Més escrits (XXII)
Jaume Cela / Un dels personatges està inquiet i un altre s'interessa pels motius del seu estat. La resposta, després d'un breu silenci, és "Enyoro Déu". I vet aquí que em sento identificat amb aquesta resposta. Al bell mig d'un mon tan estrambòtic m'agradaria poder creure en Déu. Encara no puc, no sé què passarà demà. Els creients afirmen que Déu bufa quan vol i que la fe és un do. Mentrestant l'enyoro.
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
145.-El ganxo es vol allunyar de la cadireta i del bastó, perquè no vol enganxar-se enlloc contradient la seva naturalesa.
Acabo de llegir el teu últim llibre. L'últim llibre de l'amic Joan-Carles Mèlich: La fragilidad del mundo. Ensayo sobre un tiempo precario", publicat a Tusquets. En Joan-Carles dona molta importància a les primeres paraules dels relats, se'n sap molts de memòria. Al pòrtic diu: "Olvidamos que el mundo no nos pertenecía. Olvidamos que tenía que ser protegido, que era necesario detenernos y tomarnos tiempo". I ja m'has agafat de la mà, ja no el puc deixar. I amic dels finals: "Nada de esto tiene sentido -fa referència al relat que tanca el llibre-, piensa. Sabe que esa es la única respuesta". Entre aquest inici i aquest final un desplegament conceptual extraordinari, un pensament que es concreta amb claredat, però també entre boires en unes paraules que ens volen donar justament el sentit que se'ns escapa com l'aigua del mar a les mans, es filtra per les esquerdes dels dits i ens xopa els peus. Si hagués de resumir tot el llibre en una imatge diria que vivim mig asseguts damunt d'una cadira que les potes son desiguals i tot ens balla. Malgrat tot no podem abandonar el ball ni la cadira, perquè aquest ball i aquesta cadira son la mateixa vida. No sé, Joan-Carles, si aquesta imatge val alguna cosa.
A la portada del teu llibre anterior. "La sabiduría de lo incierto", ens trobem amb la imatge d'un jove llegint de cara a l'espectador, en penombra, la penombra de la vida. Un jove que mostra un acte de lectura, una activitat interior. En aquest llibre d'ara ens trobem amb una dona d'esquena que mira per la finestra. Ja saps que iconogràficament parlant una dona que mira per la finestra va carregada de sentit i de significat, és un tema recurrent en el mon del cine, com molt bé demostra Jordi Balló a "Imágenes del silencio. Los motivos visuales en el cine", publicat a Anagrama. Si a la primera imatge sembla que el jove dona l'esquena al mon per aprofundir la lectura, a la segona se'l mira directament, però des d'una certa distància i posició. Ho fem tot des d'una distància i des d'una posició. Els adverbis son més importants del que ens pensem.
Cal que digui que ens trobem davant d'un altre gran llibre? I és un gran llibre perquè la veu ens arriba del passat, dels grans llibres que ens han precedit, però arriba al present, al moment que vivim, aquest moment precari, pandèmic, de tancament, de por i de solidaritat a peu d'escala i des del balcó,... i que es projecta cap al futur. Com m'ha interessat l'anàlisi que fas de la presencialitat en l'educació, anàlisi que ja em vas avançar el dia que ens vam trobar davant de la casa Fuster, asseguts en un banc, a distància i amb mascaretes. La contundència d'una afirmació com aquesta "La existencia es estructuralmente relaciona"l ens obliga a tornar-nos a mirar i a tenir present el que es desplega davant dels nostres sentits, de tots ells, de tots i de cadascun. "La fragilidad del mundo" és la nostra fragilitat. Gràcies a gent com tu podem fer el viatge amb més intensitat i amb més confiança. Molt em temo que tens raó quan afirmes que "habitar el mundo es habitar una duda, un respeto y una indisponibilidad..." Quin repte afrontar el que aquestes paraules signifiquen!
Per habitar aquest mon ens falta gent com tu, estimat amic, gent que ens acompanyi i ens situï davant de l'abisme quan convingui, però que no ens deixi de la ma. Que no ens deixem de les mans. Petons.
146. El bastó guia la cadireta i la cadireta no para d'insistir perquè la mare segui, porta una vida a la panxa.
Converso amb els meus ossos. Molt sovint i només llevar-me sento que la ròtula em crida: ei, ja estàs despert? ara t'hauràs de posar dret, dempeus per dir-ho de manera patriòtica i em notaràs. Avui no et faré gaire mal, perquè fa menys humitat que ahir. I vigila, perquè fa dies et vaig jugar una mala passada i et vas fotre de nassos contra un contenidor, el del paper, per ser més exactes, que el contenidors, si els confons s`emprenyen, son molt seus. Un bon cop a la cara, sang a raig perquè el nas és molt escandalós i et va quedar una mena de patata grillada de color morat, blau i verd i vermellós que miraves d'amagar amb la mascareta. Dies et va durar! I quan algú et preguntava què t'havia passat explicaves que t'havies enfrontat amb uns malfactors que volien robar una pobra iaia que sortia de la Caixa. Ai, aquesta imaginació teva. Ja saps que et pot passar allò tan suat de: caus a terra i et trenques el fèmur, per exemple, i la gent diu: no sabem si ha caigut i s'ha trencat l'os o s'ha trencat l'os i ha caigut. Allò de l'ou o la gallina, però amb ossos. Lleva't, home, que l'Espriu t'anuncia que és un nou dia i tu al llit no hi estàs bé.
Quan acaba aquesta xerrameca sento el dits dels peus que reclamen la meva atenció amb les seves veuetes angelicals. Mira Jaume, estem jugant a enfilar-nos a cavall. Jo pujo dalt del meu germanet i això voldrà dir que et costarà posar-te les sabates, sort de les tiretes que eviten els punts on la pell toca la sabata. Ens notes tot el sant dia, oi, perquè Déu n'hi do el que arribes a caminar i pensa que et costarà trobar sabates que no et facin mal, ja cal que prenguis paciència. I avui sento també els ossos dels dits de les mans. Xerraires com pocs! I penso que abans era molt àgil, sempre ho he estat, ara comença la davallada de les velles virtuts. Cames llargues i fines que em permetien córrer a molta velocitat. Cent metres o dos-cents o quatre-cents metres tanques, perquè saltava molt bé, de jove. Resistència no n'he tingut mai prou, però velocitat de llamp, sempre guanyava les competicions on intervenia la velocitat i la destresa per saltar entre roques i saltar des d`una paret... i ara cada dia vaig més lent, em costa baixar de l'autobús o posar-me els mitjons, però encara conservo unes cames ben dibuixades que fan de bon mirar. M'agrada, ara que arriba el bon temps i la gent va amb pantalons curts, seure i observar el joc perfecte dels genolls i tinc enveja, una mica només, però en tinc. Els peus no els tinc gaire bonics però les cames sí. I els ossos no es veuen i mal senyal quan es vegin. No em queixo, però els ossos son uns maleïts i insistents cabronets.
147.- En Wilde continua avançant oblidat de tothom però té dos amics: el bastonet i la cadireta que no l'abandonaran mai.
Si hagués de decidir cent poemes de tots els que he llegit per fer la meva antologia personal un d'ells seria el poema "A la torre", d'Annette Von Droste-Hülshoff, trobat en el llibre "Poesia alemanya", a cura del gran poeta Feliu Formosa i publicat per edicions 62 i la Caixa.
Fa així:
"Sóc a la torre, a l'alta balconada,
el tord que crida em passa arran.
Com una mènade deixo que el vent
m'esbulli els cabells onejants;
oh company brutal, oh foll petulant,
voldria cenyir-te amb braó
i, nervi amb nervi, a dos passos del marge,
barallar-me amb tu a vida o mort!
I veig sota, a la riba, tan fresques
com alans joganers, les ones
girant, entre esclafits i xiuxiueigs,
i salten flocs guspirejants.
Oh, voldria llançar-me tot seguit
dins la canilla enfuriada,
i entre el bosc de corall, anar a l'encalç
de la morsa, alegre presa!
I veig, enllà, un gallardet que flameja,
arrogant com un estendard,
i de la quilla veig el balanceig
des de l'airejat mirador;
oh, voldria ocupar el vaixell de guerra,
garfir la roda del timó
i dels esculls on baten les onades
passar a frec com una gavina.
Si a camp obert pogués ser un caçador,
o un bocí de soldat només;
si, simplement, pogués ser almenys un home,
el cel em daria consells;
però aquí m'haig d'estar, fina i polida,
com un infant obedient;
sols d'amagat puc desfer-me els cabells
i deixar-los flamejar al vent!
Aquest gest de rebel·lia del final de poema em commou profundament.
148. L'infinit vol veure l'horitzó i puja dalt de la cadireta i el bastó l'ajuda a baixar perquè a l'infinit li fa mal l'infinit.
Llegeixo que s'ha mort Adam Zagajewski. El vaig descobrir tot passejant per entre les taules plenes de llibres d'una llibreria. Vaig sentir que em cridava pel meu nom: Jaume, estic aquí esperant-te. Mai arribaràs a dir el meu cognom correctament, va afegir amb un somriure. Vaig picar l'ham i vaig començar amb "Una leve exageración". Una mena d'autobiografia que no seguia el cànon d'aquest gènere. Amb un elogi de les biblioteques esplèndid. Vaig continuar amb "Dos ciudades". Els dos volums traduïts per Jerzy Slawomirski i Anna Rubió. Vaig continuar amb "Releer a Rilke", traduït per Javier Fernández de Castro, tot tres publicats a Acantilado. Després, a Acantilado i a Quaders Crema, vaig començar amb la seva poesia. Esplèndida també. Una mostra per fer-vos salivera, si no el coneixíeu ja. És un poema que dedica a un altre poeta mort. M'ha semblat que és un bon text per retre homenatge a aquest gran escriptor.
UN GRAN POETA NOS DEJA
Realmente nada cambia
en la habitual luz del día
cuando un gran poeta nos deja.
En las coronas de los viejos olmos
siguen discutiendo con pasión
los grises gorriones y los delicados estorninos.
Cuando un gran poeta nos deja
la ciudad no se detiene, el metro y los tranvías
siguen buscando el moderno Grial.
En la biblioteca una chica guapa
busca en vano un poema que
le diga la verdad de todo.
Al mediodía se extiende el mismo bullicio de siempre,
por la noche domina un recogimiento silencioso;
entre las estrellas, una eterna inquietud.
Pronto abrirán las discotecas,
se abrirá la indiferencia
a pesar de que acaba de morir un gran poeta.
Pero cuando nos despedimos de alguien que amamos
por un largo tiempo o para siempre,
sentimos de repente que nos faltan las palabras
y que ahora tenemos que hablar nosotros solos,
ya nadie va a hacerlo por nosotros
porque nos ha dejado un gran poeta.
149.- El dels maldecaps veu la cadireta i el bastonet i pensa que si seu li farà mal el cul i si agafa el bastó, el braç. Dos maldecaps més.
Em trobo amb un llibre publicat a Fragmenta i traduït per Pere Comellas que es diu "El petit camí de les grans preguntes", de José Tolentino Mendonça. És un llibre format per breus proses, mai més d`una pàgina, amb un fons religiós molt estimulant, poètic en molts moments, amb anècdotes i reflexions a partir de les belles arts i de l'experiència religiosa... vaja, un llibre que vas paladejant a poc a poc i jo ho he fet fins ahir mateix, que el vaig acabar. Hi ha una prosa que es diu "Enyoro Déu". Comença explicant una conversa que apareix a la pel·lícula "El convent", del gran director portuguès Manoel de Oliveira. Un dels personatges està inquiet i un altre s'interessa pels motius del seu estat. La resposta, després d'un breu silenci, és "Enyoro Déu". I vet aquí que em sento identificat amb aquesta resposta. Al bell mig d'un mon tan estrambòtic m'agradaria poder creure en Déu. Encara no puc, no sé què passarà demà. Els creients afirmen que Déu bufa quan vol i que la fe és un do. Mentrestant l'enyoro.
150. El no res no necessita res, ni ganxo ni bastonet.
Un dia ben aprofitat, el d'ahir. De bon matí vaig a visitar la meva estimada Escoleta. La fem petar una bella estona amb les mestres i me'n vaig amb una mica d'enyorança. És curiós, però no puc trencar el vincle, necessito saber com els va. Dino i a la tarda vaig al cine Balmes. Per mi no cal que facin campanyes per anar al cine, i vaig sempre que puc. Com que ho he vist gairebé tot no em queda més que triar "Inmune", d'Adam Mason. Em fa una mica de mandra pel tema, però això d'estar en una sala de cine em pot. I estic sol, tot sol en una sala immensa. La pel·lícula mostra una pandèmia que patim l'any 2024 i que fa que tothom, llevat dels immunes, hagin d'estar tancats a casa i si tens febre l'exèrcit et ve a buscar de males maneres i et tanca a la zona C, on acabaràs morint. Un noi immune que fa de repartidor i una noia s'enamoren i ja us podeu imaginar que els dolents el que volen és traficar amb les pulseres que permeten la circulació per una ciutat tan desèrtica com la sala de cine. El noi vol aconseguir una pulsera per a la seva noia i poder fugir junts. Vaja, l'argument és una mica mancat de sal. no em convenç gaire, però... I acabo el dia a Casa Anita, una llibreria especialitzada en literatura infantil i juvenil que porta l'Oblit, una dona esplèndida que promociona aquesta mena de literatura com gairebé ningú i que té un pati obert on poden presentar sense perill llibres. I presenten "El rei granota", llibre-poema-cançó-il·lustració, tot unit i ben amanit. El text és de Ramon Besora. Feia molt temps que no veia en Ramon. Durant una etapa de la meva vida ens vèiem tot sovint perquè dirigia una de les millors editorials d'aquest país. Parlo d'Aliorna. Va confiar amb la Mercè Fluvià i amb mi perquè elaboréssim una proposta de treball sobre els llibres que no acabés convertida en una de les tradicionals fitxes de treball que el que aconseguien era fer avorrir la lectura. No sé si ens en vam ensortir de tot, però vam intentar-ho. Un gran editor, en Ramon. Les il·lustracions son de l'Ignasi Blanch, un il·lustrador que admiro, capaç de donar vida i moviment a tot el que dibuixa. Els seus personatges són d'una originalitat inoblidable i vam tenir ocasió de conèixer el seu procés de creació i veure'n algunes mostres. La música és de Rosabel Bofarull i el llibre està publicat a Edicions 1984. L`acte el va presentar l'escriptor Àngel Burgas. Em fa il·lusió poder anar a presentacions, perquè patim set d'actes d`aquesta mena. Felicitats Ramon, Ignasi, Rosabel i gent de 1984. I gràcies a Casa Anita per l'estona que ens heu regalat.
151. El ganxo avança lentament entre bastons. No pot demanar res més.
S'ha mort Bertrand Tavernier, home de cine amb una filmografia d'una solidesa indiscutible. És l'autor, potser, de la millor pel·lícula que mostra la vida d'un mestre, d`un equip, d`una escola, en un context de crisi econòmica i social. Parlo de Ça commence aujourd'hui. Me la sé de memòria gràcies a les vegades que l'he vist i revist, que l'he presentat en tota mena de cursos davant de tota mena de persones, de moderar debats sobre la figura d'en Daniel i del seu equip que lluiten per tirar endavant una escola i la seva mateixa vida. Un grup de dones esplèndides, compromeses per millorar les condicions de vida dels seus i de les seves alumnes. Cal destacar la parella d'en Daniel i l'assistent social. L'escena de l'assistent i en Daniel amb l'escombra és inoblidable, com ho és el funeral fora de pla de la família morta. Daniel descobreix moltes coses. Una d'elles és que tot sol poca cosa pot fer. No és un heroi, senzillament en un mestre i la seva circumstància, que no és poca cosa, un home que s`interroga i que sap que només podrà canviar les coses si entén que ell també forma part del problema. Gràcies a la relació que estableix amb el fill de la seva parella podrà reconciliar-se amb la del seu pare, perquè aquesta pel·lícula també va de la paternitat. Una pregunta que et fas és sobre quins o si hi ha límits a la feina dels mestres, si els problemes dels nostres i de les nostres alumnes acaben quan surten de l'escola o els portem nosaltres enganxats com si fossin una segona pell. Cine realitat i cine poesia, les dues maneres d'aproximar-se a una història bellament enllaçades. Una de les vegades que la vaig presentar vaig tenir el plaer de compartir taula amb el gendre del director. La seva història estava a la base del guió, i amb en Caivano. La sala estava plena de gom a gom. Feia goig escoltar les intervencions del públic a més de les dels meus companys de taula. Quan algú em pregunta per una pel·lícula per presentar unes jornades o encetar un debat o una classe sempre recomano aquesta. I mai ningú se n'ha queixat.
-----
imprimir
https://www.facebook.com/jaume.cela.9
145.-El ganxo es vol allunyar de la cadireta i del bastó, perquè no vol enganxar-se enlloc contradient la seva naturalesa.
Acabo de llegir el teu últim llibre. L'últim llibre de l'amic Joan-Carles Mèlich: La fragilidad del mundo. Ensayo sobre un tiempo precario", publicat a Tusquets. En Joan-Carles dona molta importància a les primeres paraules dels relats, se'n sap molts de memòria. Al pòrtic diu: "Olvidamos que el mundo no nos pertenecía. Olvidamos que tenía que ser protegido, que era necesario detenernos y tomarnos tiempo". I ja m'has agafat de la mà, ja no el puc deixar. I amic dels finals: "Nada de esto tiene sentido -fa referència al relat que tanca el llibre-, piensa. Sabe que esa es la única respuesta". Entre aquest inici i aquest final un desplegament conceptual extraordinari, un pensament que es concreta amb claredat, però també entre boires en unes paraules que ens volen donar justament el sentit que se'ns escapa com l'aigua del mar a les mans, es filtra per les esquerdes dels dits i ens xopa els peus. Si hagués de resumir tot el llibre en una imatge diria que vivim mig asseguts damunt d'una cadira que les potes son desiguals i tot ens balla. Malgrat tot no podem abandonar el ball ni la cadira, perquè aquest ball i aquesta cadira son la mateixa vida. No sé, Joan-Carles, si aquesta imatge val alguna cosa.
A la portada del teu llibre anterior. "La sabiduría de lo incierto", ens trobem amb la imatge d'un jove llegint de cara a l'espectador, en penombra, la penombra de la vida. Un jove que mostra un acte de lectura, una activitat interior. En aquest llibre d'ara ens trobem amb una dona d'esquena que mira per la finestra. Ja saps que iconogràficament parlant una dona que mira per la finestra va carregada de sentit i de significat, és un tema recurrent en el mon del cine, com molt bé demostra Jordi Balló a "Imágenes del silencio. Los motivos visuales en el cine", publicat a Anagrama. Si a la primera imatge sembla que el jove dona l'esquena al mon per aprofundir la lectura, a la segona se'l mira directament, però des d'una certa distància i posició. Ho fem tot des d'una distància i des d'una posició. Els adverbis son més importants del que ens pensem.
Cal que digui que ens trobem davant d'un altre gran llibre? I és un gran llibre perquè la veu ens arriba del passat, dels grans llibres que ens han precedit, però arriba al present, al moment que vivim, aquest moment precari, pandèmic, de tancament, de por i de solidaritat a peu d'escala i des del balcó,... i que es projecta cap al futur. Com m'ha interessat l'anàlisi que fas de la presencialitat en l'educació, anàlisi que ja em vas avançar el dia que ens vam trobar davant de la casa Fuster, asseguts en un banc, a distància i amb mascaretes. La contundència d'una afirmació com aquesta "La existencia es estructuralmente relaciona"l ens obliga a tornar-nos a mirar i a tenir present el que es desplega davant dels nostres sentits, de tots ells, de tots i de cadascun. "La fragilidad del mundo" és la nostra fragilitat. Gràcies a gent com tu podem fer el viatge amb més intensitat i amb més confiança. Molt em temo que tens raó quan afirmes que "habitar el mundo es habitar una duda, un respeto y una indisponibilidad..." Quin repte afrontar el que aquestes paraules signifiquen!
Per habitar aquest mon ens falta gent com tu, estimat amic, gent que ens acompanyi i ens situï davant de l'abisme quan convingui, però que no ens deixi de la ma. Que no ens deixem de les mans. Petons.
146. El bastó guia la cadireta i la cadireta no para d'insistir perquè la mare segui, porta una vida a la panxa.
Converso amb els meus ossos. Molt sovint i només llevar-me sento que la ròtula em crida: ei, ja estàs despert? ara t'hauràs de posar dret, dempeus per dir-ho de manera patriòtica i em notaràs. Avui no et faré gaire mal, perquè fa menys humitat que ahir. I vigila, perquè fa dies et vaig jugar una mala passada i et vas fotre de nassos contra un contenidor, el del paper, per ser més exactes, que el contenidors, si els confons s`emprenyen, son molt seus. Un bon cop a la cara, sang a raig perquè el nas és molt escandalós i et va quedar una mena de patata grillada de color morat, blau i verd i vermellós que miraves d'amagar amb la mascareta. Dies et va durar! I quan algú et preguntava què t'havia passat explicaves que t'havies enfrontat amb uns malfactors que volien robar una pobra iaia que sortia de la Caixa. Ai, aquesta imaginació teva. Ja saps que et pot passar allò tan suat de: caus a terra i et trenques el fèmur, per exemple, i la gent diu: no sabem si ha caigut i s'ha trencat l'os o s'ha trencat l'os i ha caigut. Allò de l'ou o la gallina, però amb ossos. Lleva't, home, que l'Espriu t'anuncia que és un nou dia i tu al llit no hi estàs bé.
Quan acaba aquesta xerrameca sento el dits dels peus que reclamen la meva atenció amb les seves veuetes angelicals. Mira Jaume, estem jugant a enfilar-nos a cavall. Jo pujo dalt del meu germanet i això voldrà dir que et costarà posar-te les sabates, sort de les tiretes que eviten els punts on la pell toca la sabata. Ens notes tot el sant dia, oi, perquè Déu n'hi do el que arribes a caminar i pensa que et costarà trobar sabates que no et facin mal, ja cal que prenguis paciència. I avui sento també els ossos dels dits de les mans. Xerraires com pocs! I penso que abans era molt àgil, sempre ho he estat, ara comença la davallada de les velles virtuts. Cames llargues i fines que em permetien córrer a molta velocitat. Cent metres o dos-cents o quatre-cents metres tanques, perquè saltava molt bé, de jove. Resistència no n'he tingut mai prou, però velocitat de llamp, sempre guanyava les competicions on intervenia la velocitat i la destresa per saltar entre roques i saltar des d`una paret... i ara cada dia vaig més lent, em costa baixar de l'autobús o posar-me els mitjons, però encara conservo unes cames ben dibuixades que fan de bon mirar. M'agrada, ara que arriba el bon temps i la gent va amb pantalons curts, seure i observar el joc perfecte dels genolls i tinc enveja, una mica només, però en tinc. Els peus no els tinc gaire bonics però les cames sí. I els ossos no es veuen i mal senyal quan es vegin. No em queixo, però els ossos son uns maleïts i insistents cabronets.
147.- En Wilde continua avançant oblidat de tothom però té dos amics: el bastonet i la cadireta que no l'abandonaran mai.
Si hagués de decidir cent poemes de tots els que he llegit per fer la meva antologia personal un d'ells seria el poema "A la torre", d'Annette Von Droste-Hülshoff, trobat en el llibre "Poesia alemanya", a cura del gran poeta Feliu Formosa i publicat per edicions 62 i la Caixa.
Fa així:
"Sóc a la torre, a l'alta balconada,
el tord que crida em passa arran.
Com una mènade deixo que el vent
m'esbulli els cabells onejants;
oh company brutal, oh foll petulant,
voldria cenyir-te amb braó
i, nervi amb nervi, a dos passos del marge,
barallar-me amb tu a vida o mort!
I veig sota, a la riba, tan fresques
com alans joganers, les ones
girant, entre esclafits i xiuxiueigs,
i salten flocs guspirejants.
Oh, voldria llançar-me tot seguit
dins la canilla enfuriada,
i entre el bosc de corall, anar a l'encalç
de la morsa, alegre presa!
I veig, enllà, un gallardet que flameja,
arrogant com un estendard,
i de la quilla veig el balanceig
des de l'airejat mirador;
oh, voldria ocupar el vaixell de guerra,
garfir la roda del timó
i dels esculls on baten les onades
passar a frec com una gavina.
Si a camp obert pogués ser un caçador,
o un bocí de soldat només;
si, simplement, pogués ser almenys un home,
el cel em daria consells;
però aquí m'haig d'estar, fina i polida,
com un infant obedient;
sols d'amagat puc desfer-me els cabells
i deixar-los flamejar al vent!
Aquest gest de rebel·lia del final de poema em commou profundament.
148. L'infinit vol veure l'horitzó i puja dalt de la cadireta i el bastó l'ajuda a baixar perquè a l'infinit li fa mal l'infinit.
Llegeixo que s'ha mort Adam Zagajewski. El vaig descobrir tot passejant per entre les taules plenes de llibres d'una llibreria. Vaig sentir que em cridava pel meu nom: Jaume, estic aquí esperant-te. Mai arribaràs a dir el meu cognom correctament, va afegir amb un somriure. Vaig picar l'ham i vaig començar amb "Una leve exageración". Una mena d'autobiografia que no seguia el cànon d'aquest gènere. Amb un elogi de les biblioteques esplèndid. Vaig continuar amb "Dos ciudades". Els dos volums traduïts per Jerzy Slawomirski i Anna Rubió. Vaig continuar amb "Releer a Rilke", traduït per Javier Fernández de Castro, tot tres publicats a Acantilado. Després, a Acantilado i a Quaders Crema, vaig començar amb la seva poesia. Esplèndida també. Una mostra per fer-vos salivera, si no el coneixíeu ja. És un poema que dedica a un altre poeta mort. M'ha semblat que és un bon text per retre homenatge a aquest gran escriptor.
UN GRAN POETA NOS DEJA
Realmente nada cambia
en la habitual luz del día
cuando un gran poeta nos deja.
En las coronas de los viejos olmos
siguen discutiendo con pasión
los grises gorriones y los delicados estorninos.
Cuando un gran poeta nos deja
la ciudad no se detiene, el metro y los tranvías
siguen buscando el moderno Grial.
En la biblioteca una chica guapa
busca en vano un poema que
le diga la verdad de todo.
Al mediodía se extiende el mismo bullicio de siempre,
por la noche domina un recogimiento silencioso;
entre las estrellas, una eterna inquietud.
Pronto abrirán las discotecas,
se abrirá la indiferencia
a pesar de que acaba de morir un gran poeta.
Pero cuando nos despedimos de alguien que amamos
por un largo tiempo o para siempre,
sentimos de repente que nos faltan las palabras
y que ahora tenemos que hablar nosotros solos,
ya nadie va a hacerlo por nosotros
porque nos ha dejado un gran poeta.
149.- El dels maldecaps veu la cadireta i el bastonet i pensa que si seu li farà mal el cul i si agafa el bastó, el braç. Dos maldecaps més.
Em trobo amb un llibre publicat a Fragmenta i traduït per Pere Comellas que es diu "El petit camí de les grans preguntes", de José Tolentino Mendonça. És un llibre format per breus proses, mai més d`una pàgina, amb un fons religiós molt estimulant, poètic en molts moments, amb anècdotes i reflexions a partir de les belles arts i de l'experiència religiosa... vaja, un llibre que vas paladejant a poc a poc i jo ho he fet fins ahir mateix, que el vaig acabar. Hi ha una prosa que es diu "Enyoro Déu". Comença explicant una conversa que apareix a la pel·lícula "El convent", del gran director portuguès Manoel de Oliveira. Un dels personatges està inquiet i un altre s'interessa pels motius del seu estat. La resposta, després d'un breu silenci, és "Enyoro Déu". I vet aquí que em sento identificat amb aquesta resposta. Al bell mig d'un mon tan estrambòtic m'agradaria poder creure en Déu. Encara no puc, no sé què passarà demà. Els creients afirmen que Déu bufa quan vol i que la fe és un do. Mentrestant l'enyoro.
150. El no res no necessita res, ni ganxo ni bastonet.
Un dia ben aprofitat, el d'ahir. De bon matí vaig a visitar la meva estimada Escoleta. La fem petar una bella estona amb les mestres i me'n vaig amb una mica d'enyorança. És curiós, però no puc trencar el vincle, necessito saber com els va. Dino i a la tarda vaig al cine Balmes. Per mi no cal que facin campanyes per anar al cine, i vaig sempre que puc. Com que ho he vist gairebé tot no em queda més que triar "Inmune", d'Adam Mason. Em fa una mica de mandra pel tema, però això d'estar en una sala de cine em pot. I estic sol, tot sol en una sala immensa. La pel·lícula mostra una pandèmia que patim l'any 2024 i que fa que tothom, llevat dels immunes, hagin d'estar tancats a casa i si tens febre l'exèrcit et ve a buscar de males maneres i et tanca a la zona C, on acabaràs morint. Un noi immune que fa de repartidor i una noia s'enamoren i ja us podeu imaginar que els dolents el que volen és traficar amb les pulseres que permeten la circulació per una ciutat tan desèrtica com la sala de cine. El noi vol aconseguir una pulsera per a la seva noia i poder fugir junts. Vaja, l'argument és una mica mancat de sal. no em convenç gaire, però... I acabo el dia a Casa Anita, una llibreria especialitzada en literatura infantil i juvenil que porta l'Oblit, una dona esplèndida que promociona aquesta mena de literatura com gairebé ningú i que té un pati obert on poden presentar sense perill llibres. I presenten "El rei granota", llibre-poema-cançó-il·lustració, tot unit i ben amanit. El text és de Ramon Besora. Feia molt temps que no veia en Ramon. Durant una etapa de la meva vida ens vèiem tot sovint perquè dirigia una de les millors editorials d'aquest país. Parlo d'Aliorna. Va confiar amb la Mercè Fluvià i amb mi perquè elaboréssim una proposta de treball sobre els llibres que no acabés convertida en una de les tradicionals fitxes de treball que el que aconseguien era fer avorrir la lectura. No sé si ens en vam ensortir de tot, però vam intentar-ho. Un gran editor, en Ramon. Les il·lustracions son de l'Ignasi Blanch, un il·lustrador que admiro, capaç de donar vida i moviment a tot el que dibuixa. Els seus personatges són d'una originalitat inoblidable i vam tenir ocasió de conèixer el seu procés de creació i veure'n algunes mostres. La música és de Rosabel Bofarull i el llibre està publicat a Edicions 1984. L`acte el va presentar l'escriptor Àngel Burgas. Em fa il·lusió poder anar a presentacions, perquè patim set d'actes d`aquesta mena. Felicitats Ramon, Ignasi, Rosabel i gent de 1984. I gràcies a Casa Anita per l'estona que ens heu regalat.
151. El ganxo avança lentament entre bastons. No pot demanar res més.
S'ha mort Bertrand Tavernier, home de cine amb una filmografia d'una solidesa indiscutible. És l'autor, potser, de la millor pel·lícula que mostra la vida d'un mestre, d`un equip, d`una escola, en un context de crisi econòmica i social. Parlo de Ça commence aujourd'hui. Me la sé de memòria gràcies a les vegades que l'he vist i revist, que l'he presentat en tota mena de cursos davant de tota mena de persones, de moderar debats sobre la figura d'en Daniel i del seu equip que lluiten per tirar endavant una escola i la seva mateixa vida. Un grup de dones esplèndides, compromeses per millorar les condicions de vida dels seus i de les seves alumnes. Cal destacar la parella d'en Daniel i l'assistent social. L'escena de l'assistent i en Daniel amb l'escombra és inoblidable, com ho és el funeral fora de pla de la família morta. Daniel descobreix moltes coses. Una d'elles és que tot sol poca cosa pot fer. No és un heroi, senzillament en un mestre i la seva circumstància, que no és poca cosa, un home que s`interroga i que sap que només podrà canviar les coses si entén que ell també forma part del problema. Gràcies a la relació que estableix amb el fill de la seva parella podrà reconciliar-se amb la del seu pare, perquè aquesta pel·lícula també va de la paternitat. Una pregunta que et fas és sobre quins o si hi ha límits a la feina dels mestres, si els problemes dels nostres i de les nostres alumnes acaben quan surten de l'escola o els portem nosaltres enganxats com si fossin una segona pell. Cine realitat i cine poesia, les dues maneres d'aproximar-se a una història bellament enllaçades. Una de les vegades que la vaig presentar vaig tenir el plaer de compartir taula amb el gendre del director. La seva història estava a la base del guió, i amb en Caivano. La sala estava plena de gom a gom. Feia goig escoltar les intervencions del públic a més de les dels meus companys de taula. Quan algú em pregunta per una pel·lícula per presentar unes jornades o encetar un debat o una classe sempre recomano aquesta. I mai ningú se n'ha queixat.
-----
imprimir