Més escrits (XV)
Jaume Cela / Ahir vaig rebre un regal esplèndid. Un pirata o una pirata dibuixada per Jordi Vila Delclòs. En Jordi ha dibuixat tres o quatre llibres meus, que també son seus. És un dels meus il·lustradors de capçalera i ha tingut la generositat de regalar-me un original. No faig altra cosa que mirar-me'l i ensenyar-lo a tothom que passa per casa.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
96. Si ens girem tu ets jo i jo soc tu.
30 anys de "El silenci dels anyells". Per mi, aquesta pel·lícula, al costat de "Seven", va portar el gènere de psicòpates dalt del cim. Les pel·lícules que van venir després no han pogut escapar de la seva influència, com va passar amb la ciència ficció després de l'estrena de "Blade Runner". La interpretació d'en Hopkins i la de la Foster van ser molt celebrades, fins i tot van rebre l'estatueta daurada. I crec que va guanyar aquest premi el director, el guió adaptat i la pel·lícula. Cinc dels grossos. Hi ha un moment que em va fer estremir. El caníbal treu un dit entre els barrots i acarona la mà de la detectiu. Erotisme intens només amb una carícia. La vaig sentir a la meva pell com sento l'aigua de la dutxa de Psicosi. La capacitat de fer-te sentir la història fins i tot a la pell mostra que estàs davant d'una obra excel·lent. Doncs això.
97. Ai, Wilde, tinc molts maldecaps, però no envejo els teus, la teva solitud al final de la vida.
No m'entusiasma el futbol. De fet he estat tres vegades al Camp Nou. Dues convidat pel senyor Joan que era el conserge de l'escola, una persona d'una simpatia extrema i de qui guardo un record inesborrable. És l'avi d'en Busquets i pare del que va ser porter. La tercera va ser convidat pel club, formava part d'un grup d'onze escriptors i escriptores de literatura infantil i juvenil que vam anar a la llotja. Tota una experiència veure el camp des d'aquell espai tan central i veure i sentir el teu nom pels altaveus i a les pantalles del camp. Ens demanaven al dream team de la literatura infantil-juvenil una frase i un llibre que aniria a la biblioteca de la Masia. La meva frase va ser més o menys aquesta: Un gol, abans de fer-lo, te l`has d'haver imaginat.
Em vaig dir: no sé què faig aquí però aprofita l'oportunitat. I em vaig dedicar a veure com jugava en Messi i no cal ser un expert per afirmar que és un gran jugador i una persona que també comet errors i aixo és important recordar-ho perquè el futbol s'ha convertit en una nova religió. En té moltes característiques. Però he llegit quan cobra i m`he quedat de pasta de moniato. No em puc imaginar tot el que s'embutxaca durant un any damunt la taula del menjador. Quina alçada tindria tot plegat si fossin bitllets de cent? O monedes de deu cèntims?. I alguna cosa dins meu s'ha remogut perquè sempre em poso a la defensiva quan no em puc imaginar alguna cosa que és real.
98. Diu el maldecaps: associo l'infinit a l'eternitat i em fa por.
Llegeixo que Disney ha reclassificat les seves pel·lícules. No sé on arribarà aquesta tendència a adaptar les obres artístiques a la mentalitat del nostre temps. La realitat és la que és i convé mirar-la a la cara. Jo no tocaria res de res. Això sí, si estic veient o llegint un llibre amb els meus nets o netes o amb els meus o les meves alumnes -ai, que ja no vaig a l'escola"!- els ajudaré a interrogar-se per veure si trobem els motius de segons quins comentaris. Per exemple, no sembla estrany que hi hagi tan poques dones escriptores? És curiós que hi hagi molts contes que el premi al noi sigui una princesa? Per què deu ser? Podem trobar un llop bo, un pirata honrat o una bruixa formosa o un príncep dolent?, com ens diu Goytisolo. Què us sembla que l'autor d'aquesta història faci servir aquest vocabulari: Ara ho escriuríem així? Si no deixem en pau aquestes obres acabarem repintant la Sixtina o posant braços a la Venus o desfent-nos de bona part de les obres artístiques d'abans del segle XX perquè poc o molt tota obra artística es filla del seu temps. Que tremoli "El mercader de Venècia". Twain a la foguera. Res de literatura popular! El que resultaria imperdonable seria que un llibre actual mostrés una família d'ara -excepte que volgués mostrar justament aquest prejudici- on el pare estigués repanxingat al sofà mentre la mare fa les feines de la casa. Deixeu les obres d'abans com estaven i fem conversa al voltant d'aquesta realitat. L`altre dia vaig dir a una de les meves netes: què fa la meva reina? Ella em va mirar i em va dir: soc una princesa. M'he d'espantar!
99. Els meus maldecaps se sumen als maldecaps del meu germà. I a ell li passa el mateix. Som molt solidaris.
Ahir vaig rebre un regal esplèndid. Un pirata o una pirata dibuixada per Jordi Vila Delclòs. En Jordi ha dibuixat tres o quatre llibres meus, que també son seus. És un dels meus il·lustradors de capçalera i ha tingut la generositat de regalar-me un original. No faig altra cosa que mirar-me'l i ensenyar-lo a tothom que passa per casa. Haurem de buscar un lloc d'honor per posar-lo, anava a dir penjar-lo però el meu pirata o la meva pirata no el penjarà ningú perquè l'ha dibuixat en Jordi. Les seves obres sempre m'han convençut. Té un llibre sobre la maternitat d'Elna on hi ha un dibuix a doble pàgina. Un grup de nazis davant d'un grup de mares. Pots explicar bona part del que va ser el nazisme mirant i remirant aquesta pàgina i conversant sobre el que mostra. Aquesta és una de les qualitats d'en Jordi, que diu molt, que expressa tot un mon en els seus dibuixos. Quan em va il·lustrar "Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", la història d'un nen que escriu un poema dedicat a la seva àvia que pateix Alzheimer, va tenir la pensada de deixar alguns elements del dibuix que s`anaven difuminant, una manera d'expressar què estava vivint l'àvia, com el seu mon s'anava emboirant. Em vaig emocionar. I els dibuixos de "Set raons per estimar el meus pares", la història d'un nen que es diu Nil, cada vegada que me'l miro descobreixo un nou detall. A més, ha il·lustrat i per partida doble ·"L'illa del tresor", la novel·la d'aventures més important de tots els temps i farcida de pirates a qui en Jordi dona vida. En Jordi m'emociona i per això celebro que em consideri amic seu. Gràcies Jordi, moltes gràcies i continua dibuixant, obrint els ulls dels que meravellats contemplem les teves obres. Avui la teva pirata. O el teu pirata.
100. Diu el bastonet: el que em faltava pel "duru" o per l'euro. Darrera meu dues vegades el no res.
Hi ha dos premis Nobels dels últims anys que segueixo amb molta fidelitat. Coetzee i Kertész. Aquests dies he anat llegint lentament "El espectador. Apuntes 1991-2001, de Kertész, publicat a Acantilado i traduït per Adan Kovacsics. És el tercer volum dels seus diaris. Lectura densa que he necessitat espaiar. Reflexions al voltant de la mort, del dolor, de l'estranyesa, del fet de no saber qui és. Reflexions sobre la creació artística i repàs d'alguns noms de la literatura universal, filies i fòbies. Moments d'una fina i dolorosa ironia com quan afima el següent: "El antisemitismo húngaro , en resumen: los húngaros todavía no han perdonado a los judíos el haberlos exterminado". No oblidem que va viure l'experiència d'un camp d'extermini- sobretot recollida en el llibre "Sense destí", que té un final que alguns jueus no li van perdonar mai perquè parla de la felicitat- i l'experiència del temps que el seu país va patir la bota del comunisme soviètic.
O el final: "Como los grandes románticos, también yo puedo decir que mi corazón late con fuerza; lástima que en mi caso sólo ocurra por causa de la taquicardia. Sin embargo, basta una mirada a mi escritorio y al jardín revuelto al otro lado de la ventana para que de pronto me invada la alegría: sé feliz mientras vives, pues sólo la alegría es digna del ser; de lo contrario vegetarás indignamente..."
Haurem de tornar a rellegir aquests apunts, si més no alguns fragments.
101. Ets afortunat. No ets res però vas entre bastons.
Veig a la tele l'home que té una responsabilitat molt important: mantenir l'hora exacta de tots els rellotges oficials de la ciutat. Cada dimecres passeja per tot arreu i dona corda als rellotges. Bell ofici el seu. El temps és molt important. El temps objectiu i el que depèn dels batecs del nostre cor. Un minut per salvar una vida, això ho saben molt bé els d'Open Arms i un minut per perdre-la. També ho saben els d'Open Arms. Un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps, proclama el clàssic. Podem enganyar el temps, però mai del tot. L'eremita sembla viure un temps sense temps i un corredor de fons viu el temps amb la mirada al cronòmetre. Temps llarg d'un petó i el temps curt del petó de Judes que enceta una tràgica traïció. El temps que ens devora i el temps que ens permet somiar que no som devorats. El temps que ens toca viure i riure i el temps per plorar una pèrdua. Temps que gastem, que no podem perdre al costat del temps de l'ètica, que és el temps pels altres. I el temps per badar. Perdre el temps per guanyar-lo deia Rosa Sensat i el temps lent que elogia en Joan Domènech. Tots dos tenen raó. El temps de cada dia, quan m'assec davant de l'ordinador i teclejo aquest missatges i algú els llegeix i algú els contesta. I jo, en temps de pandèmia em protegeixo del virus com Tarzan es protegia de tocar terra i volava agafat de les lianes i cada vegada que n'agafava una de nova sabia que els temps ja no és el mateix, que l'ha canviat. Tot el dia busco lianes per sostenir-me i elevar-me ni que sigui uns quants centímetres de terra en aquest temps tan estrany. Hi ha qui diu que som temps i que encara som a temps però no sabem per fer què. O sí que ho sabem però la incertesa ens paralitza. I el temps és fa visible gràcies a les arrugues, als cabells que ja no tinc i la força que perdo a les cames m'ho recorda cada dia. I el temps de constatar que perds oïda i que no sents bé el que et diuen els nets i les netes quan parlen fluixet, quan parlen pels seus peus.
102. Ets feliç. Vas al bell mig del bastó i de l'aneguet que t'alegrarà el viatge amb les seves cançons.
Des de ahir tarda que vaig saber que s'havia mort Christopher Plummer, que va donar vida al capità von Trapp a "Somriures i llàgrimes", que no deixo de cantar les cançons d'aquesta pel·lícula. En va fer moltes, de tota mena, però jo no soc gens original i em quedo en el seu von Trapp i d'entre totes les cançons la que canta la mare superiora amb una veu esplèndida. Qui pot oblidar aquella família dirigida de manera militar pel seu pare però que quan apareix Maria -la monja que deixarà els hàbits i de qui es diu que sap fer riure a les altres i per això se li perdona tot al convent. I és que fer riure és molt important-, interpretada per Julie Andrews, el capità s'estova. Canten junts, ballen i tenen temps de lluitar contra el nazisme, que més podem demanar. Inoblidable Plummer que t'ha passat com a alguns altres actors o actrius: un paper t'ha devorat. Allà on ets et trobaràs amb en Perkins, de "Psicosi". El seu Norman Bates es va menjar tota la seva carrera, però en el meu interior més íntim, més inabastable per qualsevol humà hi ets tu, von Trapp, i tota la teva família com asseguts per tots els racons del menjador de casa hi ha la meva mirant i escoltant les vostres cançons amb alguns somriures i algunes llàgrimes.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
96. Si ens girem tu ets jo i jo soc tu.
30 anys de "El silenci dels anyells". Per mi, aquesta pel·lícula, al costat de "Seven", va portar el gènere de psicòpates dalt del cim. Les pel·lícules que van venir després no han pogut escapar de la seva influència, com va passar amb la ciència ficció després de l'estrena de "Blade Runner". La interpretació d'en Hopkins i la de la Foster van ser molt celebrades, fins i tot van rebre l'estatueta daurada. I crec que va guanyar aquest premi el director, el guió adaptat i la pel·lícula. Cinc dels grossos. Hi ha un moment que em va fer estremir. El caníbal treu un dit entre els barrots i acarona la mà de la detectiu. Erotisme intens només amb una carícia. La vaig sentir a la meva pell com sento l'aigua de la dutxa de Psicosi. La capacitat de fer-te sentir la història fins i tot a la pell mostra que estàs davant d'una obra excel·lent. Doncs això.
97. Ai, Wilde, tinc molts maldecaps, però no envejo els teus, la teva solitud al final de la vida.
No m'entusiasma el futbol. De fet he estat tres vegades al Camp Nou. Dues convidat pel senyor Joan que era el conserge de l'escola, una persona d'una simpatia extrema i de qui guardo un record inesborrable. És l'avi d'en Busquets i pare del que va ser porter. La tercera va ser convidat pel club, formava part d'un grup d'onze escriptors i escriptores de literatura infantil i juvenil que vam anar a la llotja. Tota una experiència veure el camp des d'aquell espai tan central i veure i sentir el teu nom pels altaveus i a les pantalles del camp. Ens demanaven al dream team de la literatura infantil-juvenil una frase i un llibre que aniria a la biblioteca de la Masia. La meva frase va ser més o menys aquesta: Un gol, abans de fer-lo, te l`has d'haver imaginat.
Em vaig dir: no sé què faig aquí però aprofita l'oportunitat. I em vaig dedicar a veure com jugava en Messi i no cal ser un expert per afirmar que és un gran jugador i una persona que també comet errors i aixo és important recordar-ho perquè el futbol s'ha convertit en una nova religió. En té moltes característiques. Però he llegit quan cobra i m`he quedat de pasta de moniato. No em puc imaginar tot el que s'embutxaca durant un any damunt la taula del menjador. Quina alçada tindria tot plegat si fossin bitllets de cent? O monedes de deu cèntims?. I alguna cosa dins meu s'ha remogut perquè sempre em poso a la defensiva quan no em puc imaginar alguna cosa que és real.
98. Diu el maldecaps: associo l'infinit a l'eternitat i em fa por.
Llegeixo que Disney ha reclassificat les seves pel·lícules. No sé on arribarà aquesta tendència a adaptar les obres artístiques a la mentalitat del nostre temps. La realitat és la que és i convé mirar-la a la cara. Jo no tocaria res de res. Això sí, si estic veient o llegint un llibre amb els meus nets o netes o amb els meus o les meves alumnes -ai, que ja no vaig a l'escola"!- els ajudaré a interrogar-se per veure si trobem els motius de segons quins comentaris. Per exemple, no sembla estrany que hi hagi tan poques dones escriptores? És curiós que hi hagi molts contes que el premi al noi sigui una princesa? Per què deu ser? Podem trobar un llop bo, un pirata honrat o una bruixa formosa o un príncep dolent?, com ens diu Goytisolo. Què us sembla que l'autor d'aquesta història faci servir aquest vocabulari: Ara ho escriuríem així? Si no deixem en pau aquestes obres acabarem repintant la Sixtina o posant braços a la Venus o desfent-nos de bona part de les obres artístiques d'abans del segle XX perquè poc o molt tota obra artística es filla del seu temps. Que tremoli "El mercader de Venècia". Twain a la foguera. Res de literatura popular! El que resultaria imperdonable seria que un llibre actual mostrés una família d'ara -excepte que volgués mostrar justament aquest prejudici- on el pare estigués repanxingat al sofà mentre la mare fa les feines de la casa. Deixeu les obres d'abans com estaven i fem conversa al voltant d'aquesta realitat. L`altre dia vaig dir a una de les meves netes: què fa la meva reina? Ella em va mirar i em va dir: soc una princesa. M'he d'espantar!
99. Els meus maldecaps se sumen als maldecaps del meu germà. I a ell li passa el mateix. Som molt solidaris.
Ahir vaig rebre un regal esplèndid. Un pirata o una pirata dibuixada per Jordi Vila Delclòs. En Jordi ha dibuixat tres o quatre llibres meus, que també son seus. És un dels meus il·lustradors de capçalera i ha tingut la generositat de regalar-me un original. No faig altra cosa que mirar-me'l i ensenyar-lo a tothom que passa per casa. Haurem de buscar un lloc d'honor per posar-lo, anava a dir penjar-lo però el meu pirata o la meva pirata no el penjarà ningú perquè l'ha dibuixat en Jordi. Les seves obres sempre m'han convençut. Té un llibre sobre la maternitat d'Elna on hi ha un dibuix a doble pàgina. Un grup de nazis davant d'un grup de mares. Pots explicar bona part del que va ser el nazisme mirant i remirant aquesta pàgina i conversant sobre el que mostra. Aquesta és una de les qualitats d'en Jordi, que diu molt, que expressa tot un mon en els seus dibuixos. Quan em va il·lustrar "Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", la història d'un nen que escriu un poema dedicat a la seva àvia que pateix Alzheimer, va tenir la pensada de deixar alguns elements del dibuix que s`anaven difuminant, una manera d'expressar què estava vivint l'àvia, com el seu mon s'anava emboirant. Em vaig emocionar. I els dibuixos de "Set raons per estimar el meus pares", la història d'un nen que es diu Nil, cada vegada que me'l miro descobreixo un nou detall. A més, ha il·lustrat i per partida doble ·"L'illa del tresor", la novel·la d'aventures més important de tots els temps i farcida de pirates a qui en Jordi dona vida. En Jordi m'emociona i per això celebro que em consideri amic seu. Gràcies Jordi, moltes gràcies i continua dibuixant, obrint els ulls dels que meravellats contemplem les teves obres. Avui la teva pirata. O el teu pirata.
100. Diu el bastonet: el que em faltava pel "duru" o per l'euro. Darrera meu dues vegades el no res.
Hi ha dos premis Nobels dels últims anys que segueixo amb molta fidelitat. Coetzee i Kertész. Aquests dies he anat llegint lentament "El espectador. Apuntes 1991-2001, de Kertész, publicat a Acantilado i traduït per Adan Kovacsics. És el tercer volum dels seus diaris. Lectura densa que he necessitat espaiar. Reflexions al voltant de la mort, del dolor, de l'estranyesa, del fet de no saber qui és. Reflexions sobre la creació artística i repàs d'alguns noms de la literatura universal, filies i fòbies. Moments d'una fina i dolorosa ironia com quan afima el següent: "El antisemitismo húngaro , en resumen: los húngaros todavía no han perdonado a los judíos el haberlos exterminado". No oblidem que va viure l'experiència d'un camp d'extermini- sobretot recollida en el llibre "Sense destí", que té un final que alguns jueus no li van perdonar mai perquè parla de la felicitat- i l'experiència del temps que el seu país va patir la bota del comunisme soviètic.
O el final: "Como los grandes románticos, también yo puedo decir que mi corazón late con fuerza; lástima que en mi caso sólo ocurra por causa de la taquicardia. Sin embargo, basta una mirada a mi escritorio y al jardín revuelto al otro lado de la ventana para que de pronto me invada la alegría: sé feliz mientras vives, pues sólo la alegría es digna del ser; de lo contrario vegetarás indignamente..."
Haurem de tornar a rellegir aquests apunts, si més no alguns fragments.
101. Ets afortunat. No ets res però vas entre bastons.
Veig a la tele l'home que té una responsabilitat molt important: mantenir l'hora exacta de tots els rellotges oficials de la ciutat. Cada dimecres passeja per tot arreu i dona corda als rellotges. Bell ofici el seu. El temps és molt important. El temps objectiu i el que depèn dels batecs del nostre cor. Un minut per salvar una vida, això ho saben molt bé els d'Open Arms i un minut per perdre-la. També ho saben els d'Open Arms. Un temps per a cada cosa i cada cosa té el seu temps, proclama el clàssic. Podem enganyar el temps, però mai del tot. L'eremita sembla viure un temps sense temps i un corredor de fons viu el temps amb la mirada al cronòmetre. Temps llarg d'un petó i el temps curt del petó de Judes que enceta una tràgica traïció. El temps que ens devora i el temps que ens permet somiar que no som devorats. El temps que ens toca viure i riure i el temps per plorar una pèrdua. Temps que gastem, que no podem perdre al costat del temps de l'ètica, que és el temps pels altres. I el temps per badar. Perdre el temps per guanyar-lo deia Rosa Sensat i el temps lent que elogia en Joan Domènech. Tots dos tenen raó. El temps de cada dia, quan m'assec davant de l'ordinador i teclejo aquest missatges i algú els llegeix i algú els contesta. I jo, en temps de pandèmia em protegeixo del virus com Tarzan es protegia de tocar terra i volava agafat de les lianes i cada vegada que n'agafava una de nova sabia que els temps ja no és el mateix, que l'ha canviat. Tot el dia busco lianes per sostenir-me i elevar-me ni que sigui uns quants centímetres de terra en aquest temps tan estrany. Hi ha qui diu que som temps i que encara som a temps però no sabem per fer què. O sí que ho sabem però la incertesa ens paralitza. I el temps és fa visible gràcies a les arrugues, als cabells que ja no tinc i la força que perdo a les cames m'ho recorda cada dia. I el temps de constatar que perds oïda i que no sents bé el que et diuen els nets i les netes quan parlen fluixet, quan parlen pels seus peus.
102. Ets feliç. Vas al bell mig del bastó i de l'aneguet que t'alegrarà el viatge amb les seves cançons.
Des de ahir tarda que vaig saber que s'havia mort Christopher Plummer, que va donar vida al capità von Trapp a "Somriures i llàgrimes", que no deixo de cantar les cançons d'aquesta pel·lícula. En va fer moltes, de tota mena, però jo no soc gens original i em quedo en el seu von Trapp i d'entre totes les cançons la que canta la mare superiora amb una veu esplèndida. Qui pot oblidar aquella família dirigida de manera militar pel seu pare però que quan apareix Maria -la monja que deixarà els hàbits i de qui es diu que sap fer riure a les altres i per això se li perdona tot al convent. I és que fer riure és molt important-, interpretada per Julie Andrews, el capità s'estova. Canten junts, ballen i tenen temps de lluitar contra el nazisme, que més podem demanar. Inoblidable Plummer que t'ha passat com a alguns altres actors o actrius: un paper t'ha devorat. Allà on ets et trobaràs amb en Perkins, de "Psicosi". El seu Norman Bates es va menjar tota la seva carrera, però en el meu interior més íntim, més inabastable per qualsevol humà hi ets tu, von Trapp, i tota la teva família com asseguts per tots els racons del menjador de casa hi ha la meva mirant i escoltant les vostres cançons amb alguns somriures i algunes llàgrimes.
-----
imprimir