Més escrits (XVIII)
Jaume Cela / Sovint, una obra artística et toca, t'arriba molt endins. M'ha passat amb una novel·la excel·lent de Delphine de Vigan que es diu Les gratituds. (...) La història comença amb aquestes paraules: "T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies..." Jo m'ho he preguntat i en surten menys dels que em pensava. Per tant, a més de recomanar-vos la lectura d'aquest llibre de poc més de cent pàgines i lletra grossa us dic: Gràcies.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
117. En Wilde els diu als bastonets: gràcies pel vostre suport, però no hi confio gaire. Penseu que vaig triomfar com pocs al teatre i després em van abandonar a la meva sort.
No m'agraden els eufemismes. Hi ha pobres, no econòmicament febles com es deia en un acudit gràfic -he oblidat l'autor, cosa de la vellesa- ni la gent pateix un mal lleig, com deien a casa per evitar pronunciar la paraula "càncer". Jo em faig vell. Res de la tercera edat. I m'adono que em faig vell perquè el cos m'ho recorda cada dia. El mal als peus i a les cames, aquest maleït nervi que em dona tan malestar perquè sembla que porti una central elèctrica incorporada al peu. I pujar el carrer Escorial em costa i per dues parades agafo l'autobús. L'altre dia rebo un missatge d'uns estudiants que em demanaven una entrevista i em tractaven de vostè i de tant en tant algú s`aixeca al metro o a l'autobús per deixar-me seure i jo m'assec, és clar i dic: moltes gràcies, jove. I fa dies el meu net número dos m'explicava no sé què mentre tornàvem de música i jo no el sentia bé i li vaig dir: renoi, i tant! i ell em va contestar: però, avi, no m`hauries d'haver dit que no! Que no m'escoltes? Vaig riure i li vaig respondre: t'escolto, però no t'acabo de sentir. I va contestar: ai, et fas vellet, avi. I en aquest vellet hi havia tota la tendresa del mon. No penso fer cap elogi de la vellesa. Enyoro quan parlàvem tot seguit, com em recordava un dia la meva estimada amiga Conxita Màrquez. Parlar tot seguit, no estar buscant un nom perdut al cervell durant una bona estona, mirar-te al mirall i dir: ai, Senyor, "con lo bonico que eras", com em va dir una vegada una exalumna amb qui em vaig trobar. Con "lo bonico que eras, Jaume", qui magnífic resum. I vaig ser "bonico" i ara... però miro de viure aquest moment amb la mateixa passió com he viscut sempre, esprement la taronja que ara és més aviat una mandarina. Recordo la frase de Sèneca: Hi ha res més lleig que un vell que tot just comenci a viure?
No és el meu cas i això em fa content.
118. L'infinit s'arrapa als bastonets per poder avançar.
Estic assegut a l'autobús i deixo la lectura per escoltar la conversa que mantenen dues senyores darrera meu. Penso que son més grans que jo, potser uns vuitanta. Una diu: ahir explicaven per la ràdio que hem arribat a Mart. L'altra se sorprenia: Al Parc? No, dona no, a Mart. Ah, a Mart? i que se'ns ni ha perdut, a Mart? No van dir-ho però jo penso que tot plegat és una bogeria. Hem emmerdat tot el que hem pogut el nostre planeta que ara hem d'emmerdar Mart. Ja tens raó, ja, que el meu fill, el mitjà, el químic, m'explicava que mengem merda, que respirem merda. Es veu que els rics, que sempre hi haurà rics i pobres, es preparen per poder viatjar fins a Mart un cop a la Terra no hi quedi res. Els pobres aquí i es rics a Mart. Pero trigarem res, Enriqueta, que això no es fa en dos dies. No ho veurem, nosaltres, i ja saps allò del "dichu": ojos que no ven... però a mi em fa ràbia, i es veu que les muntanyes de gel s'estan desfent, l'Angelina es quedarà sense la casa de Calella, si puja el nivell del mar. Quin mon, Mare de Deu del Carme, que ens agafi confessades! I a tu t'agradaria anar a Mart? Calla, dona, calla, si el meu home sortís del nínxol i sabés això de Mart, ell que només de pensar pujar a l'avió del Tibidabo ja es marejava... Per cert l'avió aquest encara funciona? No ho sé pas, fa molts anys que no vaig al Tibidabo, hi havia anat quan els nens eren petits i ara, la Teresa ja n'ha fet...
He de baixar aquí i no sé com acabarà tot plegat. Llàstima.
119. Els dos bastonets també tenen maldecaps però fan veure que no.
Posem damunt la taula unes quantes caixes plenes de treballs de quan els fills eren petits. Hem de seleccionar i llençar algunes coses, perquè necessitem espai. Aquest àlbum, diu la filla, recordo perfectament el dia que el vam fer perquè la coberta em va costar molt, em va haver d'ajudar la... Per cert, no ens hem vist mai més, amb la... I el fill diu: Òndia, jo era molt bo en mates, mira quins problemes resolia! I l'altra filla troba un treball molt divertit sobre els planetes. I decidim no llençar-los. I aquest... tampoc. I aquest altre? Salvem de la destrucció aquest quadernet? I mira, pare, que deia de tu ? Que eres un pesat! Vaja, si que ve de lluny, dic jo I Oh!!!!, mireu, s'acosten els nets i les netes, què feia la mare o el pare quan eren petits i la colla de nets i netes riuen. I així passem una bella estona. Les caixes acaben igual de plenes. No hem sacrificat res de res. Ens enfilem per deixar-les reposar en un fals sobresostre. I la vida continua i que la vida continuï vol dir que tots aquests papers continuen tenint sentit. Fins quan? Ja ho veurem. Crec que si vols recuperar espai i has del llençar coses com aquestes només hi ha una solució radical: no mirar res. Obrir la bossa d'escombraries i omplir-la. Tancar-la i portar-la al contenidor de paper en aquell mateix moment. Si esperes, només que sigui un dia, perquè et fa mandra baixar i més ara que plou una mica, i et repeteixes per dins: demà ho faré, demà segur que ho faré... Aquest demà serà com un demà geològic, no arribarà mai o tu no el veuràs.
120. El bastó avança, l'aneguet el segueix amb por perquè diu que darrera seu hi va el no res.
Sovint, una obra artística et "toca", t'arriba molt endins. M'ha passat amb una novel·la excel·lent de Delphine de Vigan que es diu "Les gratituds", traduïda per Jordi Martin Lloret i publicat a edicions 62. Segur que un dels motius d'haver-me sentit interpel·lat és que la protagonista és més gran que jo, però no gaire. Una dona que entra en un procés d'afàsia i ha d'ingressar en una residència. Només mantindrà relacions amb dues persones externes a la institució: una veïna, la Marie, que se l'estima molt i el jove Jérôme, que li fa sessions de logopèdia. Tots dos l'ajudaran a fer realitat el seu últim desig. La història comença amb aquestes paraules: "T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies..." Jo m'ho he preguntat i en surten menys dels que em pensava. Per tant, a més de recomanar-vos la lectura d'aquest llibre de poc més de cent pàgines i lletra grossa us dic: Gràcies.
121. L'aneguet vol aprendre a esquiar, però li fan por les baixades.
Els que ens dediquem a escriure bàsicament per a les criatures sempre ens lamentem del mateix: tenim molt poca presència pública, som ombres en els espais on es parla de literatura. Només tenim algun reconeixement crític en revistes especialitzades en aquest àmbit. Repasseu els diaris i compteu quantes vegades es parla d'un llibre de literatura infantil i juvenil i us sobraran dits. Però davant d'aquesta absència tenim dues coses envejables. La primera és el contacte amb els lectors i lectores gràcies a la feina que fa la Institució de les Lletres Catalanes, algunes editorials i els relacions personals amb algunes escoles que et conviden a visitar-la i a parlar amb els i les alumnes. Aquesta relació autor-lector és riquíssima per a tots. La segona és que bona part d'aquesta literatura apareix acompanyada d'il·lustracions i una il·lustració, a part d'embellir el llibre, sempre és una interpretació, una determinada lectura del text. No podem oblidar que quan escrivim busquem algú que ens interpreti, que doni significat a nostre relat, al poema o a la peça teatral. Tenim, a més, un estol d'il.lustradors i il.lustradores de primera. Som afortunats de veure els nostres textos dibuixats per persones de tanta vàlua. Demà continuarem parlant d'aquest tema.
122. Els aneguets van darrera del bastó i confien que els ajudarà si ho necessiten.
Ahir afirmava que tenim un estol d'il·lustradors i d'il·lustradores de primera. Fa dies us vaig parkar de Jordi Vila Delclos i dels seus pirates. El que em va regalar presideix el menjador de casa. Avui tinc davant una joia de llibre. Parlo de "Las cartas a un joven poeta", de Rilke, il·lustrat per Ignasi Blanch i traduït per Isabel Hernández, que també ha escrit un breu epíleg. La sensualitat dels dibuixos de l'Ignasi Blanch m'impressiona. Nordicalibros té l'encert d'il·lustrar llibres per a adults, fins i tot obres com aquestes cartes on el poeta explica a un jove poeta els misteris de la poesia. Les il·lustracions no ens donen imatges d'un moment del llibre sinó que ens transmeten el pinyol interpretatiu. Un moment però sobretot un procés interpretatiu. Un home -penso que Rilke- i una cadira. Damunt la cadira hi ha una carta i l'home comença a despullar-se. Venen un seguit d'il·lustracions amb l'home més despullat cada vegada i la cadira més plena de cartes. Si a la primera il·lustració, la que precedeix el títol del llibre, ens trobem l'home en un pla mig amb els ulls tancats i una realitat convertida en unes línies caòtiques darrera seu, a les altres imatges l'home està dret i amb els ulls oberts i les galtes enceses. L'antepenúltima imatge, l'home - que continuo pensant que és el poeta, però ara també pot ser l`il.lustrador, el destinatari de les cartes i el mateix lector- està del tot despullat mirant amb tristesa el lector. La cadira plena de cartes. La penúltima imatge és un nen, despullat també, el nen que tots vam ser. I l'última imatge és la cadira, l'home i ell nen han desaparegut i queda l'obra. Al final una nova imatge, l'home vestit agafat de la ma del nen, vestit també, d'esquena, caminant cap el futur, com passa a la pel·lícula "Temps moderns, " de Xarlot, on els dos amants avancen junts pels camins de la vida. El nus de les cartes, la seva profunda veritat és que visquem el mon i que aprenguem a mirar cap endins. Fins i tot en situacions extremes: "Y aunque estuviera usted en una prisión, cuyos muros no permitieran que llegara a sus sentidos ninguno de los rumores del mundo... ¿acaso no le quedaría siempre su infancia, esas riquezas preciosas y regias, ese tesoro de los recuerdos? Vuelva su atención hacia ella..."La infància, aquest paradís perdut que podem recuperar però sabent -per això som adults i representem la fi de la innocència- que mai hi podrem tornar d'una manera plena. Tot això il·lustra -interpreta i jo reinterpreto a risc de no coincidir amb ell- l'il·lustrador d'un llibre extraordinari, un exemple que demostra que qualsevol llibre il·lustrat és millor que el que no conté imatges. No sé què en pensarà en Blanch si llegeix aquestes paraules, però des d'aquí la meva admiració i, sobretot, la meva estima. I una altra recomanació de Rilke: aprenguem a viure les preguntes. Quina proposta tan interessant aquesta de viure les preguntes en un mon que oblida que qualsevol bona resposta ha nascut d'una bona pregunta. Ens cal aprendre i ensenyar a preguntar.
123. El bastonet, l'ànec i la perfecció s'apunten a anar junts a l'aventura de la vida.
Quan encara no havia fet els 14 anys em vaig posar a treballar. Portava tot el sou a casa i la meva mare me'n donava una mica per mi. Jo em comprava la revista Fotogramas. Les guardava totes ben posades en un armari. Mai van servir per posar a terra quan fregaven. M'aprenia la llista d'artistes -encara no parlàvem d'actors i d'actrius, eren artistes- de les pel·lícules que m'agradaven i fins i tot escrivia cartes perquè m'enviessin fotografies signades. Mai em van respondre. Maleïts siguin per sempre més!
Després vaig estar uns anys sense comprar la revista i ara hi he tornat. M'agraden les crítiques del meu estimat exalumne Manu Yáñez, m'agraden perquè son bones i m'agraden perquè son seves. I m'assabento que aquest mes de març celebrem els cents anys del naixement de Simone Signoret i de Dick Bogarde.
De la filmografia de la Signoret -molt excel.lent- vull recordar una pel·lícula que em va trastocar durant una llarga temporada. Parlo de "Les diabòliques", dirigida per Henri-Georges Clouzot, la història d'aquell internat on es comet un crim i una trampa. No puc oblidar el moment que un dels protagonistes es treu els ulls de vidre després de sortir de la banyera on va ser assassinat. Quina por vaig passar. Més endavant i més gran vaig anar a veure la nova versió, però no va ser el mateix. Si em demanessin una llista de pel·lícules de por "Les diabòliques" encapçalaria el rànquing. I què recordar de Dick Bogarde! Tants moments, però si m'hagués de quedar amb una pel·lícula ho tinc clar: "Mort a Venècia" -em va la decadència- , basada en la cèlebre obra de Thomas Mann i dirigida pel gran Visconti. El compositor Gustav Von Aschenbach a la platja del Lido, en una ciutat que es consumeix per la pesta contempla la bellesa que mai arribarà a fer seva i deixa aquest mon mentre se li desfà el maquillatge, aquella màscara que preté conservar la bellesa de la joventut. Tadzio, aquest és el nom de l'adolescent que ha representat com ningú l'abstracció que en diem bellesa. Tot ben amanit amb la música de Mahler, entre d'altres. Moments inoblidables, sobretot quan apareix la Mangano, l'adorava jo, a la Mangano. Tadzio ha donat per molt. Recordo el llibre basat en el final de la seva vida "La muerte de Tadzio", de Luisgé Martin. Els grans personatges porten cua. Cent anys tindrien ara. Cent anys. I encara els estimo.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
117. En Wilde els diu als bastonets: gràcies pel vostre suport, però no hi confio gaire. Penseu que vaig triomfar com pocs al teatre i després em van abandonar a la meva sort.
No m'agraden els eufemismes. Hi ha pobres, no econòmicament febles com es deia en un acudit gràfic -he oblidat l'autor, cosa de la vellesa- ni la gent pateix un mal lleig, com deien a casa per evitar pronunciar la paraula "càncer". Jo em faig vell. Res de la tercera edat. I m'adono que em faig vell perquè el cos m'ho recorda cada dia. El mal als peus i a les cames, aquest maleït nervi que em dona tan malestar perquè sembla que porti una central elèctrica incorporada al peu. I pujar el carrer Escorial em costa i per dues parades agafo l'autobús. L'altre dia rebo un missatge d'uns estudiants que em demanaven una entrevista i em tractaven de vostè i de tant en tant algú s`aixeca al metro o a l'autobús per deixar-me seure i jo m'assec, és clar i dic: moltes gràcies, jove. I fa dies el meu net número dos m'explicava no sé què mentre tornàvem de música i jo no el sentia bé i li vaig dir: renoi, i tant! i ell em va contestar: però, avi, no m`hauries d'haver dit que no! Que no m'escoltes? Vaig riure i li vaig respondre: t'escolto, però no t'acabo de sentir. I va contestar: ai, et fas vellet, avi. I en aquest vellet hi havia tota la tendresa del mon. No penso fer cap elogi de la vellesa. Enyoro quan parlàvem tot seguit, com em recordava un dia la meva estimada amiga Conxita Màrquez. Parlar tot seguit, no estar buscant un nom perdut al cervell durant una bona estona, mirar-te al mirall i dir: ai, Senyor, "con lo bonico que eras", com em va dir una vegada una exalumna amb qui em vaig trobar. Con "lo bonico que eras, Jaume", qui magnífic resum. I vaig ser "bonico" i ara... però miro de viure aquest moment amb la mateixa passió com he viscut sempre, esprement la taronja que ara és més aviat una mandarina. Recordo la frase de Sèneca: Hi ha res més lleig que un vell que tot just comenci a viure?
No és el meu cas i això em fa content.
118. L'infinit s'arrapa als bastonets per poder avançar.
Estic assegut a l'autobús i deixo la lectura per escoltar la conversa que mantenen dues senyores darrera meu. Penso que son més grans que jo, potser uns vuitanta. Una diu: ahir explicaven per la ràdio que hem arribat a Mart. L'altra se sorprenia: Al Parc? No, dona no, a Mart. Ah, a Mart? i que se'ns ni ha perdut, a Mart? No van dir-ho però jo penso que tot plegat és una bogeria. Hem emmerdat tot el que hem pogut el nostre planeta que ara hem d'emmerdar Mart. Ja tens raó, ja, que el meu fill, el mitjà, el químic, m'explicava que mengem merda, que respirem merda. Es veu que els rics, que sempre hi haurà rics i pobres, es preparen per poder viatjar fins a Mart un cop a la Terra no hi quedi res. Els pobres aquí i es rics a Mart. Pero trigarem res, Enriqueta, que això no es fa en dos dies. No ho veurem, nosaltres, i ja saps allò del "dichu": ojos que no ven... però a mi em fa ràbia, i es veu que les muntanyes de gel s'estan desfent, l'Angelina es quedarà sense la casa de Calella, si puja el nivell del mar. Quin mon, Mare de Deu del Carme, que ens agafi confessades! I a tu t'agradaria anar a Mart? Calla, dona, calla, si el meu home sortís del nínxol i sabés això de Mart, ell que només de pensar pujar a l'avió del Tibidabo ja es marejava... Per cert l'avió aquest encara funciona? No ho sé pas, fa molts anys que no vaig al Tibidabo, hi havia anat quan els nens eren petits i ara, la Teresa ja n'ha fet...
He de baixar aquí i no sé com acabarà tot plegat. Llàstima.
119. Els dos bastonets també tenen maldecaps però fan veure que no.
Posem damunt la taula unes quantes caixes plenes de treballs de quan els fills eren petits. Hem de seleccionar i llençar algunes coses, perquè necessitem espai. Aquest àlbum, diu la filla, recordo perfectament el dia que el vam fer perquè la coberta em va costar molt, em va haver d'ajudar la... Per cert, no ens hem vist mai més, amb la... I el fill diu: Òndia, jo era molt bo en mates, mira quins problemes resolia! I l'altra filla troba un treball molt divertit sobre els planetes. I decidim no llençar-los. I aquest... tampoc. I aquest altre? Salvem de la destrucció aquest quadernet? I mira, pare, que deia de tu ? Que eres un pesat! Vaja, si que ve de lluny, dic jo I Oh!!!!, mireu, s'acosten els nets i les netes, què feia la mare o el pare quan eren petits i la colla de nets i netes riuen. I així passem una bella estona. Les caixes acaben igual de plenes. No hem sacrificat res de res. Ens enfilem per deixar-les reposar en un fals sobresostre. I la vida continua i que la vida continuï vol dir que tots aquests papers continuen tenint sentit. Fins quan? Ja ho veurem. Crec que si vols recuperar espai i has del llençar coses com aquestes només hi ha una solució radical: no mirar res. Obrir la bossa d'escombraries i omplir-la. Tancar-la i portar-la al contenidor de paper en aquell mateix moment. Si esperes, només que sigui un dia, perquè et fa mandra baixar i més ara que plou una mica, i et repeteixes per dins: demà ho faré, demà segur que ho faré... Aquest demà serà com un demà geològic, no arribarà mai o tu no el veuràs.
120. El bastó avança, l'aneguet el segueix amb por perquè diu que darrera seu hi va el no res.
Sovint, una obra artística et "toca", t'arriba molt endins. M'ha passat amb una novel·la excel·lent de Delphine de Vigan que es diu "Les gratituds", traduïda per Jordi Martin Lloret i publicat a edicions 62. Segur que un dels motius d'haver-me sentit interpel·lat és que la protagonista és més gran que jo, però no gaire. Una dona que entra en un procés d'afàsia i ha d'ingressar en una residència. Només mantindrà relacions amb dues persones externes a la institució: una veïna, la Marie, que se l'estima molt i el jove Jérôme, que li fa sessions de logopèdia. Tots dos l'ajudaran a fer realitat el seu últim desig. La història comença amb aquestes paraules: "T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies..." Jo m'ho he preguntat i en surten menys dels que em pensava. Per tant, a més de recomanar-vos la lectura d'aquest llibre de poc més de cent pàgines i lletra grossa us dic: Gràcies.
121. L'aneguet vol aprendre a esquiar, però li fan por les baixades.
Els que ens dediquem a escriure bàsicament per a les criatures sempre ens lamentem del mateix: tenim molt poca presència pública, som ombres en els espais on es parla de literatura. Només tenim algun reconeixement crític en revistes especialitzades en aquest àmbit. Repasseu els diaris i compteu quantes vegades es parla d'un llibre de literatura infantil i juvenil i us sobraran dits. Però davant d'aquesta absència tenim dues coses envejables. La primera és el contacte amb els lectors i lectores gràcies a la feina que fa la Institució de les Lletres Catalanes, algunes editorials i els relacions personals amb algunes escoles que et conviden a visitar-la i a parlar amb els i les alumnes. Aquesta relació autor-lector és riquíssima per a tots. La segona és que bona part d'aquesta literatura apareix acompanyada d'il·lustracions i una il·lustració, a part d'embellir el llibre, sempre és una interpretació, una determinada lectura del text. No podem oblidar que quan escrivim busquem algú que ens interpreti, que doni significat a nostre relat, al poema o a la peça teatral. Tenim, a més, un estol d'il.lustradors i il.lustradores de primera. Som afortunats de veure els nostres textos dibuixats per persones de tanta vàlua. Demà continuarem parlant d'aquest tema.
122. Els aneguets van darrera del bastó i confien que els ajudarà si ho necessiten.
Ahir afirmava que tenim un estol d'il·lustradors i d'il·lustradores de primera. Fa dies us vaig parkar de Jordi Vila Delclos i dels seus pirates. El que em va regalar presideix el menjador de casa. Avui tinc davant una joia de llibre. Parlo de "Las cartas a un joven poeta", de Rilke, il·lustrat per Ignasi Blanch i traduït per Isabel Hernández, que també ha escrit un breu epíleg. La sensualitat dels dibuixos de l'Ignasi Blanch m'impressiona. Nordicalibros té l'encert d'il·lustrar llibres per a adults, fins i tot obres com aquestes cartes on el poeta explica a un jove poeta els misteris de la poesia. Les il·lustracions no ens donen imatges d'un moment del llibre sinó que ens transmeten el pinyol interpretatiu. Un moment però sobretot un procés interpretatiu. Un home -penso que Rilke- i una cadira. Damunt la cadira hi ha una carta i l'home comença a despullar-se. Venen un seguit d'il·lustracions amb l'home més despullat cada vegada i la cadira més plena de cartes. Si a la primera il·lustració, la que precedeix el títol del llibre, ens trobem l'home en un pla mig amb els ulls tancats i una realitat convertida en unes línies caòtiques darrera seu, a les altres imatges l'home està dret i amb els ulls oberts i les galtes enceses. L'antepenúltima imatge, l'home - que continuo pensant que és el poeta, però ara també pot ser l`il.lustrador, el destinatari de les cartes i el mateix lector- està del tot despullat mirant amb tristesa el lector. La cadira plena de cartes. La penúltima imatge és un nen, despullat també, el nen que tots vam ser. I l'última imatge és la cadira, l'home i ell nen han desaparegut i queda l'obra. Al final una nova imatge, l'home vestit agafat de la ma del nen, vestit també, d'esquena, caminant cap el futur, com passa a la pel·lícula "Temps moderns, " de Xarlot, on els dos amants avancen junts pels camins de la vida. El nus de les cartes, la seva profunda veritat és que visquem el mon i que aprenguem a mirar cap endins. Fins i tot en situacions extremes: "Y aunque estuviera usted en una prisión, cuyos muros no permitieran que llegara a sus sentidos ninguno de los rumores del mundo... ¿acaso no le quedaría siempre su infancia, esas riquezas preciosas y regias, ese tesoro de los recuerdos? Vuelva su atención hacia ella..."La infància, aquest paradís perdut que podem recuperar però sabent -per això som adults i representem la fi de la innocència- que mai hi podrem tornar d'una manera plena. Tot això il·lustra -interpreta i jo reinterpreto a risc de no coincidir amb ell- l'il·lustrador d'un llibre extraordinari, un exemple que demostra que qualsevol llibre il·lustrat és millor que el que no conté imatges. No sé què en pensarà en Blanch si llegeix aquestes paraules, però des d'aquí la meva admiració i, sobretot, la meva estima. I una altra recomanació de Rilke: aprenguem a viure les preguntes. Quina proposta tan interessant aquesta de viure les preguntes en un mon que oblida que qualsevol bona resposta ha nascut d'una bona pregunta. Ens cal aprendre i ensenyar a preguntar.
123. El bastonet, l'ànec i la perfecció s'apunten a anar junts a l'aventura de la vida.
Quan encara no havia fet els 14 anys em vaig posar a treballar. Portava tot el sou a casa i la meva mare me'n donava una mica per mi. Jo em comprava la revista Fotogramas. Les guardava totes ben posades en un armari. Mai van servir per posar a terra quan fregaven. M'aprenia la llista d'artistes -encara no parlàvem d'actors i d'actrius, eren artistes- de les pel·lícules que m'agradaven i fins i tot escrivia cartes perquè m'enviessin fotografies signades. Mai em van respondre. Maleïts siguin per sempre més!
Després vaig estar uns anys sense comprar la revista i ara hi he tornat. M'agraden les crítiques del meu estimat exalumne Manu Yáñez, m'agraden perquè son bones i m'agraden perquè son seves. I m'assabento que aquest mes de març celebrem els cents anys del naixement de Simone Signoret i de Dick Bogarde.
De la filmografia de la Signoret -molt excel.lent- vull recordar una pel·lícula que em va trastocar durant una llarga temporada. Parlo de "Les diabòliques", dirigida per Henri-Georges Clouzot, la història d'aquell internat on es comet un crim i una trampa. No puc oblidar el moment que un dels protagonistes es treu els ulls de vidre després de sortir de la banyera on va ser assassinat. Quina por vaig passar. Més endavant i més gran vaig anar a veure la nova versió, però no va ser el mateix. Si em demanessin una llista de pel·lícules de por "Les diabòliques" encapçalaria el rànquing. I què recordar de Dick Bogarde! Tants moments, però si m'hagués de quedar amb una pel·lícula ho tinc clar: "Mort a Venècia" -em va la decadència- , basada en la cèlebre obra de Thomas Mann i dirigida pel gran Visconti. El compositor Gustav Von Aschenbach a la platja del Lido, en una ciutat que es consumeix per la pesta contempla la bellesa que mai arribarà a fer seva i deixa aquest mon mentre se li desfà el maquillatge, aquella màscara que preté conservar la bellesa de la joventut. Tadzio, aquest és el nom de l'adolescent que ha representat com ningú l'abstracció que en diem bellesa. Tot ben amanit amb la música de Mahler, entre d'altres. Moments inoblidables, sobretot quan apareix la Mangano, l'adorava jo, a la Mangano. Tadzio ha donat per molt. Recordo el llibre basat en el final de la seva vida "La muerte de Tadzio", de Luisgé Martin. Els grans personatges porten cua. Cent anys tindrien ara. Cent anys. I encara els estimo.
-----
imprimir