach. Va quedar-se a dinar i va arbitrar un partit. Un dia ben entretingut. No el deixaven marxar, però al final va poder tornar cap a Barcelona. L'últim dia esperàvem l'autocar i comencem a jugar un partit, quan l'autocar ja arribava un dels nois xuta la pilota amb tanta mala fortuna que cau per un barranc i mai més la vam poder recuperar. Tot el viatge un dels nois repetia el mateix lament: que mala suerte, nadie nos va a creer.
Aquest material el portaré a la Mina, on en Montferrer, un escolapi que organitza un museu que recull la vida d'aquells dies, sabrà que fer-ne. Li vaig donar molt material però encara me'n quedava com aquesta revista amb aquesta fotografia.
90. El maldecaps i el no res surten a passejar però sempre tenen por a caure.
La meva àvia no sabia llegir ni escriure. Firmava els papers amb una X. Una X o era un empat a les travesses o l'àvia Amàlia, una dona voluminosa, de cabells blancs, una bellesa destacable, i que no tenia manies per estovar-me quan en feia alguna. Arrossegava els peus i les cames i ara que jo tinc dolors als mateixos llocs m'imagino el que devia patir, pobra dona. Cada vespre, abans d'anar a dormir, em feia llegir una oració adreçada al seu sant de capçalera que era San Judas Tadeo. Aquest sant era un apòstol que portava el mateix nom que el que li va tocar fer de traidor en el drama evangèlic. Jo llegia les paraules i ella, com si imités el jurament per ser presidenta dels Estats Units, repetia el que li deia. Feia així: San Judas Tadeo, glorioso apóstol, fiel servidor y amigo de Jesús, el nombre del traidor fue la causa del olvido de muchos... continuava l'oració fins que arribava el moment que ella tancava els ulls i en veu baixa pronunciava la seva petició que mai vaig saber quina era. Ara me la puc imaginar: treu-me aquest maleït dolor que sempre porto enganxat a cames i peus. Jo també demanava una cosa, però no la puc dir i, possiblement, ara m'ho inventaria, perquè la memòria, com tantes coses, és una construcció del present i, a més, fa molts anys d'això!
91. Els meus maldecaps amb tu, bastonet, al costat son més lleuguers.
Revisant fotografies en trobo unes quantes de quan representàvem els Pastorets a l'Escoleta. La colla de mestres ens ho passàvem bomba dalt de l'escenari i a la platea tots els nens i nenes de l'escola s'ho passaven bomba també veient els seus i les seves mestres declamant versos amb tota la traça que podíem.
Però la primera vegada que vaig pujar a un escenari per representar els Pastorets devia tenir vuit o nou anys. Va ser als Caputxins de Sarrià i gairebé vaig espatllar l'obra. Em van donar un paper doble. El més lluït era el de Tasis. Havia de sortir i dir el següent: Venia, Senyor, per dir-vos que de sota el pòrtic de l'atri del sant temple junts es troben de pastors i altra gent una collada, tots de la casta de David excels, que venen per l'augusta cerimònia que avui ha de celebrar-se.
Aleshores havia de deixar que respongués el sacerdot i jo, després, senyalava un dels laterals de l'escenari i deia: Heus-la aquí a la donzelleta.
I solemnement apareixia la Verge. Però com que no havia anat a cap assaig, perquè es feien tard i la meva mare no em deixava anar als Caputxins al vespre no sabia que hi havia un descans entre les meves dues intervencions i en veure que la donzelleta no sortia perquè faltaven les paraules del sacerdot jo insistia i repetia la frase i el gest fins que la donzelleta va sortir a escena ben rebuda pel riure del públic que s'ho devia passar bomba també amb la meva inexperiència teatral. Al cap d'uns dies, passejava pel bari i un veí, quan em va veure, va dir: què, nanu, la donzelleta no sortia! I vinga riure. Demà explicaré el segon paper que tenia i el segon nyap que va fer perdre la paciència al director de l'obra, perquè davant del primer va tenir molta comprensió i em va permetre continuar participant de les representacions.
92. Vols dir, comenta l'aneguet, que els maldecaps que tens no te'ls inventes? I el maldecaps no respon aquesta pregunta perquè la troba una mica insolent.
La meva segona posada de pota als Pastorets dels Caputxins va anar així. La colla de petits i joves que teníem poc paper fèiem de figurants: pastors, sobretot pastors... Un dia estàvem darrera de l'escenari i esperàvem sortir. Ens entreteníem menjant pipes i jo portava la faldilla del vestit de pastoret arremangada per evitar que les pipes hi quedessin enganxades i m'aguantava la faldilla aixecada gràcies al cenyidor de pastor. Va venir el director, vestit també de pastor i ens va avisar que havíem de sortir a escena. Era un moment de joia i alegria i corríem per l'escenari cridant no sé què. I jo vaig sortir sense posar-me bé el vestit i portava els pantalons a l'aire. De sobte, vaig sentir una mena de clatellot del director d'escena i entre les mostres de lloances em va dir fluixet: redena, posa't bé el vestit que ens enfonsaràs l'obra. I va ser quan em vaig adonar del nyap. I aquí es va acabar la meva carrera d'actor dels Pastorets perquè després d'aquella triomfal temporada no em van tornar a demanar la meva participació. Qui sap si hauria acabat fent un dels personatges més desitjats. Però vaig compensar aquella pena interpretant Satanàs a l'Escoleta, el gran Satanàs, el paper més cotitzat. Mai vaig acabar d'aprendre el text però Déu n'hi do. Moments estel·lars de l`Escoleta, unes quantes generacions deuen conservar a la seva memòria aquestes interpretacions. Vaja, jo no he aconseguit oblidar-les.
93. La perfecció li diu al dels maldecaps: fins i tot els meus maldecaps son perfectes.
76 anys a l'alliberament d'Auschwitz. He intentat comprendre com es va arribar a assassinar de manera industrial milers de vides humanes. Tinc dotzenes de llibres que en parlen. M'hi he acostat des de la història, des de la psicologia individual a la social i a la sociologia, des de la filosofia i l'economia, des del llenguatge, des de les imposicions de determinades visions i la censura sobre determinades obres artístiques, des dels relats de ficció i des del camp de les biografies de víctimes i botxins, autobiografies, llibres de memòries... des de la realitat i des de la ficció. He vist dotzenes de pel·lícules que tracten aquest moment històric i he seguit les polèmiques encetades per Claude Lanzmann i la seva "Shoah", nou hores de documental sense mostrar cap imatge dels camps, perquè Lanzmann creu que ningú es pot posar en el lloc de la víctima, per això desautoritza Spielberg i la seva llista perquè entra dins les càmeres de gas. La visió de Lanzmann és radical, no concedeix cap excusa per aquesta profanació. En totes les pel·lícules que s'estrenen sobre aquest tema soc el primer de la cua. Ara mateix estic llegint el tercer volum dels diaris d'Imre Kertész, que es diu "El espectador. Apuntes 1991-2001", publicat a Acantilado i traduït per Adan Kovacsics. Aquest jueu d'Hongria, premi Nobel de Literatura, va escriure "Sense destí", un relat autobiogràfic -també portat al cine- que va crear molta polèmica per com l'acaba. Per mi, un dels millors llibres que mai he llegit i repeteixo, d'aquest tema n`he llegit molts i en continuaré llegint perquè em fa por, em fa por que si es repetís aquesta història jo em situés al costat dels botxins, perquè els botxins eren persones com jo. Arendt en deia la banalitat del mal quan va seguir el judici d'Eichmann. Els que miraven cap a un altre costat o acabaven justificant el que estava passant eren gent com jo, no tenien una cua demoniaca entre les cames. He visitat Mauthausen, la famosa escala. He visitat Theresienstadt, un part d'un poble on tancaven gent gran i coneguda, on van rodar una pel·lícula de propaganda per enredar la Creu Roja que el va visitar i que semblava que estaven de colònies. Molts van morir al gueto, els altres van ser deportats. I he visitat Auschwitz i he plorat davant la vitrina de les criatures. Però no m'he pogut fer la idea del que va passar. Tenia els ulls plens d'imatges de l'horror viscut, la imaginació en estat d'alerta, escoltava les paraules de la guia... però em faltava percebre les olors. Quina olor té l'horror humà? I encara hi ha mestres que es pregunten si s'ha de parlar d`aquest fet a les classes. I tant, és la meva resposta. Cal trobar el moment. Cal una didàctica que mostri aquests fets i els altres que poden ser comparables, que poden tenir punts en comú. Cal fer-ho per no repetir la història, però molt em temo que és veritat que l'espècie humana ensopega més d'una vegada -i de cent- amb la mateixa pedra. O una mica diferent. Però la història d'aquest horror, no ho oblidem, també és la història de persones que van saber situar-se al costat correcte que no és altra que ajudar les víctimes, oposar una argumentació sòlida i uns fets a favor de la vida humana, jugar-se-la a favor del seu veí d'escala.
94. Si t'asseus els maldecaps son més lleugers.
Avui surto del confinament per haver estat en contacte amb un positiu. Em van fer la prova dels bastonets, va sortir negativa però no m'he estalviat els deus dies tancat a casa. Avui el meu perímetre d'acció s'amplia. Afortunadament ens hem trobat bé i ens trobem bé.
He participat per internet a dues activitats que m'han fet molt content. La primera, fa dos dies, a una taula rodona per presentar el llibre "Escrits en temps de coronavirus", llibre publicat per Rella, l'Associació de mestres i professorat jubilats que recull un conjunt d'articles, dibuixos i fotografies que expressen vivències al voltant del confinament. Un llibre molt ben editat, molt variat, hi trobem textos que descriuen estats d'ànim al costat d'uns altres més filosòfics, records, enyorances, pors i esperances. Gràcies, bona gent de Rella, per aquest document tan significatiu. I ahir vaig participar a l'acte d'homenatge que es va celebrar en honor del mestre, professor universitari, filòleg, escriptor... en resum un home savi i bo. Parlo de Lluís López del Castillo. Vaig tenir el gran privilegi de ser alumne seu a les escoles d'estiu i durant el temps de la meva formació inicial a l'Escola de Mestres de Sant Cugat. Vaig mantenir la meva relació amb ell perquè va coordinar l'alumnat de pràctiques de la Facultat i ens veiem molt sovint pel campus. Tinc un record d'en Lluís brillant i agraït, un savi, ja ho he dit i tots els que vam parlar ahir vam coincidir en els nostres elogis: una persona que escoltava, que coneixia profundament de què parlava i que sabia com fer que els seus i les seves alumnes aprenguéssim. Senzill, irònic, bon coneixedor de la literatura, compromès... els seus llibres de text els guardes tota la vida... Totes aquestes valoracions van sortir ahir a l'acte i ens vam quedar curts. Reviseu la seva obra, extensa i molt rigorosa i que encara manté una gran actualitat, que encara està a les bases de la didàctica de la llengua que ell va renovar fa uns quants anys, que mantenen vius els seus fonaments. Reviseu les seves lliçons de gramàtica per infants, molts vam aprendre català amb aquests textos. Va acabar l'acte amb la participació de la seva companya de vida, la Carme, mestra com ell de l'escola Barrufet, que al costat del parlament d'una altra mestra, la Lluïsa, amb qui van treballar molts anys junts, ens van regalar un retrat més íntim. El Lluís marit, amic, pare... i excel·lent cuiner. Vaig estimar, en Lluís, un dels meus mestres i l'estimo encara, de tant en tant rellegeixo algun llibre seu, un capítol, un fragment... i després penso que la meva fortuna és haver estat en contacte amb uns quants gegants com en Lluís.
95. Ganxo, tu no ho sospites, però formes part dels meus maldecaps.
Qui em coneix sap la passió que sento pel cinema. Vaig néixer davant d'un cine de barri, el Bretón, a Sarrià, i de ben petit que ja era un espectador. He fet servir molt el cine a les classes, sobretot quan he fet formació per mestres. Una de les pel·lícules que més he utilitzat és "Billy Elliot", de Stephen Daldry, protagonitzada, entre d'altres, per Jamie Bell i Juli Walters. Un nen que creix en una zona minera en crisi, amb el pare i el germà en plena vaga. A casa seva només hi ha una dona -la mare es va morir-, l'àvia que de tant en tant perd el cap. El pare vol que el seu fill faci boxa, esport d'homes i el noi descobreix la dansa, el ballet i d'amagat s'apunta a les classes que fa una mestra que s'adona que en Billy té unes qualitats excel·lents. Bé, no explico tota la pel·lícula perquè molts ja l'haureu vist i els que no ja podeu buscar-la, perquè val la pena. Un dels moments més emotius, colpidors i comentats és quan el noi triomfa i es converteix en el primer ballarí del ballet nacional de Londres. El pare i el germà assisteixen a l'estrena i es troben amb l'amic d'infantesa del seu fill. Però no hi ha la mestra. Es deu haver mort o segueix la màxima de Nietzsche que afirma que mal servei fa el mestre que vol mantenir sempre l'alumne sota la seva ombra? Els mestres no estem cridats a la festa on el nostre deixeble vola sol. I vinga, el debat ja el tenim servit. Però el motiu és molt més senzill. El director volia que Juli Walters assistís a l'estrena de l'obra, però l'actriu tenia un compromís professional el dia que s'havia de rodar i no va poder anar-hi i el director no podia canviar la data del rodatge i va tirar pel dret. Però el debat continua viu, perquè el significat d'una obra, la seva interpretació és responsabilitat del receptor. Per què la mestra no participa del moment més destacat de la vida del seu deixeble? Vinga, ens toca rumiar.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
89. Els maldecaps no poden ser infinits, llevat dels maldecaps que té l'infinit.
Ahir, fent neteja vaig trobar la revista de la Caixa on hi ha una fotografia on estic amb una colla de nens i de nenes del Camp de la Bota davant d'un autocar que llueix una pancarta que diu que son unes colònies subvencionades per l'Obra Social. Em va fer content trobar-la, és una part de la meva història. Organitzàvem unes colònies i buscàvem diners de sota les pedres. Les famílies, les que podien, col·laboraven, sempre procuràvem que paguessin alguna cosa. Celebràvem una festa amb una tómbola on el premi més valuós podia ser una planxa. Anàvem a les parròquies progres de Barcelona i després de l'homilia el capellà ens deixava un moment per comentar qui érem, què fèiem i que necessitàvem diners per les colònies i que al final de la missa ens trobarien a l'entrada de l'església amb una bossa per si volien fer alguna aportació. I a la Caixa, és clar, que ens donava uns quants diners i ens fèiem la foto. Aquell any ens van avisar: us vindrà a visitar algú, tindreu una sorpresa. I va ser una gran sorpresa perquè a mitja setmana apareix en Rexach i ens regala una pilota amb les signatures del tots els jugadors del Barça. Quin rebombori, que contents vam estar i quina persona tan propera, en Rexach. Va quedar-se a dinar i va arbitrar un partit. Un dia ben entretingut. No el deixaven marxar, però al final va poder tornar cap a Barcelona. L'últim dia esperàvem l'autocar i comencem a jugar un partit, quan l'autocar ja arribava un dels nois xuta la pilota amb tanta mala fortuna que cau per un barranc i mai més la vam poder recuperar. Tot el viatge un dels nois repetia el mateix lament: que mala suerte, nadie nos va a creer.
Aquest material el portaré a la Mina, on en Montferrer, un escolapi que organitza un museu que recull la vida d'aquells dies, sabrà que fer-ne. Li vaig donar molt material però encara me'n quedava com aquesta revista amb aquesta fotografia.
90. El maldecaps i el no res surten a passejar però sempre tenen por a caure.
La meva àvia no sabia llegir ni escriure. Firmava els papers amb una X. Una X o era un empat a les travesses o l'àvia Amàlia, una dona voluminosa, de cabells blancs, una bellesa destacable, i que no tenia manies per estovar-me quan en feia alguna. Arrossegava els peus i les cames i ara que jo tinc dolors als mateixos llocs m'imagino el que devia patir, pobra dona. Cada vespre, abans d'anar a dormir, em feia llegir una oració adreçada al seu sant de capçalera que era San Judas Tadeo. Aquest sant era un apòstol que portava el mateix nom que el que li va tocar fer de traidor en el drama evangèlic. Jo llegia les paraules i ella, com si imités el jurament per ser presidenta dels Estats Units, repetia el que li deia. Feia així: San Judas Tadeo, glorioso apóstol, fiel servidor y amigo de Jesús, el nombre del traidor fue la causa del olvido de muchos... continuava l'oració fins que arribava el moment que ella tancava els ulls i en veu baixa pronunciava la seva petició que mai vaig saber quina era. Ara me la puc imaginar: treu-me aquest maleït dolor que sempre porto enganxat a cames i peus. Jo també demanava una cosa, però no la puc dir i, possiblement, ara m'ho inventaria, perquè la memòria, com tantes coses, és una construcció del present i, a més, fa molts anys d'això!
91. Els meus maldecaps amb tu, bastonet, al costat son més lleuguers.
Revisant fotografies en trobo unes quantes de quan representàvem els Pastorets a l'Escoleta. La colla de mestres ens ho passàvem bomba dalt de l'escenari i a la platea tots els nens i nenes de l'escola s'ho passaven bomba també veient els seus i les seves mestres declamant versos amb tota la traça que podíem.
Però la primera vegada que vaig pujar a un escenari per representar els Pastorets devia tenir vuit o nou anys. Va ser als Caputxins de Sarrià i gairebé vaig espatllar l'obra. Em van donar un paper doble. El més lluït era el de Tasis. Havia de sortir i dir el següent: Venia, Senyor, per dir-vos que de sota el pòrtic de l'atri del sant temple junts es troben de pastors i altra gent una collada, tots de la casta de David excels, que venen per l'augusta cerimònia que avui ha de celebrar-se.
Aleshores havia de deixar que respongués el sacerdot i jo, després, senyalava un dels laterals de l'escenari i deia: Heus-la aquí a la donzelleta.
I solemnement apareixia la Verge. Però com que no havia anat a cap assaig, perquè es feien tard i la meva mare no em deixava anar als Caputxins al vespre no sabia que hi havia un descans entre les meves dues intervencions i en veure que la donzelleta no sortia perquè faltaven les paraules del sacerdot jo insistia i repetia la frase i el gest fins que la donzelleta va sortir a escena ben rebuda pel riure del públic que s'ho devia passar bomba també amb la meva inexperiència teatral. Al cap d'uns dies, passejava pel bari i un veí, quan em va veure, va dir: què, nanu, la donzelleta no sortia! I vinga riure. Demà explicaré el segon paper que tenia i el segon nyap que va fer perdre la paciència al director de l'obra, perquè davant del primer va tenir molta comprensió i em va permetre continuar participant de les representacions.
92. Vols dir, comenta l'aneguet, que els maldecaps que tens no te'ls inventes? I el maldecaps no respon aquesta pregunta perquè la troba una mica insolent.
La meva segona posada de pota als Pastorets dels Caputxins va anar així. La colla de petits i joves que teníem poc paper fèiem de figurants: pastors, sobretot pastors... Un dia estàvem darrera de l'escenari i esperàvem sortir. Ens entreteníem menjant pipes i jo portava la faldilla del vestit de pastoret arremangada per evitar que les pipes hi quedessin enganxades i m'aguantava la faldilla aixecada gràcies al cenyidor de pastor. Va venir el director, vestit també de pastor i ens va avisar que havíem de sortir a escena. Era un moment de joia i alegria i corríem per l'escenari cridant no sé què. I jo vaig sortir sense posar-me bé el vestit i portava els pantalons a l'aire. De sobte, vaig sentir una mena de clatellot del director d'escena i entre les mostres de lloances em va dir fluixet: redena, posa't bé el vestit que ens enfonsaràs l'obra. I va ser quan em vaig adonar del nyap. I aquí es va acabar la meva carrera d'actor dels Pastorets perquè després d'aquella triomfal temporada no em van tornar a demanar la meva participació. Qui sap si hauria acabat fent un dels personatges més desitjats. Però vaig compensar aquella pena interpretant Satanàs a l'Escoleta, el gran Satanàs, el paper més cotitzat. Mai vaig acabar d'aprendre el text però Déu n'hi do. Moments estel·lars de l`Escoleta, unes quantes generacions deuen conservar a la seva memòria aquestes interpretacions. Vaja, jo no he aconseguit oblidar-les.
93. La perfecció li diu al dels maldecaps: fins i tot els meus maldecaps son perfectes.
76 anys a l'alliberament d'Auschwitz. He intentat comprendre com es va arribar a assassinar de manera industrial milers de vides humanes. Tinc dotzenes de llibres que en parlen. M'hi he acostat des de la història, des de la psicologia individual a la social i a la sociologia, des de la filosofia i l'economia, des del llenguatge, des de les imposicions de determinades visions i la censura sobre determinades obres artístiques, des dels relats de ficció i des del camp de les biografies de víctimes i botxins, autobiografies, llibres de memòries... des de la realitat i des de la ficció. He vist dotzenes de pel·lícules que tracten aquest moment històric i he seguit les polèmiques encetades per Claude Lanzmann i la seva "Shoah", nou hores de documental sense mostrar cap imatge dels camps, perquè Lanzmann creu que ningú es pot posar en el lloc de la víctima, per això desautoritza Spielberg i la seva llista perquè entra dins les càmeres de gas. La visió de Lanzmann és radical, no concedeix cap excusa per aquesta profanació. En totes les pel·lícules que s'estrenen sobre aquest tema soc el primer de la cua. Ara mateix estic llegint el tercer volum dels diaris d'Imre Kertész, que es diu "El espectador. Apuntes 1991-2001", publicat a Acantilado i traduït per Adan Kovacsics. Aquest jueu d'Hongria, premi Nobel de Literatura, va escriure "Sense destí", un relat autobiogràfic -també portat al cine- que va crear molta polèmica per com l'acaba. Per mi, un dels millors llibres que mai he llegit i repeteixo, d'aquest tema n`he llegit molts i en continuaré llegint perquè em fa por, em fa por que si es repetís aquesta història jo em situés al costat dels botxins, perquè els botxins eren persones com jo. Arendt en deia la banalitat del mal quan va seguir el judici d'Eichmann. Els que miraven cap a un altre costat o acabaven justificant el que estava passant eren gent com jo, no tenien una cua demoniaca entre les cames. He visitat Mauthausen, la famosa escala. He visitat Theresienstadt, un part d'un poble on tancaven gent gran i coneguda, on van rodar una pel·lícula de propaganda per enredar la Creu Roja que el va visitar i que semblava que estaven de colònies. Molts van morir al gueto, els altres van ser deportats. I he visitat Auschwitz i he plorat davant la vitrina de les criatures. Però no m'he pogut fer la idea del que va passar. Tenia els ulls plens d'imatges de l'horror viscut, la imaginació en estat d'alerta, escoltava les paraules de la guia... però em faltava percebre les olors. Quina olor té l'horror humà? I encara hi ha mestres que es pregunten si s'ha de parlar d`aquest fet a les classes. I tant, és la meva resposta. Cal trobar el moment. Cal una didàctica que mostri aquests fets i els altres que poden ser comparables, que poden tenir punts en comú. Cal fer-ho per no repetir la història, però molt em temo que és veritat que l'espècie humana ensopega més d'una vegada -i de cent- amb la mateixa pedra. O una mica diferent. Però la història d'aquest horror, no ho oblidem, també és la història de persones que van saber situar-se al costat correcte que no és altra que ajudar les víctimes, oposar una argumentació sòlida i uns fets a favor de la vida humana, jugar-se-la a favor del seu veí d'escala.
94. Si t'asseus els maldecaps son més lleugers.
Avui surto del confinament per haver estat en contacte amb un positiu. Em van fer la prova dels bastonets, va sortir negativa però no m'he estalviat els deus dies tancat a casa. Avui el meu perímetre d'acció s'amplia. Afortunadament ens hem trobat bé i ens trobem bé.
He participat per internet a dues activitats que m'han fet molt content. La primera, fa dos dies, a una taula rodona per presentar el llibre "Escrits en temps de coronavirus", llibre publicat per Rella, l'Associació de mestres i professorat jubilats que recull un conjunt d'articles, dibuixos i fotografies que expressen vivències al voltant del confinament. Un llibre molt ben editat, molt variat, hi trobem textos que descriuen estats d'ànim al costat d'uns altres més filosòfics, records, enyorances, pors i esperances. Gràcies, bona gent de Rella, per aquest document tan significatiu. I ahir vaig participar a l'acte d'homenatge que es va celebrar en honor del mestre, professor universitari, filòleg, escriptor... en resum un home savi i bo. Parlo de Lluís López del Castillo. Vaig tenir el gran privilegi de ser alumne seu a les escoles d'estiu i durant el temps de la meva formació inicial a l'Escola de Mestres de Sant Cugat. Vaig mantenir la meva relació amb ell perquè va coordinar l'alumnat de pràctiques de la Facultat i ens veiem molt sovint pel campus. Tinc un record d'en Lluís brillant i agraït, un savi, ja ho he dit i tots els que vam parlar ahir vam coincidir en els nostres elogis: una persona que escoltava, que coneixia profundament de què parlava i que sabia com fer que els seus i les seves alumnes aprenguéssim. Senzill, irònic, bon coneixedor de la literatura, compromès... els seus llibres de text els guardes tota la vida... Totes aquestes valoracions van sortir ahir a l'acte i ens vam quedar curts. Reviseu la seva obra, extensa i molt rigorosa i que encara manté una gran actualitat, que encara està a les bases de la didàctica de la llengua que ell va renovar fa uns quants anys, que mantenen vius els seus fonaments. Reviseu les seves lliçons de gramàtica per infants, molts vam aprendre català amb aquests textos. Va acabar l'acte amb la participació de la seva companya de vida, la Carme, mestra com ell de l'escola Barrufet, que al costat del parlament d'una altra mestra, la Lluïsa, amb qui van treballar molts anys junts, ens van regalar un retrat més íntim. El Lluís marit, amic, pare... i excel·lent cuiner. Vaig estimar, en Lluís, un dels meus mestres i l'estimo encara, de tant en tant rellegeixo algun llibre seu, un capítol, un fragment... i després penso que la meva fortuna és haver estat en contacte amb uns quants gegants com en Lluís.
95. Ganxo, tu no ho sospites, però formes part dels meus maldecaps.
Qui em coneix sap la passió que sento pel cinema. Vaig néixer davant d'un cine de barri, el Bretón, a Sarrià, i de ben petit que ja era un espectador. He fet servir molt el cine a les classes, sobretot quan he fet formació per mestres. Una de les pel·lícules que més he utilitzat és "Billy Elliot", de Stephen Daldry, protagonitzada, entre d'altres, per Jamie Bell i Juli Walters. Un nen que creix en una zona minera en crisi, amb el pare i el germà en plena vaga. A casa seva només hi ha una dona -la mare es va morir-, l'àvia que de tant en tant perd el cap. El pare vol que el seu fill faci boxa, esport d'homes i el noi descobreix la dansa, el ballet i d'amagat s'apunta a les classes que fa una mestra que s'adona que en Billy té unes qualitats excel·lents. Bé, no explico tota la pel·lícula perquè molts ja l'haureu vist i els que no ja podeu buscar-la, perquè val la pena. Un dels moments més emotius, colpidors i comentats és quan el noi triomfa i es converteix en el primer ballarí del ballet nacional de Londres. El pare i el germà assisteixen a l'estrena i es troben amb l'amic d'infantesa del seu fill. Però no hi ha la mestra. Es deu haver mort o segueix la màxima de Nietzsche que afirma que mal servei fa el mestre que vol mantenir sempre l'alumne sota la seva ombra? Els mestres no estem cridats a la festa on el nostre deixeble vola sol. I vinga, el debat ja el tenim servit. Però el motiu és molt més senzill. El director volia que Juli Walters assistís a l'estrena de l'obra, però l'actriu tenia un compromís professional el dia que s'havia de rodar i no va poder anar-hi i el director no podia canviar la data del rodatge i va tirar pel dret. Però el debat continua viu, perquè el significat d'una obra, la seva interpretació és responsabilitat del receptor. Per què la mestra no participa del moment més destacat de la vida del seu deixeble? Vinga, ens toca rumiar.
-----
imprimir