Més escrits (XXI)
Jaume Cela / Tinc davant meu els llibres que va publicar l'editorial Pirene recollint tires de l'Ot, el bruixot, d'en Picanyol que ahir al vespre vam saber que s'havia mort. El tinc molt present, en Picanyol, perquè amb els nets i netes mirem, molt sovint, les seves peripècies. Etern Ot. Com els grans personatges creat amb molts pocs elements, com en Xarlot. Un llacet, un barret, vestit negre... i la seva escombra i la seva bondat entremaliada, un pèl naïf però ens fa falta gent que ens faci somiar i somriure.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
137. En Wilde ha decidit deixar de banda la perfecció i confiar en el bastonet i en Gray li retreu aquesta decisió.
He anat a una escola dues vegades a parlar de llibres amb les colles de cinquè i de sisè. Mascaretes, distància de seguretat, sense poder-nos abraçar, perquè sempre hi ha criatures que venen i t'abracen i et diuen fluixet: ets el millor escriptor del mon. Son així de generosos. No un gran escriptor. Aquesta afirmació es queda curta: el millor del mon. I la setmana vinent dues escoles més. Una a Les Planes d'Hostoles, a prop d'Olot, hauré de matinar però estic content. I l`altra a Anglès. Les mestres m'esperaran a la porta amb la maquineta per prendre la temperatura. Després el gel, que no falti el gel i jo faré tot el que em diguin menys una tombarella que el meu cos no està per tombarelles. El que em demanin faré per poder passar una estona parlant de llibres i de lectures. Però res de tocar-nos, tot a distància i amb la mascareta ben posada i veuré ulls de tots colors, fars en aquesta llarga nit de pandèmia, tots brillants i somriures i les criatures em veuran més jove. I potser em convidaran a fer un cafè a la sala de mestres i jo tornaré a constatar que la gran majoria d'escoles treballen amb ganes, amb entusiasme, alguns em diuen: ai, Jaume hem passat uns moments durs! Si tu sabessis... Sí, sí, vull saber!
138. L'infinit sap que mai assolirà la perfecció ni amb l'ajuda del bastonet.
Un any de pandèmia. Recordo l'esmorzar amb en Pau Adelantado. Vam parlar de tot i de res. Vam parlar que teníem el confinament a tocar de dits, però no sabíem què volia dir. Al migdia dino amb en Joel Montané, també un exalumne i els dits ja toquen paret. Es confirma la pitjor notícia: des de demà escoles tancades. I comença la pluja de dades, d'hospitals que no tenen prou recursos, de gent que emmalalteix. De persones que moren soles. De residències on la mort es passeja per les habitacions com si fos un hoste. De programes televisius o missatges per les xarxes de tota mena. La ciència buscant solucions. Por, inseguretat i uns quants comentaris diaris de filosofia barata. Vivim una oportunitat, proclamen alguns i jo responc amb totes les lletres: vivim una catàstrofe, una merda gegantina. Gent que perd la feina, carrers buits, no poder veure la gent que estimes. Tenia temps però no vaig poder escriure, llevat d'alguns articles que em demanaven. Jo vaig defensar la presencialitat des del primer moment sempre i quan les condicions sanitàries ho permetessin. L'escola va saber estar a l'alçada del repte. Solidaritat a mans plenes. Faig neteja de calaixos i armaris i trobo agendes antigues, no totes perquè molts papers que son importants per mi els tinc en caixes fora de casa. Faig una llista amb els telèfons que tinc d'exalumnes i em dedico a telefonar-los. Amb alguns ens hem vist sovint. La gran majoria, vora dos-cents- no havíem parlat des de que van deixar l'escola. Després de la sorpresa inicial ens expliquem com estem. Necessito saber que estan bé. És una necessitat que neix dins meu, de les balmes més pregones del meu interior. Estic de sort: la gran majoria estan bé. Però no tots. N'hi ha que tenen familiars a l'hospital, amb covid. A les UCIS. A aquests el torno a telefonar al cap d'uns dies. Alguns em diuen que el pare o la mare o l'avi o l'àvia o un tiet o... s'ha mort. Voldria poder sortir de casa i abraçar-los, només això, però això, justament això, no es pot fer. Cada noi o cada noia que telefono, cada home o cada dona, perquè alguns ja passen dels quaranta -encara els veig i els visc com si el temps s'hagués aturat, els veig i els visc corrent pel passadís de l'escola i jo darrera seu recordant-los que al passadís no podem córrer. Els veig i el visc badallant a les classes veient com s'interessaven pel que fèiem. Ballant i cantant i rient. I plorant o compartint una vivència molt personal, un patiment vell com la vida. Son els meus nens i les meves nenes, fa riure però és així. I tu Jaume, com estàs? em pregunten. Més vell i més cansat, però encara ple de confiança, sobretot perquè sé que sou bona gent. I ens hem de veure quan passi tota aquesta merda. I sí, ens hem de veure. I recordes aquella vegada... i què se n`ha fet d'en... què.. Amb ells i amb elles vull veure'ls sense mascareta, llavi i galta i la tebior del braç que es lliga amb un altre braç. Aviat faré realitat el meu desig. Merda de pandèmia.
139.- La perfecció sap que tenir maldecaps és un element de la seva naturalesa. El bastonet ho ignora, però està disposat a tot per ajudar-la.
Així comença el darrer llibre de Josep Maria Esquirol que es titula: "Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita" publicat a Quaderns Crema: "Es necessita poc, per viure. Pa i cant.
El pa present a tantes frases i a tants rituals El pa nostre de cada dia. Bo com un tro de pa. Fer la senyal de la Creu al pa que s'enceta. Guanyar-se l pa amb la suor, fins deixar xopes les camises. Més llarg que un dia sense pa...
La Yourcenar té un llibre de poemes que es diu "Los treinta y tres nombres de Dios". En el nom XXIII diu: "Pa". I ja està i sense punt, obert, una invitació a continuar, però potser tot està dit ja i més val tancar els ulls i esperar eI cant. Arribo a la plaça de la Virreina, a Gràcia, i un grup canta. Gent de tota mena asseguda o envoltant els cantaires. Cant que fa barri, cant que obre escletxes d'esperança en aquests moments tan complicats, on regna la mentida i senyoregen totes les falsedats. Cant i pa. Pa i cant.
Esquirol acaba el llibre parlant d'una conspiració. La del desert. Una conspiració que creix i "construeix ponts i canta noms". El teu i el meu i el d'aquella que està tres cadires més enllà i el del nen que balla davant dels que canten. Llegiu aquest llibre a poc a poc. Pa i cant. I aquest llibre.
140.- El no res seu a la cadireta i escriu amb els bastonet missatges a la sorra de la platja. No puc reproduir el que diu.
Avui el meu missatge va, sobretot, per tota aquella colla d'exalumnes que us heu dedicat al noble ofici de la política. D'una manera especial els que treballeu a la política municipal, la de més proximitat, aquella mena de política que ha de mirar als ulls i parlar amb sinceritat a la gent que troba al mercat o a la cua de les escoles. L'espectacle que rebem actualment de la política més allunyada del carrer és depriment. En general, i parlo en general i del que em dol més: enganys i estafes i abusos de tota mena. I el pitjor de tot: amb les seves actuacions esmicolen la confiança que hem de tenir amb aquelles persones que parlen i fan en nom nostre i des d'una determinada ideologia que no pot ser mai excloent ni barroera ni de fer de la mentida i la difamació un mitjà per assolir el poder, poder que s'ha d'entendre com a servei als altres. Per tant, estimats i estimades exalumnes que feu política: si en un moment de la vostra vida us sentiu temptats per oblidar els principis més sagrats que representeu amb dignitat i noblesa penseu que hi ha gent com jo que creu encara en vosaltres. I resistiu i sigueu bona gent.
141. La cadireta entre bastons, no desitja cap altra cosa.
Avui m'he llevat molt aviat, a les 9 ja estava a l'escola de les Planes d'Hostoles. Un viatge ben entretingut amb l'Elena, comercial i amiga d'Animallibres i l'escriptora i guionista Mireia Vidal. Hem rigut una bona estona perquè li he demanat a la Mireia que escrigui el guió d'una pel·lícula que pugui interpretar amb la Meryl Strep i no m'ha dit que no. Per tant, potser podré fer realitat el meu somni. A l'escola he parlat amb nens i nenes de cinquè i sisè, tot ulls i amb moltes ganes de saber què redimonis fem els escriptors quan escrivim una novel·la o un conte. I un equip de mestres de primera. S`estimen la canalla i la feina, això ho veus d'una hora lluny. Una acollida excel·lent, una conversa mentre fèiem el cafè i el regal del llibre que han publicat per celebrar els cent anys d'escola. Què més puc demanar? I demà cap a Anglès, a visitar una altra escola . Mireu, estic content, em fa content aquestes activitats. I em tocarà llevar-me aviat una altra vegada però val la pena.
142.- L'aneguet salta la cadireta i el bastó li diu: si no t'estàs quiet provaràs el meu xarop.
I avui he anat a l'escola Pompeu Fabra, d'Anglès. Dues classes de cinquè. Rostres somrients que s'endevinen sota les mascaretes, els ulls no enganyen. Nens i nenes interessats pels llibres, amb ganes d'aprendre i la gent de l'equip de mestres ben animats, mirant de deixar enrere un curs ple de moments tensos, il·lusionats però no m'estranya, perquè amb aquestes criatures que tenen qualsevol no està content. I ara a esperar després de setmana santa que arribin les noves visites i que no s'espatlli aquesta millora lenta que anem tenint.
143.- La perfecció seu i la cadireta li recorda que si té mal d'ossos i vol continuar caminant el bastonet la pot ajudar.
Tinc davant meu els llibres que va publicar l'editorial Pirene recollint tires de l'Ot, el bruixot, d'en Picanyol que ahir al vespre vam saber que s'havia mort. El tinc molt present, en Picanyol, perquè amb els nets i netes mirem, molt sovint, les seves peripècies. Etern Ot. Com els grans personatges creat amb molts pocs elements, com en Xarlot. Un llacet, un barret, vestit negre... i la seva escombra i la seva bondat entremaliada, un pèl naïf però ens fa falta gent que ens faci somiar i somriure. En un dels llibres en Picanyol es mira al mirall i veu l'Ot que li torna la mirada. Privilegi dels més grans, aquest de voler veure's i veure la teva obra. Vaig conèixer en Picanyol -l'Ot ja el coneixia i el coneixien els meus fills- en una visita que vam fer a una escola. Vaig tenir la sort de coincidir amb ell. Vaig seure amb la canalla i vaig escoltar què explicava. Descobrir com un creador explica el seu procés de treball és una experiència preciosa. I un altre dia firmàvem llibres. Ell tenia una cua quilomètrica i jo... quatre gats. Vam riure amb aquella diferència. Ell, a cada criatura, li feia un dibuix. El que va dedicar a la meva filla Núria era la lluna i unes quantes estrelles. El del meu fill Oriol, un mussol. El de la Joana el deu tenir ella. Miro i remiro una bella estona aquests llibres i n'hi ha un que m'enterneix una cosa de no dir. L'Ot va enfilat damunt l'escombra -Ai, Colau que et donen idees!- i travessa un núvol. A la tercera vinyeta surt carregat d'angelets, d'aquests angelets que coneixem prou bé, criatures amb ales, coroneta i despullats com quan arribem al mon. Quantes hores he passat treballant aquestes tires amb els nens i nenes a l'escola. I ara en Picanyol reposarà al tros de cel que li toca i es retrobarà amb en Conan Doyle que també en sap un niu d'això que el seu personatge sigui més popular que el creador. I seurà a la taula al costat d'en Sorribas. Digues-li de part meva a en Sebastià que la colla d'en Pitus encara es manté ben viva a les escoles. Ell et dirà que li repeteixis per l'orella bona, que n'hi ha una que no hi sentia prou bé. Però en Sebastià ja ho deu saber perquè els que viviu d'una altra manera ho sabeu tot. Sempre ens faràs companyia Picanyol, gràcies sobretot al teu Ot. I un prec, estimat Picanyol, si poguessis fer que el teu Ot convertís aquest maleït virus en una cosa agradable, un ram de flors o un pastís de xocolata... doncs ja ho saps. Gràcies per totes les belles estones que ens has fet passar i que jo encara passaré, amb algun net o neta asseguts a la falda mirant el teu personatge com ens ajuda a ser més bons i els parlaré de tu.
144.- Quina sort, tenir mal de cames però anar de passeig amb dues cadiretes i un bastó.
Tenim vacunes i discussions sobre les vacunes. Cada dia unes estones de notícies i unes imatges que es van repetint. Algú ensenya un braç i algú li clava l'agulla i l'injecta la vacuna. Cada dia podem veure aquest moment diverses vegades. Les persones impressionables deuen estar contentes. Sort els queda de poder apartar la vista. I sort tenim que la vacuna s'injecti i no sigui un supositori. Culs tot el dia, culs de tota mena. Si aquest fos el cas ahir hauríem vist el del primer ministre britànic, potser amb uns quants pèls despentinats com els que li tapen la closca i el de França, la terra de la grandeur. Espectacles memorables que ens perdem. Millor així. No he entès mai aquelles seqüències de cine on veiem el protagonista o la protagonista assegudes al wàter. Mai he trobat justificació a mostrar aquests moments, potser dels pocs minuts d'intimitat que encara podem experimentar.
I una altra cosa que em crida l'atenció: no parlem de persones pobres, ara totes son vulnerables o fràgils. Es veu que de pobres no n'hi ha.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
137. En Wilde ha decidit deixar de banda la perfecció i confiar en el bastonet i en Gray li retreu aquesta decisió.
He anat a una escola dues vegades a parlar de llibres amb les colles de cinquè i de sisè. Mascaretes, distància de seguretat, sense poder-nos abraçar, perquè sempre hi ha criatures que venen i t'abracen i et diuen fluixet: ets el millor escriptor del mon. Son així de generosos. No un gran escriptor. Aquesta afirmació es queda curta: el millor del mon. I la setmana vinent dues escoles més. Una a Les Planes d'Hostoles, a prop d'Olot, hauré de matinar però estic content. I l`altra a Anglès. Les mestres m'esperaran a la porta amb la maquineta per prendre la temperatura. Després el gel, que no falti el gel i jo faré tot el que em diguin menys una tombarella que el meu cos no està per tombarelles. El que em demanin faré per poder passar una estona parlant de llibres i de lectures. Però res de tocar-nos, tot a distància i amb la mascareta ben posada i veuré ulls de tots colors, fars en aquesta llarga nit de pandèmia, tots brillants i somriures i les criatures em veuran més jove. I potser em convidaran a fer un cafè a la sala de mestres i jo tornaré a constatar que la gran majoria d'escoles treballen amb ganes, amb entusiasme, alguns em diuen: ai, Jaume hem passat uns moments durs! Si tu sabessis... Sí, sí, vull saber!
138. L'infinit sap que mai assolirà la perfecció ni amb l'ajuda del bastonet.
Un any de pandèmia. Recordo l'esmorzar amb en Pau Adelantado. Vam parlar de tot i de res. Vam parlar que teníem el confinament a tocar de dits, però no sabíem què volia dir. Al migdia dino amb en Joel Montané, també un exalumne i els dits ja toquen paret. Es confirma la pitjor notícia: des de demà escoles tancades. I comença la pluja de dades, d'hospitals que no tenen prou recursos, de gent que emmalalteix. De persones que moren soles. De residències on la mort es passeja per les habitacions com si fos un hoste. De programes televisius o missatges per les xarxes de tota mena. La ciència buscant solucions. Por, inseguretat i uns quants comentaris diaris de filosofia barata. Vivim una oportunitat, proclamen alguns i jo responc amb totes les lletres: vivim una catàstrofe, una merda gegantina. Gent que perd la feina, carrers buits, no poder veure la gent que estimes. Tenia temps però no vaig poder escriure, llevat d'alguns articles que em demanaven. Jo vaig defensar la presencialitat des del primer moment sempre i quan les condicions sanitàries ho permetessin. L'escola va saber estar a l'alçada del repte. Solidaritat a mans plenes. Faig neteja de calaixos i armaris i trobo agendes antigues, no totes perquè molts papers que son importants per mi els tinc en caixes fora de casa. Faig una llista amb els telèfons que tinc d'exalumnes i em dedico a telefonar-los. Amb alguns ens hem vist sovint. La gran majoria, vora dos-cents- no havíem parlat des de que van deixar l'escola. Després de la sorpresa inicial ens expliquem com estem. Necessito saber que estan bé. És una necessitat que neix dins meu, de les balmes més pregones del meu interior. Estic de sort: la gran majoria estan bé. Però no tots. N'hi ha que tenen familiars a l'hospital, amb covid. A les UCIS. A aquests el torno a telefonar al cap d'uns dies. Alguns em diuen que el pare o la mare o l'avi o l'àvia o un tiet o... s'ha mort. Voldria poder sortir de casa i abraçar-los, només això, però això, justament això, no es pot fer. Cada noi o cada noia que telefono, cada home o cada dona, perquè alguns ja passen dels quaranta -encara els veig i els visc com si el temps s'hagués aturat, els veig i els visc corrent pel passadís de l'escola i jo darrera seu recordant-los que al passadís no podem córrer. Els veig i el visc badallant a les classes veient com s'interessaven pel que fèiem. Ballant i cantant i rient. I plorant o compartint una vivència molt personal, un patiment vell com la vida. Son els meus nens i les meves nenes, fa riure però és així. I tu Jaume, com estàs? em pregunten. Més vell i més cansat, però encara ple de confiança, sobretot perquè sé que sou bona gent. I ens hem de veure quan passi tota aquesta merda. I sí, ens hem de veure. I recordes aquella vegada... i què se n`ha fet d'en... què.. Amb ells i amb elles vull veure'ls sense mascareta, llavi i galta i la tebior del braç que es lliga amb un altre braç. Aviat faré realitat el meu desig. Merda de pandèmia.
139.- La perfecció sap que tenir maldecaps és un element de la seva naturalesa. El bastonet ho ignora, però està disposat a tot per ajudar-la.
Així comença el darrer llibre de Josep Maria Esquirol que es titula: "Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita" publicat a Quaderns Crema: "Es necessita poc, per viure. Pa i cant.
El pa present a tantes frases i a tants rituals El pa nostre de cada dia. Bo com un tro de pa. Fer la senyal de la Creu al pa que s'enceta. Guanyar-se l pa amb la suor, fins deixar xopes les camises. Més llarg que un dia sense pa...
La Yourcenar té un llibre de poemes que es diu "Los treinta y tres nombres de Dios". En el nom XXIII diu: "Pa". I ja està i sense punt, obert, una invitació a continuar, però potser tot està dit ja i més val tancar els ulls i esperar eI cant. Arribo a la plaça de la Virreina, a Gràcia, i un grup canta. Gent de tota mena asseguda o envoltant els cantaires. Cant que fa barri, cant que obre escletxes d'esperança en aquests moments tan complicats, on regna la mentida i senyoregen totes les falsedats. Cant i pa. Pa i cant.
Esquirol acaba el llibre parlant d'una conspiració. La del desert. Una conspiració que creix i "construeix ponts i canta noms". El teu i el meu i el d'aquella que està tres cadires més enllà i el del nen que balla davant dels que canten. Llegiu aquest llibre a poc a poc. Pa i cant. I aquest llibre.
140.- El no res seu a la cadireta i escriu amb els bastonet missatges a la sorra de la platja. No puc reproduir el que diu.
Avui el meu missatge va, sobretot, per tota aquella colla d'exalumnes que us heu dedicat al noble ofici de la política. D'una manera especial els que treballeu a la política municipal, la de més proximitat, aquella mena de política que ha de mirar als ulls i parlar amb sinceritat a la gent que troba al mercat o a la cua de les escoles. L'espectacle que rebem actualment de la política més allunyada del carrer és depriment. En general, i parlo en general i del que em dol més: enganys i estafes i abusos de tota mena. I el pitjor de tot: amb les seves actuacions esmicolen la confiança que hem de tenir amb aquelles persones que parlen i fan en nom nostre i des d'una determinada ideologia que no pot ser mai excloent ni barroera ni de fer de la mentida i la difamació un mitjà per assolir el poder, poder que s'ha d'entendre com a servei als altres. Per tant, estimats i estimades exalumnes que feu política: si en un moment de la vostra vida us sentiu temptats per oblidar els principis més sagrats que representeu amb dignitat i noblesa penseu que hi ha gent com jo que creu encara en vosaltres. I resistiu i sigueu bona gent.
141. La cadireta entre bastons, no desitja cap altra cosa.
Avui m'he llevat molt aviat, a les 9 ja estava a l'escola de les Planes d'Hostoles. Un viatge ben entretingut amb l'Elena, comercial i amiga d'Animallibres i l'escriptora i guionista Mireia Vidal. Hem rigut una bona estona perquè li he demanat a la Mireia que escrigui el guió d'una pel·lícula que pugui interpretar amb la Meryl Strep i no m'ha dit que no. Per tant, potser podré fer realitat el meu somni. A l'escola he parlat amb nens i nenes de cinquè i sisè, tot ulls i amb moltes ganes de saber què redimonis fem els escriptors quan escrivim una novel·la o un conte. I un equip de mestres de primera. S`estimen la canalla i la feina, això ho veus d'una hora lluny. Una acollida excel·lent, una conversa mentre fèiem el cafè i el regal del llibre que han publicat per celebrar els cent anys d'escola. Què més puc demanar? I demà cap a Anglès, a visitar una altra escola . Mireu, estic content, em fa content aquestes activitats. I em tocarà llevar-me aviat una altra vegada però val la pena.
142.- L'aneguet salta la cadireta i el bastó li diu: si no t'estàs quiet provaràs el meu xarop.
I avui he anat a l'escola Pompeu Fabra, d'Anglès. Dues classes de cinquè. Rostres somrients que s'endevinen sota les mascaretes, els ulls no enganyen. Nens i nenes interessats pels llibres, amb ganes d'aprendre i la gent de l'equip de mestres ben animats, mirant de deixar enrere un curs ple de moments tensos, il·lusionats però no m'estranya, perquè amb aquestes criatures que tenen qualsevol no està content. I ara a esperar després de setmana santa que arribin les noves visites i que no s'espatlli aquesta millora lenta que anem tenint.
143.- La perfecció seu i la cadireta li recorda que si té mal d'ossos i vol continuar caminant el bastonet la pot ajudar.
Tinc davant meu els llibres que va publicar l'editorial Pirene recollint tires de l'Ot, el bruixot, d'en Picanyol que ahir al vespre vam saber que s'havia mort. El tinc molt present, en Picanyol, perquè amb els nets i netes mirem, molt sovint, les seves peripècies. Etern Ot. Com els grans personatges creat amb molts pocs elements, com en Xarlot. Un llacet, un barret, vestit negre... i la seva escombra i la seva bondat entremaliada, un pèl naïf però ens fa falta gent que ens faci somiar i somriure. En un dels llibres en Picanyol es mira al mirall i veu l'Ot que li torna la mirada. Privilegi dels més grans, aquest de voler veure's i veure la teva obra. Vaig conèixer en Picanyol -l'Ot ja el coneixia i el coneixien els meus fills- en una visita que vam fer a una escola. Vaig tenir la sort de coincidir amb ell. Vaig seure amb la canalla i vaig escoltar què explicava. Descobrir com un creador explica el seu procés de treball és una experiència preciosa. I un altre dia firmàvem llibres. Ell tenia una cua quilomètrica i jo... quatre gats. Vam riure amb aquella diferència. Ell, a cada criatura, li feia un dibuix. El que va dedicar a la meva filla Núria era la lluna i unes quantes estrelles. El del meu fill Oriol, un mussol. El de la Joana el deu tenir ella. Miro i remiro una bella estona aquests llibres i n'hi ha un que m'enterneix una cosa de no dir. L'Ot va enfilat damunt l'escombra -Ai, Colau que et donen idees!- i travessa un núvol. A la tercera vinyeta surt carregat d'angelets, d'aquests angelets que coneixem prou bé, criatures amb ales, coroneta i despullats com quan arribem al mon. Quantes hores he passat treballant aquestes tires amb els nens i nenes a l'escola. I ara en Picanyol reposarà al tros de cel que li toca i es retrobarà amb en Conan Doyle que també en sap un niu d'això que el seu personatge sigui més popular que el creador. I seurà a la taula al costat d'en Sorribas. Digues-li de part meva a en Sebastià que la colla d'en Pitus encara es manté ben viva a les escoles. Ell et dirà que li repeteixis per l'orella bona, que n'hi ha una que no hi sentia prou bé. Però en Sebastià ja ho deu saber perquè els que viviu d'una altra manera ho sabeu tot. Sempre ens faràs companyia Picanyol, gràcies sobretot al teu Ot. I un prec, estimat Picanyol, si poguessis fer que el teu Ot convertís aquest maleït virus en una cosa agradable, un ram de flors o un pastís de xocolata... doncs ja ho saps. Gràcies per totes les belles estones que ens has fet passar i que jo encara passaré, amb algun net o neta asseguts a la falda mirant el teu personatge com ens ajuda a ser més bons i els parlaré de tu.
144.- Quina sort, tenir mal de cames però anar de passeig amb dues cadiretes i un bastó.
Tenim vacunes i discussions sobre les vacunes. Cada dia unes estones de notícies i unes imatges que es van repetint. Algú ensenya un braç i algú li clava l'agulla i l'injecta la vacuna. Cada dia podem veure aquest moment diverses vegades. Les persones impressionables deuen estar contentes. Sort els queda de poder apartar la vista. I sort tenim que la vacuna s'injecti i no sigui un supositori. Culs tot el dia, culs de tota mena. Si aquest fos el cas ahir hauríem vist el del primer ministre britànic, potser amb uns quants pèls despentinats com els que li tapen la closca i el de França, la terra de la grandeur. Espectacles memorables que ens perdem. Millor així. No he entès mai aquelles seqüències de cine on veiem el protagonista o la protagonista assegudes al wàter. Mai he trobat justificació a mostrar aquests moments, potser dels pocs minuts d'intimitat que encara podem experimentar.
I una altra cosa que em crida l'atenció: no parlem de persones pobres, ara totes son vulnerables o fràgils. Es veu que de pobres no n'hi ha.
-----
imprimir