opinió
Ja et suspendrà la vida
Marc Fuertes Alpiste / Els docents hem d'avaluar per a l'ensenyament i l'aprenentatge dels estudiants i que tinguin ganes de conèixer, d'aprendre i que surtin ben formats. Si només posem un número que qualifica, deixem massa lloc a la interpretació de l'estudiant sobre què ha fet o no ha fet bé.
Segons diu la llegenda, un conegut economista i professor d'economia de casa nostra, ja desaparegut, per avaluar agafava els treballs dels estudiants i els llençava escales avall. Els que queien a una banda eren aprovats, i els que queien a l'altra eren suspesos. En un altre cas, un professor del camp de la psicologia, admirat personalment i també ja desaparegut, em va dir que ell, d'entrada, posava a tots es estudiants un excel·lent, i que ja els suspendria la vida. Ras i curt.
Poden semblar una bogeria, però les dues anècdotes tenen el seu interès per a reflexionar sobre l'avaluació. La primera, perquè avaluar té un punt subjectiu important. El fet de llençar els treballs a l'aire implica l'atzar, que elimina la variable del subjecte que avalua. Ara bé, des d'un punt de vista pedagògic és horrorós perquè no es té en compte l'aprenentatge que ha aconseguit l'estudiant, que no coneixerà on pot millorar. Això sí, l'estudiant haurà après allò que haurà après durant la realització del treball (això no li ho pot prendre l'atzar) i també haurà après que la vida pot ser molt "dura" si l'atzar t'envia a la banda dels suspesos.
El segon cas, és molt més benèvol. L'estudiant, sense esforç, obté la nota màxima i iguala a tothom per la banda de dalt. Algú em va dir que això li semblava horrible, precisament perquè amb aquest sistema, als estudiants que més s'esforcen no se'ls reconeix aquest esforç o aquesta excel·lència, que queda diluïda amb la resta d'excel·lents (que potser no ho són). També pot voler dir premiar la mediocritat. Si entenem l'avaluació com a classificació en funció del resultat i/o de l'execució, efectivament, aquest sistema és injust. Però, potser, el que aquest professor pensava és que l'important no és la qualificació sinó l'aprenentatge, que la qualificació no és real i que la prova del cotó rau en la vida. En definitiva, i per simplificar, hi ha una manera d'avaluar per a qualificar, acreditar i classificar en funció de l'execució (final i sumativa) i hi ha una manera d'avaluar per a ensenyar i per a aprendre (de procés i formativa).
L'avaluació és tot un què i em genera molts dubtes. La concepció que en tinc és dirigida a què sigui formativa i de procés, però no sempre és fàcil davant de la necessitat de qualificar (parteixo d'un context d'educació universitària). Com sé que estic fent una avaluació formativa? (o que si més no ho intento?) Seguidament, explicaré 5 d'aquestes concepcions i estratègies que faig servir.
La primera té a veure el concepte d'alineament constructiu (constructive alignment) de John Biggs, que ve a dir que l'estudiant construeix el seu aprenentatge a través d'activitats d'aprenentatge i on el currículum i els objectius d'aprenentatge, els mètodes d'ensenyament i les activitats estan alineades entre elles. Personalment, plantejo l'avaluació de les assignatures així, de manera que els estudiants queden "atrapats" en la realització d'aquestes activitats d'aprenentatge. Les assignatures tenen o han de tenir un relat, una narrativa. I aquesta té una introducció, un nus i un desenllaç per on els estudiants hi han de passar. I com diu la dita, "a la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat".
La segona és l'ús de rúbriques d'avaluació, que són graelles que inclouen els criteris d'avaluació i la descripció de les possibles execucions per cada criteri. És a dir, que per exemple, en el criteri d'"aspectes formals" d'un treball, o de "comunicació oral" d'una presentació d'un treball, s'explica quina és una execució excel·lent, notable, correcta i insuficient. Aquestes rúbriques es comparteixen des de l'inici amb els estudiants, i així saben què es valora i com es valora. Són materials que ajuden al docent a tenir una avaluació més consistent i per a reduir el grau de subjectivitat. També pot servir per al mateix entre docents d'una mateixa assignatura, i així s'evita la dispersió de criteris d'avaluació. Hi ha crítica cap a les rúbriques, com que pot encarcarar el procés d'avaluació, però a mi em funciona com a base de revisió, i sobretot perquè són instruments que evolucionen i s'han d'anar avaluant i refinant amb l'ús.
La tercera és promoure algun procés de co-avaluació entre estudiants per ajudar a aprendre sobre el que s'està treballant, i a veure altres maneres de fer. La rúbrica pot contribuir a donar consistència a aquestes co-avaluacions i a posar bastides en el procés. Aquesta co-avalaució pot incloure també l'avaluació del docent. Jo ho faig, normalment, a través de formularis en línia (existeix també l'eina co-rubrics per a fer-ho) on els diferents grups de treball s'avaluen entre ells, i la meva qualificació compta com un grup més. També permeten fer auto-avaluació.
En quart lloc, en el marc de l'avaluació continuada, on l'estudiant va treballant i lliurant activitats, és important donar retroacció per a indicar allò que es fa bé i allò que no està ben enfocat, i fins i tot per mostrar el camí correcte en cas necessari. I cal donar-la sense gaire retard perquè l'estudiant pugui reflexionar sobre la seva execució, la seva comprensió i el seu aprenentatge. Si només posem un numeret que qualifica, deixem massa lloc a la interpretació de l'estudiant sobre què ha fet o no ha fet bé. El numeret sol no informa gaire.
En cinquè lloc, per tal de promoure una avaluació per a l'aprenentatge, una eina molt interessant és el portafolis individual. Funciona com una carpeta o repositori, normalment en format digital, a on l'estudiant hi posa allò que ha fet, i també on poder reflexionar sobre el seu aprenentatge a partir del seu pas per l'assignatura, afavorint l'autoavaluació i la metacognició. Aquest portafolis pot estar més o menys estructurat, en funció de com ho enfoqui el docent
Tots aquests elements d'avaluació comporten un munt d'hores de dedicació per part del docent. És l'única manera que l'estudiant avanci amb el seu aprenentatge. El també desaparegut catedràtic d'Història de l'Educació de la UB, Buenaventura Delgado (1935-2007), ens deia al primer curs de Pedagogia, a l'assignatura d'Història de l'Educació: "la letra con sangre entra, pero con la del maestro". I és exactament això. Molta "sang" del docent.
Frases com "i això entra a l'avaluació?" denoten que es valora la qualificació davant de l'aprenentatge. La valorem tots la qualificació, ni que sigui perquè ens ho imposen o ens ho imposem. Hi ha competitivitat i classificació; el rànquing. Malgrat això, els docents hem de fer que els estudiants tinguin ganes de conèixer, d'aprendre i que surtin ben formats. És fonamental en una societat tan intensa a nivell de generació de coneixement. Una iniciativa com el moviment "Ungrading" (es podria traduir com a desavaluar?) em sembla ben interessant perquè es fa una crida a posar en dubte, tant docents com estudiants, sobre la necessitat de posar i rebre notes. També trobo molt interessant la iniciativa "Canviem el Batxillerat" que van iniciar tres docents per a renovar i millorar aquesta etapa (el que podria arribar a ser i no és!). I no dic que no sigui complicat fer-ho. Potser no podem deixar de qualificar (encara), però sí que podem classificar el mínim possible i posar l'accent a fer venir ganes de conèixer i d'aprendre (una autèntica fam), que és allò que ha de donar un sentit al perquè anem a escola, a l'insti o a la uni.
-----
Més continguts sobre:
educació secundària, educació d'adults, universitat
imprimir
Segons diu la llegenda, un conegut economista i professor d'economia de casa nostra, ja desaparegut, per avaluar agafava els treballs dels estudiants i els llençava escales avall. Els que queien a una banda eren aprovats, i els que queien a l'altra eren suspesos. En un altre cas, un professor del camp de la psicologia, admirat personalment i també ja desaparegut, em va dir que ell, d'entrada, posava a tots es estudiants un excel·lent, i que ja els suspendria la vida. Ras i curt.
Poden semblar una bogeria, però les dues anècdotes tenen el seu interès per a reflexionar sobre l'avaluació. La primera, perquè avaluar té un punt subjectiu important. El fet de llençar els treballs a l'aire implica l'atzar, que elimina la variable del subjecte que avalua. Ara bé, des d'un punt de vista pedagògic és horrorós perquè no es té en compte l'aprenentatge que ha aconseguit l'estudiant, que no coneixerà on pot millorar. Això sí, l'estudiant haurà après allò que haurà après durant la realització del treball (això no li ho pot prendre l'atzar) i també haurà après que la vida pot ser molt "dura" si l'atzar t'envia a la banda dels suspesos.
El segon cas, és molt més benèvol. L'estudiant, sense esforç, obté la nota màxima i iguala a tothom per la banda de dalt. Algú em va dir que això li semblava horrible, precisament perquè amb aquest sistema, als estudiants que més s'esforcen no se'ls reconeix aquest esforç o aquesta excel·lència, que queda diluïda amb la resta d'excel·lents (que potser no ho són). També pot voler dir premiar la mediocritat. Si entenem l'avaluació com a classificació en funció del resultat i/o de l'execució, efectivament, aquest sistema és injust. Però, potser, el que aquest professor pensava és que l'important no és la qualificació sinó l'aprenentatge, que la qualificació no és real i que la prova del cotó rau en la vida. En definitiva, i per simplificar, hi ha una manera d'avaluar per a qualificar, acreditar i classificar en funció de l'execució (final i sumativa) i hi ha una manera d'avaluar per a ensenyar i per a aprendre (de procés i formativa).
L'avaluació és tot un què i em genera molts dubtes. La concepció que en tinc és dirigida a què sigui formativa i de procés, però no sempre és fàcil davant de la necessitat de qualificar (parteixo d'un context d'educació universitària). Com sé que estic fent una avaluació formativa? (o que si més no ho intento?) Seguidament, explicaré 5 d'aquestes concepcions i estratègies que faig servir.
La primera té a veure el concepte d'alineament constructiu (constructive alignment) de John Biggs, que ve a dir que l'estudiant construeix el seu aprenentatge a través d'activitats d'aprenentatge i on el currículum i els objectius d'aprenentatge, els mètodes d'ensenyament i les activitats estan alineades entre elles. Personalment, plantejo l'avaluació de les assignatures així, de manera que els estudiants queden "atrapats" en la realització d'aquestes activitats d'aprenentatge. Les assignatures tenen o han de tenir un relat, una narrativa. I aquesta té una introducció, un nus i un desenllaç per on els estudiants hi han de passar. I com diu la dita, "a la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat".
La segona és l'ús de rúbriques d'avaluació, que són graelles que inclouen els criteris d'avaluació i la descripció de les possibles execucions per cada criteri. És a dir, que per exemple, en el criteri d'"aspectes formals" d'un treball, o de "comunicació oral" d'una presentació d'un treball, s'explica quina és una execució excel·lent, notable, correcta i insuficient. Aquestes rúbriques es comparteixen des de l'inici amb els estudiants, i així saben què es valora i com es valora. Són materials que ajuden al docent a tenir una avaluació més consistent i per a reduir el grau de subjectivitat. També pot servir per al mateix entre docents d'una mateixa assignatura, i així s'evita la dispersió de criteris d'avaluació. Hi ha crítica cap a les rúbriques, com que pot encarcarar el procés d'avaluació, però a mi em funciona com a base de revisió, i sobretot perquè són instruments que evolucionen i s'han d'anar avaluant i refinant amb l'ús.
La tercera és promoure algun procés de co-avaluació entre estudiants per ajudar a aprendre sobre el que s'està treballant, i a veure altres maneres de fer. La rúbrica pot contribuir a donar consistència a aquestes co-avaluacions i a posar bastides en el procés. Aquesta co-avalaució pot incloure també l'avaluació del docent. Jo ho faig, normalment, a través de formularis en línia (existeix també l'eina co-rubrics per a fer-ho) on els diferents grups de treball s'avaluen entre ells, i la meva qualificació compta com un grup més. També permeten fer auto-avaluació.
En quart lloc, en el marc de l'avaluació continuada, on l'estudiant va treballant i lliurant activitats, és important donar retroacció per a indicar allò que es fa bé i allò que no està ben enfocat, i fins i tot per mostrar el camí correcte en cas necessari. I cal donar-la sense gaire retard perquè l'estudiant pugui reflexionar sobre la seva execució, la seva comprensió i el seu aprenentatge. Si només posem un numeret que qualifica, deixem massa lloc a la interpretació de l'estudiant sobre què ha fet o no ha fet bé. El numeret sol no informa gaire.
En cinquè lloc, per tal de promoure una avaluació per a l'aprenentatge, una eina molt interessant és el portafolis individual. Funciona com una carpeta o repositori, normalment en format digital, a on l'estudiant hi posa allò que ha fet, i també on poder reflexionar sobre el seu aprenentatge a partir del seu pas per l'assignatura, afavorint l'autoavaluació i la metacognició. Aquest portafolis pot estar més o menys estructurat, en funció de com ho enfoqui el docent
Tots aquests elements d'avaluació comporten un munt d'hores de dedicació per part del docent. És l'única manera que l'estudiant avanci amb el seu aprenentatge. El també desaparegut catedràtic d'Història de l'Educació de la UB, Buenaventura Delgado (1935-2007), ens deia al primer curs de Pedagogia, a l'assignatura d'Història de l'Educació: "la letra con sangre entra, pero con la del maestro". I és exactament això. Molta "sang" del docent.
Frases com "i això entra a l'avaluació?" denoten que es valora la qualificació davant de l'aprenentatge. La valorem tots la qualificació, ni que sigui perquè ens ho imposen o ens ho imposem. Hi ha competitivitat i classificació; el rànquing. Malgrat això, els docents hem de fer que els estudiants tinguin ganes de conèixer, d'aprendre i que surtin ben formats. És fonamental en una societat tan intensa a nivell de generació de coneixement. Una iniciativa com el moviment "Ungrading" (es podria traduir com a desavaluar?) em sembla ben interessant perquè es fa una crida a posar en dubte, tant docents com estudiants, sobre la necessitat de posar i rebre notes. També trobo molt interessant la iniciativa "Canviem el Batxillerat" que van iniciar tres docents per a renovar i millorar aquesta etapa (el que podria arribar a ser i no és!). I no dic que no sigui complicat fer-ho. Potser no podem deixar de qualificar (encara), però sí que podem classificar el mínim possible i posar l'accent a fer venir ganes de conèixer i d'aprendre (una autèntica fam), que és allò que ha de donar un sentit al perquè anem a escola, a l'insti o a la uni.
-----
Més continguts sobre:
educació secundària, educació d'adults, universitat
imprimir