Més escrits (XIX)
Jaume Cela / Dolors Ollé ens va demanar un treball i jo m'hi vaig abocar. El millor treball de la carrera, pensava, i me`l va tornar ple de comentaris. Heu d'aprendre a escriure, va dir, això o unes paraules semblants. Jo vaig respondre: o aprendre a llegir... Es va fer un silenci i ella es va pensar que li deia que no havia sabut llegir els meus comentaris. Em va mirar i va contestar: potser tens raó, me'l torno a mirar i ja et diré alguna cosa... i jo vaig haver-li d'aclarir que el comentari anava per mi, que potser no havia sabut expressar què pensava dels poemes de l`antologia perquè no els havia llegit bé. Devia dir-li més vermell que un perdigot.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
124. L'aneguet està content perquè pensa: si em fan mal les cames tinc el bastonet i si em canso, la cadireta.
A vegades evoco el Camp de la Bota, on em vaig estrenar com a mestre, i constato que fèiem servir una metodologia de treball que em podíem dir de l'escudella barrejada. Fèiem Freinet, text lliure i correspondència escolar, el mètode Faure, d'educació personalitzada, amb fitxes setmanals de treball on n'hi havia de tres classes: les generals, les de reforç i les d'ampliació. Com que no teníem ciclostil, amb la pasta de glicerina, tardes senceres de dissabte preparant material. Decroly i Montessori es donaven la mà, unes gotes de Piaget -encara em veig apuntant en una llibreta els resultats dels exercicis que fèiem amb la plastilina i ampolletes d'aigua per veure a quin estadi estaven-, assemblees de classe amb delegats i delegades, moltes excursions i colònies on fèiem la part de botànica de les ciències naturals, educació física i la mítica olimpíada. I Freire, amb les telefonades nocturnes d'en Paco Garcia de Haro que buscava paraules que fossin generadores de sentit com "barraca" o "salario", dues mestres fent d'educadores de carrer amb els gitanos i gitanes que no resistien estar dins d`una aula i feien classe a l'aire lliure fins que els mateixos gitanos van construir una barraca escola i l'Escola d'Artesania. Educació plàstica, amb artistes com l'Enrica Casademont i les visites a la fàbrica de colors Manley on ens regalaven capsetes plenes de colors i música, amb la Maria Gratacós o les visites, sempre sorprenents, d'en Xesco Boix, i els discos de Paco Ibáñez que jo aprofitava per fer poesia, perquè escrivíem poemes i alguns de molt bons -els d'en Juan Ortuño, per exemple- que sento haver perdut. I matemàtica moderna amb la Trias i la Marta Codina que per primera vegada ens va parlar de dislèxia. I català i una mica de francès i lectura de la imatge, sobretot de la publicitat i reunions on avaluaven la feina dels mestres i lectura de la premsa i debats sobre l'actualitat i cada tarda, una estoneta destinada a llegir algun llibre, fins i tot els poemes de Rosalia de Castro... I un treball d'equip extraordinari amb discussions mítiques, però sempre estimulants. Aquelles criatures i joves i mestres em va ajudar a ser millor persona i a diferència del replicant de Blade Runner res es perd com les llàgrimes a la pluja. Tots aquells moments, fins i tot el més durs, perquè hi havia moments molt durs, es van fondre amb mi, formen part de la meva carn, de la meva sang, m`omplen cor i cervell i pulmons i estómac. I llàgrimes i moments de riure descordats... com estimo aquells dies i a aquella gent!
125. L'aneguet pensa que si cau l'enganxarà el ganxo i després podrà tornar a caminar gràcies al bastonet.
Dos-cents anys han passat des de la mort de Keats. 25 anys va viure el romàntic anglès que en tan poc temps ens va deixar una obra de gran qualitat. Conegudes i comentades son, sobretot, les seves odes. La més celebrada la de l'urna grega, a la identificació entre veritat i bellesa i jo vaig tenir la gosadia d'incloure la bondat. Veritat, bellesa i la bondat, la que dona sentit a tot. Els actes bons son bells i ens parlen de la veritat més profunda de l'ésser humà. M'agradaria retre homenatge a Keats copiant un poema o un fragment escrit per ell, però ho faig gràcies al sonet de Narcís Comadira, publicat fa molts anys en el llibre "Les ciutats", llibre publicat per Ausiàs March, i que ara tinc davant meu i que vaig comprar a la llibreria La Tralla, de Vic, avui desapareguda -quina lllàstima-, fa una bona colla d'anys. Fa així el bellíssim sonet de Comadira:
VISITA A WENTWORTH PLACE
(Keats House)
Tot el dolor del cor ara m'arriba
amb la pluja que cau i el verd tan verd.
Sobre aquests vells papers res no fa viva
la lletra trista que amb el temps es perd.
Buides de tu contemplo les estances
i m'assec al teu lloc al reading room.
Ja no res m'apaivaga les recances.
Dels teus anys ja no sento cap perfum.
¿Foren en va les teves malalties
i tantes hores dolces d'aquells dies
amb els amics i Fanny pel jardí?
Ja no hi ha rossinyols a la prunera.
La llum del sud serà la llum darrera
-no espero millor sort- també per mi.
Vaig llegir i treballar aquest poema quan estudiava magisteri de la mà de Dolors Oller. Demà en parlaré, de la Dolors. Avui només puc afirmar que després de tants anys tampoc espero millor sort.
126. El bastonet és un bon guia, diu l'aneguet, però també es pot convertir en xarop de bastó, respon aquell que encara està dins la panxa.
Dolors Oller. Va ser mestra meva a la UAB. Ens feia classe de llengua. Recordo no veure-la gaire feliç fent-nos fer arbres de gramàtica generativa. Li anaven més els arbres poètics, els carnerians, per exemple. Els dies del seminari de poesia se li il·luminaven els ulls i jo l'escoltava embadalit. Sabia fer-nos descobrir tots els misteris que amagava un poema, totes les referències, aquella unió íntima entre forma i contingut, que quan estàs davant d`un gran poema no es nota. Recordo que una vegada -però és un record difús, no posaria la mà al foc- que ens va fer llegir l'antologia de poesia castellana "Nueve novísmos", de José Maria Castellet, publicada per Barral i que em va costar 75 pessetes. Fullejo els textos que reuneixen a Gimferrer, Carnero, Moix -Anna Maria- Panero -un dels fills que ens van sorprendre a la pel·lícula de Chavarri "El desencanto", i d'altres. Tinc versos amb les síl·labes i els accents comptats i marcats i comentats alguns versos. Ens va demanar un treball i jo m'hi vaig abocar. El millor treball de la carrera, pensava, i me`l va tornar ple de comentaris . Heu d'aprendre a escriure, va dir, això o unes paraules semblants. Jo vaig respondre: o aprendre a llegir... Es va fer un silenci i ella es va pensar que li deia que no havia sabut llegir els meus comentaris. Em va mirar i va contestar: potser tens raó, me'l torno a mirar i ja et diré alguna cosa... i jo vaig haver-li d'aclarir que el comentari anava per mi, que potser no havia sabut expressar què pensava dels poemes de l`antologia perquè no els havia llegit bé. Devia dir-li més vermell que un perdigot. Aquesta antologia sempre m'ha acompanyat. Fins i tot havia fet servir alguns poemes a les classes de vuitè d`EGB. I la Dolors també. Una bona guia van ser les seves classes amb tanta riquesa interpretativa i amb el valor que donava a les paraules. En tots aquest anys només la vaig veure al menjador de l'hotel del campus o en un bar de la universitat, no ho recordo amb exactitud. Jo dinava amb no sé qui i ella estava amb un altre grup. M'hi vaig acostar per saludar-la i em va reconèixer. No l`he tornada a veure més, però quan repasso els poemes de Carner, la veig a classe, llegint-nos els versos d'aquest poeta que no tothom ha estimat prou, però que ha rebut homenatges dels seus deixebles tan valuosos com el llibre "Epístoles a Josep Carner", publicat per Quarderns Crema. El seu autor, un altre carnerià convençut: Salvador Oliva.
127. L'aneguet li demana al bastó que no tingui tanta pressa, que en Wilde no els pot seguir. I el bastó li fa cas i s'atura a esperar.
Pau, ahir et vaig veure a Nexes. La teva conversa-mirall amb la noia que va perdre la vista va tenir molt sentit i tant la Terribas com en Basté van estar molt encertats amb les preguntes.
Encara recordo el primer dia que et vaig venir a veure a Sant Pau després d'haver patit l`accident. Vaig demanar permís als teus pares per venir-te a visitar i em van respondre que i tant i que a tu et faria il·lusió. Jo ho necessitava, Pau, necessitava estar al teu costat. Quan ja marxava em vas preguntar pels meus projectes, per si escrivia algun llibre i anava a fer alguna classe i jo et vaig demanar permís per venir més dies a fer-te una estona de companyia. I tu em vas respondre que tants dies com volgués i vaig venir cada dos dies. Després vaig haver d'espaiar les visites quan estaves a la Gutman. Ens trobàvem una bona colla. Els teus pares, l'àvia, la Maria i sempre una colla d`amics i d`amigues, alguns de l'Escoleta, en Roc, per exemple, quin paio, en Roc, quin bon tiu, me`l vaig anar estimant cada vegada més perquè pujàvem amb el seu cotxe i la fèiem petar i a cada conversa el coneixia millor. Vaig demanar-li que em copresentés un llibre. Va riure, va dubtar però va acceptar l'encàrrec. I tu, lluitant per mantenir tot el que feies. Ho vas deixar ben clar ahir vespre: continuar fent el que feia però amb plena consciència dels límits que t'ìmposa la nova situació. Vaig jugar amb tu a ping-pong, tu amb la pala lligada a la mà. I et veia agafar el got per beure i em venien ganes d'agafar-lo jo i acostar-te'l als llavis però vaig aprendre a esperar, a deixa-te fer-ho a tu. I jugàvem a cartes. Sempre acollidor, alguna vegada se t'escapava una ganyota de dolor, però era només un instant, i ens explicaves acudits, recordo aquell que acabava amb un "por el culo te la hinco". No sé, Pau, si necessitaves les meves visites. Jo les necessitava, tot és tan senzill com això. I ahir et vaig veure i sé que aviat ens trobarem però sense distàncies, passaré pel teu pis o anirem al bar a prendre alguna cosa i la farem petar una bella estona, parlarem del present, del teu i del meu, dels nostres somnis i de tot el que hem compartit. Et continuo necessitant, Pau, ja ho veus. Sigues generós amb mi com fins ara. La porta de la vida ben oberta. Per tant, t'emplaço a trobar-nos quan aquesta merda de pandèmia ens ho permeti, una trobada amb tu o més àmplia, amb tota la colla de l'Escoleta, que sempre teniu cura de mi, que sempre em regaleu espai i temps i paraules i històries que compartim. Petons, Pau, petons.
128.- L'infinit es refia de l'aneguet i del bastó i els altres saben que arribaran lluny però mai prou lluny.
Lumen ha publicat un conjunt de relats i de fragments de Proust que va escriure abans de la cèlebre "A la recerca del temps perdut". Vaig llegir aquesta monumental obra fa molts anys, en recordo alguns moments i n'he oblidat la gran majoria, però trobo en aquests relats un fragment de "Recuerdo de un capitán" que crec que pot resumir la manera d'escriure de Proust, la seva essència, no sé pas com definir-ho. Fa així: "Cené tristemente, y estuve dos días realmente angustiado, con esa figura que en mis sueños se me aparecía de golpe y me sacudía con estremecimientos. Naturalmente, jamàs he vuelto a verlo y no volveré a verlo jamás. Ahora, por lo demás, como veis, ya no recuerdo muy bien su figura, que solo se me aparece como algo muy dulce en ese lugar cálido y rubio de la luz crepuscular, un poco triste, sin embargo, en razón de su misterio y su inconclusión". Cada paraula, cada imatge al servei de transmetre una sensació, un sentiment, una atmosfera que tinc el convenciment d'haver-la viscut jo també en alguns moments de la meva vida, però que no he sabut compartir-la com fa Proust, fer-la universal. Ha traduït el llibre Alan Pauls.
129.- El dels maldecaps té dos problemes més. Vol caminar rígid com el bastonet o amb aquell moviment tan simpàtic de l`aneguet, però no se'n surt.
Ahir recordava els dies que amb la Teresa Creus fèiem un seminari amb estudiants de l'UAB sobre cine i educació. Programàvem unes pel·lícules i les veiem. Després en parlàvem. Res més senzill que conversar després d'haver vist una pel·lícula. Ho vaig fer-ho també més endavant i a l'estiu amb l'estimat i enyorat Carles Capdevila, que coordinava i dirigia les sessions. Senzill i enriquidor, perquè el cine, molt sovint, és el famós mirall de l'escriptor Stendhal, però un mirall que et retorna la realitat des d'un punt de vista determinat No és una mirada objectiva sobre el mon -que no existeix, per altra banda- , és la mirada d'algú que la vol compartir amb tu, que reclama la teva participació. Si aquest tu es converteix en un nosaltres ja us podeu imaginar que aquelles sessions amb la Teresa eren molt suggeridores, plenes de descobertes. De tant en tant encara ho faig, ara molt menys amb la maleïda pandèmia. El cine sempre ha estat present a la meva vida. Vaig néixer davant d`un cine de barri, amb sessió doble i NODO i anar al cine era una de les diversions que teníem en aquells temps tan grisos. Confiava que quan tingués un problema arribaria el Setè de Cavalleria. Ara he après que el Setè de Cavalleria és la gent que tinc al costat diàriament i aquests moments on evocar temps passats et fa sentir bé, com una pomada a la ferida, com una manta als peus quan fa fred.
130.- El bastonet està sorprès de la companyia: la perfecció i el no res formen un matrimoni curiós.
Emily Dickinson va dir que llegir era com anar en vaixell cap a terres llunyanes. Jo dic que és tenir més vides que els gats perquè mentre llegim som els personatges que apareixen en la història. Idea que també expressava Flaubert.
Aquests dies he descobert una escriptora que m'ha xuclat, he devorat el seu llibre "En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el norte de Grecia", publicat a Acantilado. Parlo de Maria Belmonte que ens narra el seu viatge a la zona de Macedònia. Es fa acompanyar per gent d'altres temps i de d'altres que m`han parlat abans que ella. Anem de la ma d'Aristòtil, ens barallem al costat del gran Alexandre i descobrim Tesalònica o la vida dels monjos d'Athos, un lloc que està prohibit per a ella perquè és una dona. I més coses encara. Tot des del sofà de casa. Història, anècdotes, literatura, art... tot ben barrejat que et transmet una sensació de bellesa, de coneixement o que fa que la dita de Kazantzakis que afirma que el bon viatger crea el país pel que viatja és ben encertada. Maria Belmonte aconsegueix que el lector també ho faci. I ahir em vaig comprar un nou llibre de Belmonte. Tornaré a Grècia i aniré a Roma. I sense maletes ni cues a l'aeroport. Viuré a través de les seves paraules, les faré- o no- meves. I ho deixo aquí perquè el llibre em reclama, el vaixell està a punt. Bona gent, ja sé que em desitgeu un bon viatge.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
124. L'aneguet està content perquè pensa: si em fan mal les cames tinc el bastonet i si em canso, la cadireta.
A vegades evoco el Camp de la Bota, on em vaig estrenar com a mestre, i constato que fèiem servir una metodologia de treball que em podíem dir de l'escudella barrejada. Fèiem Freinet, text lliure i correspondència escolar, el mètode Faure, d'educació personalitzada, amb fitxes setmanals de treball on n'hi havia de tres classes: les generals, les de reforç i les d'ampliació. Com que no teníem ciclostil, amb la pasta de glicerina, tardes senceres de dissabte preparant material. Decroly i Montessori es donaven la mà, unes gotes de Piaget -encara em veig apuntant en una llibreta els resultats dels exercicis que fèiem amb la plastilina i ampolletes d'aigua per veure a quin estadi estaven-, assemblees de classe amb delegats i delegades, moltes excursions i colònies on fèiem la part de botànica de les ciències naturals, educació física i la mítica olimpíada. I Freire, amb les telefonades nocturnes d'en Paco Garcia de Haro que buscava paraules que fossin generadores de sentit com "barraca" o "salario", dues mestres fent d'educadores de carrer amb els gitanos i gitanes que no resistien estar dins d`una aula i feien classe a l'aire lliure fins que els mateixos gitanos van construir una barraca escola i l'Escola d'Artesania. Educació plàstica, amb artistes com l'Enrica Casademont i les visites a la fàbrica de colors Manley on ens regalaven capsetes plenes de colors i música, amb la Maria Gratacós o les visites, sempre sorprenents, d'en Xesco Boix, i els discos de Paco Ibáñez que jo aprofitava per fer poesia, perquè escrivíem poemes i alguns de molt bons -els d'en Juan Ortuño, per exemple- que sento haver perdut. I matemàtica moderna amb la Trias i la Marta Codina que per primera vegada ens va parlar de dislèxia. I català i una mica de francès i lectura de la imatge, sobretot de la publicitat i reunions on avaluaven la feina dels mestres i lectura de la premsa i debats sobre l'actualitat i cada tarda, una estoneta destinada a llegir algun llibre, fins i tot els poemes de Rosalia de Castro... I un treball d'equip extraordinari amb discussions mítiques, però sempre estimulants. Aquelles criatures i joves i mestres em va ajudar a ser millor persona i a diferència del replicant de Blade Runner res es perd com les llàgrimes a la pluja. Tots aquells moments, fins i tot el més durs, perquè hi havia moments molt durs, es van fondre amb mi, formen part de la meva carn, de la meva sang, m`omplen cor i cervell i pulmons i estómac. I llàgrimes i moments de riure descordats... com estimo aquells dies i a aquella gent!
125. L'aneguet pensa que si cau l'enganxarà el ganxo i després podrà tornar a caminar gràcies al bastonet.
Dos-cents anys han passat des de la mort de Keats. 25 anys va viure el romàntic anglès que en tan poc temps ens va deixar una obra de gran qualitat. Conegudes i comentades son, sobretot, les seves odes. La més celebrada la de l'urna grega, a la identificació entre veritat i bellesa i jo vaig tenir la gosadia d'incloure la bondat. Veritat, bellesa i la bondat, la que dona sentit a tot. Els actes bons son bells i ens parlen de la veritat més profunda de l'ésser humà. M'agradaria retre homenatge a Keats copiant un poema o un fragment escrit per ell, però ho faig gràcies al sonet de Narcís Comadira, publicat fa molts anys en el llibre "Les ciutats", llibre publicat per Ausiàs March, i que ara tinc davant meu i que vaig comprar a la llibreria La Tralla, de Vic, avui desapareguda -quina lllàstima-, fa una bona colla d'anys. Fa així el bellíssim sonet de Comadira:
VISITA A WENTWORTH PLACE
(Keats House)
Tot el dolor del cor ara m'arriba
amb la pluja que cau i el verd tan verd.
Sobre aquests vells papers res no fa viva
la lletra trista que amb el temps es perd.
Buides de tu contemplo les estances
i m'assec al teu lloc al reading room.
Ja no res m'apaivaga les recances.
Dels teus anys ja no sento cap perfum.
¿Foren en va les teves malalties
i tantes hores dolces d'aquells dies
amb els amics i Fanny pel jardí?
Ja no hi ha rossinyols a la prunera.
La llum del sud serà la llum darrera
-no espero millor sort- també per mi.
Vaig llegir i treballar aquest poema quan estudiava magisteri de la mà de Dolors Oller. Demà en parlaré, de la Dolors. Avui només puc afirmar que després de tants anys tampoc espero millor sort.
126. El bastonet és un bon guia, diu l'aneguet, però també es pot convertir en xarop de bastó, respon aquell que encara està dins la panxa.
Dolors Oller. Va ser mestra meva a la UAB. Ens feia classe de llengua. Recordo no veure-la gaire feliç fent-nos fer arbres de gramàtica generativa. Li anaven més els arbres poètics, els carnerians, per exemple. Els dies del seminari de poesia se li il·luminaven els ulls i jo l'escoltava embadalit. Sabia fer-nos descobrir tots els misteris que amagava un poema, totes les referències, aquella unió íntima entre forma i contingut, que quan estàs davant d`un gran poema no es nota. Recordo que una vegada -però és un record difús, no posaria la mà al foc- que ens va fer llegir l'antologia de poesia castellana "Nueve novísmos", de José Maria Castellet, publicada per Barral i que em va costar 75 pessetes. Fullejo els textos que reuneixen a Gimferrer, Carnero, Moix -Anna Maria- Panero -un dels fills que ens van sorprendre a la pel·lícula de Chavarri "El desencanto", i d'altres. Tinc versos amb les síl·labes i els accents comptats i marcats i comentats alguns versos. Ens va demanar un treball i jo m'hi vaig abocar. El millor treball de la carrera, pensava, i me`l va tornar ple de comentaris . Heu d'aprendre a escriure, va dir, això o unes paraules semblants. Jo vaig respondre: o aprendre a llegir... Es va fer un silenci i ella es va pensar que li deia que no havia sabut llegir els meus comentaris. Em va mirar i va contestar: potser tens raó, me'l torno a mirar i ja et diré alguna cosa... i jo vaig haver-li d'aclarir que el comentari anava per mi, que potser no havia sabut expressar què pensava dels poemes de l`antologia perquè no els havia llegit bé. Devia dir-li més vermell que un perdigot. Aquesta antologia sempre m'ha acompanyat. Fins i tot havia fet servir alguns poemes a les classes de vuitè d`EGB. I la Dolors també. Una bona guia van ser les seves classes amb tanta riquesa interpretativa i amb el valor que donava a les paraules. En tots aquest anys només la vaig veure al menjador de l'hotel del campus o en un bar de la universitat, no ho recordo amb exactitud. Jo dinava amb no sé qui i ella estava amb un altre grup. M'hi vaig acostar per saludar-la i em va reconèixer. No l`he tornada a veure més, però quan repasso els poemes de Carner, la veig a classe, llegint-nos els versos d'aquest poeta que no tothom ha estimat prou, però que ha rebut homenatges dels seus deixebles tan valuosos com el llibre "Epístoles a Josep Carner", publicat per Quarderns Crema. El seu autor, un altre carnerià convençut: Salvador Oliva.
127. L'aneguet li demana al bastó que no tingui tanta pressa, que en Wilde no els pot seguir. I el bastó li fa cas i s'atura a esperar.
Pau, ahir et vaig veure a Nexes. La teva conversa-mirall amb la noia que va perdre la vista va tenir molt sentit i tant la Terribas com en Basté van estar molt encertats amb les preguntes.
Encara recordo el primer dia que et vaig venir a veure a Sant Pau després d'haver patit l`accident. Vaig demanar permís als teus pares per venir-te a visitar i em van respondre que i tant i que a tu et faria il·lusió. Jo ho necessitava, Pau, necessitava estar al teu costat. Quan ja marxava em vas preguntar pels meus projectes, per si escrivia algun llibre i anava a fer alguna classe i jo et vaig demanar permís per venir més dies a fer-te una estona de companyia. I tu em vas respondre que tants dies com volgués i vaig venir cada dos dies. Després vaig haver d'espaiar les visites quan estaves a la Gutman. Ens trobàvem una bona colla. Els teus pares, l'àvia, la Maria i sempre una colla d`amics i d`amigues, alguns de l'Escoleta, en Roc, per exemple, quin paio, en Roc, quin bon tiu, me`l vaig anar estimant cada vegada més perquè pujàvem amb el seu cotxe i la fèiem petar i a cada conversa el coneixia millor. Vaig demanar-li que em copresentés un llibre. Va riure, va dubtar però va acceptar l'encàrrec. I tu, lluitant per mantenir tot el que feies. Ho vas deixar ben clar ahir vespre: continuar fent el que feia però amb plena consciència dels límits que t'ìmposa la nova situació. Vaig jugar amb tu a ping-pong, tu amb la pala lligada a la mà. I et veia agafar el got per beure i em venien ganes d'agafar-lo jo i acostar-te'l als llavis però vaig aprendre a esperar, a deixa-te fer-ho a tu. I jugàvem a cartes. Sempre acollidor, alguna vegada se t'escapava una ganyota de dolor, però era només un instant, i ens explicaves acudits, recordo aquell que acabava amb un "por el culo te la hinco". No sé, Pau, si necessitaves les meves visites. Jo les necessitava, tot és tan senzill com això. I ahir et vaig veure i sé que aviat ens trobarem però sense distàncies, passaré pel teu pis o anirem al bar a prendre alguna cosa i la farem petar una bella estona, parlarem del present, del teu i del meu, dels nostres somnis i de tot el que hem compartit. Et continuo necessitant, Pau, ja ho veus. Sigues generós amb mi com fins ara. La porta de la vida ben oberta. Per tant, t'emplaço a trobar-nos quan aquesta merda de pandèmia ens ho permeti, una trobada amb tu o més àmplia, amb tota la colla de l'Escoleta, que sempre teniu cura de mi, que sempre em regaleu espai i temps i paraules i històries que compartim. Petons, Pau, petons.
128.- L'infinit es refia de l'aneguet i del bastó i els altres saben que arribaran lluny però mai prou lluny.
Lumen ha publicat un conjunt de relats i de fragments de Proust que va escriure abans de la cèlebre "A la recerca del temps perdut". Vaig llegir aquesta monumental obra fa molts anys, en recordo alguns moments i n'he oblidat la gran majoria, però trobo en aquests relats un fragment de "Recuerdo de un capitán" que crec que pot resumir la manera d'escriure de Proust, la seva essència, no sé pas com definir-ho. Fa així: "Cené tristemente, y estuve dos días realmente angustiado, con esa figura que en mis sueños se me aparecía de golpe y me sacudía con estremecimientos. Naturalmente, jamàs he vuelto a verlo y no volveré a verlo jamás. Ahora, por lo demás, como veis, ya no recuerdo muy bien su figura, que solo se me aparece como algo muy dulce en ese lugar cálido y rubio de la luz crepuscular, un poco triste, sin embargo, en razón de su misterio y su inconclusión". Cada paraula, cada imatge al servei de transmetre una sensació, un sentiment, una atmosfera que tinc el convenciment d'haver-la viscut jo també en alguns moments de la meva vida, però que no he sabut compartir-la com fa Proust, fer-la universal. Ha traduït el llibre Alan Pauls.
129.- El dels maldecaps té dos problemes més. Vol caminar rígid com el bastonet o amb aquell moviment tan simpàtic de l`aneguet, però no se'n surt.
Ahir recordava els dies que amb la Teresa Creus fèiem un seminari amb estudiants de l'UAB sobre cine i educació. Programàvem unes pel·lícules i les veiem. Després en parlàvem. Res més senzill que conversar després d'haver vist una pel·lícula. Ho vaig fer-ho també més endavant i a l'estiu amb l'estimat i enyorat Carles Capdevila, que coordinava i dirigia les sessions. Senzill i enriquidor, perquè el cine, molt sovint, és el famós mirall de l'escriptor Stendhal, però un mirall que et retorna la realitat des d'un punt de vista determinat No és una mirada objectiva sobre el mon -que no existeix, per altra banda- , és la mirada d'algú que la vol compartir amb tu, que reclama la teva participació. Si aquest tu es converteix en un nosaltres ja us podeu imaginar que aquelles sessions amb la Teresa eren molt suggeridores, plenes de descobertes. De tant en tant encara ho faig, ara molt menys amb la maleïda pandèmia. El cine sempre ha estat present a la meva vida. Vaig néixer davant d`un cine de barri, amb sessió doble i NODO i anar al cine era una de les diversions que teníem en aquells temps tan grisos. Confiava que quan tingués un problema arribaria el Setè de Cavalleria. Ara he après que el Setè de Cavalleria és la gent que tinc al costat diàriament i aquests moments on evocar temps passats et fa sentir bé, com una pomada a la ferida, com una manta als peus quan fa fred.
130.- El bastonet està sorprès de la companyia: la perfecció i el no res formen un matrimoni curiós.
Emily Dickinson va dir que llegir era com anar en vaixell cap a terres llunyanes. Jo dic que és tenir més vides que els gats perquè mentre llegim som els personatges que apareixen en la història. Idea que també expressava Flaubert.
Aquests dies he descobert una escriptora que m'ha xuclat, he devorat el seu llibre "En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el norte de Grecia", publicat a Acantilado. Parlo de Maria Belmonte que ens narra el seu viatge a la zona de Macedònia. Es fa acompanyar per gent d'altres temps i de d'altres que m`han parlat abans que ella. Anem de la ma d'Aristòtil, ens barallem al costat del gran Alexandre i descobrim Tesalònica o la vida dels monjos d'Athos, un lloc que està prohibit per a ella perquè és una dona. I més coses encara. Tot des del sofà de casa. Història, anècdotes, literatura, art... tot ben barrejat que et transmet una sensació de bellesa, de coneixement o que fa que la dita de Kazantzakis que afirma que el bon viatger crea el país pel que viatja és ben encertada. Maria Belmonte aconsegueix que el lector també ho faci. I ahir em vaig comprar un nou llibre de Belmonte. Tornaré a Grècia i aniré a Roma. I sense maletes ni cues a l'aeroport. Viuré a través de les seves paraules, les faré- o no- meves. I ho deixo aquí perquè el llibre em reclama, el vaixell està a punt. Bona gent, ja sé que em desitgeu un bon viatge.
-----
imprimir