opinió
La memòria de l'Holocaust. «Som mà d'obra»
Salvador Carrasco Calvo / El largo viaje (2004) és el relat de Semprún dels quatre dies i cinc nits de viatge cap al camp de concentració de Buchenwald. Són ben conegudes les condicions en què es viatjava en aquells vagons atapeïts de persones, traslladades, en condicions indignes, a l'infern, a un destí desconegut, sinistre i cruel, en el qual «tot respirava misèria, sofriment i mort» (Léon Blum).
Aquells «vagons atapeïts de nens que havien d'anar a parar a la cambra de gas i al crematori» formaven part d'un «univers insensat i fred on era humà ser inhumà». Ja «no érem homes sinó arbres ressecs al cor d'un desert», habitàvem un món «on no hi havia lloc per al que és humà» i on «el camp et feia inhumà» ( Elie Wiese). Pels nazis, els deportats eren «material humà» per a les SS (Eichman). O eren aptes per al treball i capaços de resistir les condicions extremes d'una violència mortal i un treball esgotador i letal o eren conduïts a les càmeres de gas. Ho comentava Jorge Semprún: «la dada essencial és que som mà d'obra». Era exactament el contrari del que anunciava, de manera descarada i cínica, la impactant inscripció de la porta d'entrada als camps d'Auschwitz: «El treball fa lliure» (Arbeit macht frei). Com va dir Montserrat Roig, «els nazis envoltaren la idea d'exterminació pel treball amb floritures». Un sarcasme i una vilesa!
Els camps de concentració eren part del programa nazi per a «l'eliminació mitjançant el treball»: treball esclau i mort o rendiment màxim fins l'esgotament. Aquesta era una peça essencial de la «Solució Final». Primo Levi recordaria que en la gran fàbrica IG de Monowitz «els únics éssers vius són les màquines i els esclaus, i aquelles estan més vives que aquests». Dels deportats arribats als camps, entre un 20 i un 25 % eren seleccionats per als treballs forçats que havien d'alimentar la maquinaria bèl·lica, ja en el marc de l'economia de guerra alemanya. Els productors d'armes instal·larien fàbriques en molts camps, sota el control i en connivència i explotació del negoci amb les SS. Abans els havien utilitzat per obtenir pedres a les pedreres per a les grans construccions del III Reich.
Realment, els presoners eren per als seus botxins mà d'obra esclava: la filosofia laboral dels nazis era l'assassinat pel treball. Allò era «esclavitud sota un terror negre», en expressió del deportat català Josep Escoda: un esclavatge despietat. El nacionalsocialisme, amb la seva concepció del món, instaurà un sistema esclavista en el qual el treball humà era subvertit, deshumanitzat i reduït a pur element productiu.
Gener de 2017
-----
Més continguts sobre:
drets humans, democràcia
imprimir
Aquells «vagons atapeïts de nens que havien d'anar a parar a la cambra de gas i al crematori» formaven part d'un «univers insensat i fred on era humà ser inhumà». Ja «no érem homes sinó arbres ressecs al cor d'un desert», habitàvem un món «on no hi havia lloc per al que és humà» i on «el camp et feia inhumà» ( Elie Wiese). Pels nazis, els deportats eren «material humà» per a les SS (Eichman). O eren aptes per al treball i capaços de resistir les condicions extremes d'una violència mortal i un treball esgotador i letal o eren conduïts a les càmeres de gas. Ho comentava Jorge Semprún: «la dada essencial és que som mà d'obra». Era exactament el contrari del que anunciava, de manera descarada i cínica, la impactant inscripció de la porta d'entrada als camps d'Auschwitz: «El treball fa lliure» (Arbeit macht frei). Com va dir Montserrat Roig, «els nazis envoltaren la idea d'exterminació pel treball amb floritures». Un sarcasme i una vilesa!
Els camps de concentració eren part del programa nazi per a «l'eliminació mitjançant el treball»: treball esclau i mort o rendiment màxim fins l'esgotament. Aquesta era una peça essencial de la «Solució Final». Primo Levi recordaria que en la gran fàbrica IG de Monowitz «els únics éssers vius són les màquines i els esclaus, i aquelles estan més vives que aquests». Dels deportats arribats als camps, entre un 20 i un 25 % eren seleccionats per als treballs forçats que havien d'alimentar la maquinaria bèl·lica, ja en el marc de l'economia de guerra alemanya. Els productors d'armes instal·larien fàbriques en molts camps, sota el control i en connivència i explotació del negoci amb les SS. Abans els havien utilitzat per obtenir pedres a les pedreres per a les grans construccions del III Reich.
Realment, els presoners eren per als seus botxins mà d'obra esclava: la filosofia laboral dels nazis era l'assassinat pel treball. Allò era «esclavitud sota un terror negre», en expressió del deportat català Josep Escoda: un esclavatge despietat. El nacionalsocialisme, amb la seva concepció del món, instaurà un sistema esclavista en el qual el treball humà era subvertit, deshumanitzat i reduït a pur element productiu.
Gener de 2017
-----
Més continguts sobre:
drets humans, democràcia
imprimir