opinió
Renovar l'esperança
José Palos / Any nou, problemes vells: conflicte internacional a Ucraïna, continua el cop militar a Birmània, la versió òmicron incrementa els contagis, els bancs guanyen milers de milions però els clients fem cues i quilòmetres perquè ens atenguin, l'Església es continua apropiant del que vol, desallotgen famílies sense recursos, els preus de l'electricitat pels núvols… Caldrà renovar esperances una vegada més?
Any nou, doncs conflicte internacional a Ucraïna, continua el cop militar a Birmània, la versió del virus Òmicron incrementa els contagis, Bancs i Caixes obtenen milers de milions de beneficis però els clients fem cues i kilòmetres perquè ens atenguin, l'Església es continua apropiant del que vol, es desallotgen a famílies sense recursos, els preus de l'electricitat pels núvols…doncs problemes vells. Caldrà renovar esperances una vegada més?
Es continua demostrant que per a aconseguir entorns més igualitaris i socialment justos es necessita la intervenció de l'estat, l'acció dels moviments socials, la recuperació de la confiança i de la participació ciutadana i per descomptat de l'educació com a forjadora d'aquesta consciència. La llarga crisi econòmica i la sanitària ha posat en relleu l'increment de la fragilitat de grups socials per motius laborals, de formació, d'ètnia o situació legal, de gènere, sociosanitaris, d'habitatge o de recursos econòmics i això continua exigint una intervenció definida i decidida de l'estat i dels governs corresponents. Les organitzacions no governamentals i les activitats de voluntariat, encara que necessàries i imprescindibles, no són suficients i tampoc és la seva comesa substituir a l'estat en les seves funcions i en les seves responsabilitats amb la ciutadania.
Els esforços per a solucionar els problemes que el mateix sistema genera, com per exemple la necessitat de controlar el canvi climàtic, després de molta retòrica, al final s'acaben demanant que els faci la ciutadania. I és cert que les petites actuacions quotidianes ajuden molt, però el canvi ecològic real i sostingut i la transformació cap a un model de desenvolupament diferent està en mans dels grans agents econòmics, en la pressió dels governs ideològicament afins i en els moviments socials. En l'últim cim del clima COP-26 celebrada el novembre passat a Glasgow, malgrat l'acord general que estem en una situació climàtica d'extrema urgència, s'han repetit els mateixos compromisos de sempre, insuficients i retòrics, per a frenar la crisi climàtica que continua incrementant les desigualtats socials i la pobresa.
Davant aquesta situació de crisi i també de canvi econòmic i tecnològic, els poders econòmics, les multinacionals i grans empreses, que no renuncien al seu poder de control i decisió (bloqueig de patents i enriquiment de laboratoris, control d'energies verdes, destrucció de masses forestals, globalització de la producció i del mercat, ús bèl·lic de la IA, i moltes més ) haurien de tenir una responsabilitat social i un compromís amb uns principis ètics bàsics per al manteniment d'un sistema econòmic i social més just i sostenible. Que formin part de la solució i no sols siguin el problema en què s'han convertit en prioritzar com a objectiu irrenunciable l'obtenció del màxim benefici.
Pot semblar una exigència innocent o caritativa, no és l'abolició de la propietat privada, però sí una necessària reorientació del sistema cap a un model més just i equitatiu que millori les condicions de vida de molts milions, que asseguri un desenvolupament sostenible i un planeta habitable per a les futures generacions. És necessari forçar les tendències econòmiques i polítiques cap a una major justícia social. El mercat i la intel·ligència artificial amb els seus algorismes i tecnologies, les aclamades salvadores del sistema, no actuen en aquest sentit per molt que ens l'adornin. Ja sabem que sona tot això a gastat, però cada dia quan veiem o llegim les notícies la indignació i sensació d'impotència és suprema i ens obliga als ciutadans del carrer, sent positius, a realimentar i no perdre les esperances.
Serà difícil que el poder econòmic assumeixi que és urgent anar cap a un model de desenvolupament sostenible perquè per a això s'han de reduir desigualtats a petita i gran escala. I això implica acceptar que s'ha de renunciar a la idea d'un desenvolupament tecnològic exponencial i reparador de tots els problemes que genera l'actual model, s'ha de renunciar a un consum desenfrenat en tots els àmbits com a motor del creixement i s'ha de renunciar a l'objectiu de màxim benefici i acumulació de capital. Per descomptat també serà necessari un canvi o adaptació en les necessitats i hàbits de la ciutadania. I aquí hem de reprendre el paper de l'educació. Una educació que, veient el mapa de problemes socialment rellevants i antics, deuria no oblidar i assegurar la impregnació o presència en els currículums d'aquelles mal anomenades altres educacions, l'educació per al desenvolupament mediambiental, per a la pau, salut, consum, genero, sexualitat, etc.., com a puntals per a construir aquesta societat més justa en la qual renovem les esperances.
Són imprescindibles els compromisos de governs compromesos amb polítiques públiques a construir una major justícia social i ambiental. Que s'enfrontin a les grans empreses i sectors econòmics que, en defensa dels seus interessos i disfressats de filantrops i benefactors territorials, es resisteixen a actuar amb responsabilitat social. Governs que no claudiquin i s'oblidin dels seus principis a la mínima pressió o conflicte amb el poder econòmic. I per descomptat que aconsegueixin el suport i control per part de la ciutadania, a la qual es deuen, perquè aquestes tendències ideològiques puguin governar.
Renovar l'esperança sí, no queda una altra, però també mantenir l'actitud crítica i el compromís amb la comunitat. Buscar la justícia social és una obligació moral ciutadana i política. Per a això cal recuperar la confiança en el poder individual i col·lectiu, delegat, oblidat o bescanviat pel dret al consum, per a fer el nostre món una mica millor.
Febrer 2022
-----
Més continguts sobre:
ètica, educació per la pau, drets humans, ciutadania, democràcia
imprimir
Any nou, doncs conflicte internacional a Ucraïna, continua el cop militar a Birmània, la versió del virus Òmicron incrementa els contagis, Bancs i Caixes obtenen milers de milions de beneficis però els clients fem cues i kilòmetres perquè ens atenguin, l'Església es continua apropiant del que vol, es desallotgen a famílies sense recursos, els preus de l'electricitat pels núvols…doncs problemes vells. Caldrà renovar esperances una vegada més?
Es continua demostrant que per a aconseguir entorns més igualitaris i socialment justos es necessita la intervenció de l'estat, l'acció dels moviments socials, la recuperació de la confiança i de la participació ciutadana i per descomptat de l'educació com a forjadora d'aquesta consciència. La llarga crisi econòmica i la sanitària ha posat en relleu l'increment de la fragilitat de grups socials per motius laborals, de formació, d'ètnia o situació legal, de gènere, sociosanitaris, d'habitatge o de recursos econòmics i això continua exigint una intervenció definida i decidida de l'estat i dels governs corresponents. Les organitzacions no governamentals i les activitats de voluntariat, encara que necessàries i imprescindibles, no són suficients i tampoc és la seva comesa substituir a l'estat en les seves funcions i en les seves responsabilitats amb la ciutadania.
Els esforços per a solucionar els problemes que el mateix sistema genera, com per exemple la necessitat de controlar el canvi climàtic, després de molta retòrica, al final s'acaben demanant que els faci la ciutadania. I és cert que les petites actuacions quotidianes ajuden molt, però el canvi ecològic real i sostingut i la transformació cap a un model de desenvolupament diferent està en mans dels grans agents econòmics, en la pressió dels governs ideològicament afins i en els moviments socials. En l'últim cim del clima COP-26 celebrada el novembre passat a Glasgow, malgrat l'acord general que estem en una situació climàtica d'extrema urgència, s'han repetit els mateixos compromisos de sempre, insuficients i retòrics, per a frenar la crisi climàtica que continua incrementant les desigualtats socials i la pobresa.
Davant aquesta situació de crisi i també de canvi econòmic i tecnològic, els poders econòmics, les multinacionals i grans empreses, que no renuncien al seu poder de control i decisió (bloqueig de patents i enriquiment de laboratoris, control d'energies verdes, destrucció de masses forestals, globalització de la producció i del mercat, ús bèl·lic de la IA, i moltes més ) haurien de tenir una responsabilitat social i un compromís amb uns principis ètics bàsics per al manteniment d'un sistema econòmic i social més just i sostenible. Que formin part de la solució i no sols siguin el problema en què s'han convertit en prioritzar com a objectiu irrenunciable l'obtenció del màxim benefici.
Pot semblar una exigència innocent o caritativa, no és l'abolició de la propietat privada, però sí una necessària reorientació del sistema cap a un model més just i equitatiu que millori les condicions de vida de molts milions, que asseguri un desenvolupament sostenible i un planeta habitable per a les futures generacions. És necessari forçar les tendències econòmiques i polítiques cap a una major justícia social. El mercat i la intel·ligència artificial amb els seus algorismes i tecnologies, les aclamades salvadores del sistema, no actuen en aquest sentit per molt que ens l'adornin. Ja sabem que sona tot això a gastat, però cada dia quan veiem o llegim les notícies la indignació i sensació d'impotència és suprema i ens obliga als ciutadans del carrer, sent positius, a realimentar i no perdre les esperances.
Serà difícil que el poder econòmic assumeixi que és urgent anar cap a un model de desenvolupament sostenible perquè per a això s'han de reduir desigualtats a petita i gran escala. I això implica acceptar que s'ha de renunciar a la idea d'un desenvolupament tecnològic exponencial i reparador de tots els problemes que genera l'actual model, s'ha de renunciar a un consum desenfrenat en tots els àmbits com a motor del creixement i s'ha de renunciar a l'objectiu de màxim benefici i acumulació de capital. Per descomptat també serà necessari un canvi o adaptació en les necessitats i hàbits de la ciutadania. I aquí hem de reprendre el paper de l'educació. Una educació que, veient el mapa de problemes socialment rellevants i antics, deuria no oblidar i assegurar la impregnació o presència en els currículums d'aquelles mal anomenades altres educacions, l'educació per al desenvolupament mediambiental, per a la pau, salut, consum, genero, sexualitat, etc.., com a puntals per a construir aquesta societat més justa en la qual renovem les esperances.
Són imprescindibles els compromisos de governs compromesos amb polítiques públiques a construir una major justícia social i ambiental. Que s'enfrontin a les grans empreses i sectors econòmics que, en defensa dels seus interessos i disfressats de filantrops i benefactors territorials, es resisteixen a actuar amb responsabilitat social. Governs que no claudiquin i s'oblidin dels seus principis a la mínima pressió o conflicte amb el poder econòmic. I per descomptat que aconsegueixin el suport i control per part de la ciutadania, a la qual es deuen, perquè aquestes tendències ideològiques puguin governar.
Renovar l'esperança sí, no queda una altra, però també mantenir l'actitud crítica i el compromís amb la comunitat. Buscar la justícia social és una obligació moral ciutadana i política. Per a això cal recuperar la confiança en el poder individual i col·lectiu, delegat, oblidat o bescanviat pel dret al consum, per a fer el nostre món una mica millor.
Febrer 2022
-----
Més continguts sobre:
ètica, educació per la pau, drets humans, ciutadania, democràcia
imprimir