opinió
A la pau per l'educació
Salvador Carrasco / Hem de continuar repetint que s'educa en i per a la pau, fomentant el respecte a la dignitat personal i col·lectiva, creant condicions per una forma de vida digna, solidària i fraterna per a tothom.
La meva generació, des de la nostra joventut, sabem com és de relatiu això de construir unes relacions socials pacífiques entre les persones, els pobles i les nacions: els mateixos que, amb el Profeta (Isaies 9, 5-6) anunciaven al "Princep de la Pau" i ens ensenyaven aquella benaurança que proclamava "feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus" (Mt. 5,9), havien beneït com a croada una guerra civil i s'havien comportat com a vencedors d'una maleïda confrontació fratricida. Ben aviat vàrem aprendre allò que llegiríem a l'Escriptura, respecte de la secta dels fariseus: una cosa és el que prediquen i una altra el que fan. Com és ben sabut, els guardians de l'ortodòxia són els més perillosos enemics de les religions. El cas del Patriarca de Moscou és, avui, ben il·lustratiu.
Passats els anys, al reflexionar sobre la pau com a valor i compromís cívic, com a deure moral (també religiós pels creients), segueixo pensant que totes les guerres son fruït de la voluntat de domini i de l'afany de poder sobre altres; que portar els pobles a la destrucció de la guerra és una bogeria, una cosa de ments malaltes, cruels i perverses. Les guerres nodreixen en els cors de les persones els sentiments més baixos i bestials, son cosa de gent que té el poder i dels qui en treuen profit. Per als pobles són funestes i absurdes. Ja els clàssics grecs ho havien vist i descrit així, des del mite d'Ares i la titanomàquia fins a la Grècia clàssica. És més, d'ells havíem après que, en darrera instància, la pau és un problema d'índole educativa, de paideia. Amb l'enyorat amic Josep Ituarte i Mata, diria que "si hi ha un camí possible per construir la pau, aquest passa, indefugiblement, per l'educació".
El 1795 Emmanuel Kant escrivia La pau perpètua. Reconeixia que era "una idea irrealitzable", però que, alhora, era "un imperatiu de la raó": s'havia de buscar la manera de fer real un pactum pacis per "acabar amb totes les guerres per sempre". La pau, deia, "s'instaura", "és una conquesta humana".
Avui hem de continuar repetint fins a la sacietat que s'educa en i per a la pau, fomentant el respecte a la dignitat personal i col·lectiva, creant condicions per una forma de vida digna, solidària i fraterna per a tothom. Com escrivia Joan XXIII a la Pacem in Terris (1963), els éssers humans "han nascut per conviure i obrar els uns en bé dels altres". No som, però, ingenus: l'afany de poder i de dominació estan profundament arrelats al cor dels humans. Son passions que cal abordar críticament, sentiments que cal superar, mitjançant una educació ciutadana i democràtica, que no temi abordar els conflictes reals existents i parlar d'ells, des del diàleg, parlar de tot sense tabús, cercant l'entesa en les petites coses de la vida quotidiana, trepitjant a terra, contrastant els variadíssims interessos contraris i contradictoris, molt sovint també legítims i comprensibles, per acabar establint ponts d'entesa i de comunió. Tenim al davant una tasca immensa a fer.
Vista així la qüestió, no ens falten, ara i aquí, motius per a la perplexitat.
Mentre proclamem i mantenim el valor de la pau, ens enfrontem "a la nostra incapacitat de coexistir en pau". En paraules de Manuel Castells, el nostre és "temps de tornar a l'arrel: reconèixer la nostra humanitat comuna i gestionar-la des de l'àmbit públic"[1]. La pau només es pot assentar damunt la confiança recíproca, desarmant els esperits amb l'esforç sincer inspirat en l'ideal, utòpic si voleu, de la raó raonable i del seu imperatiu moral. Aquesta via, pensem, no és altra que la del camí de l'educació. Els educadors sempre hem sabut què era el que havíem de fer al respecte: treballar per tal que el màxim nombre de persones segueixin els dictats de la raó i la seva consciència.
La consciència dels problemes de la guerra, en la seva dimensió global i més geopolítica, no pot eximir-nos d'assumir les responsabilitats personals, individuals i grupals que tots i cadascú tenim. La paideia és obra col·lectiva de tota la polis.
Per més que recelem –com ho fem, i a més d'entrada i de sortida– de l'OTAN; per molt que condemnem –com ho fem– tota invasió, en nom de d'idees com la d'espai o àrea d'influència imperialista; per més que compartim –com ho fem– la idea del legítim dret a la defensa contra l'invasor i l'opressor… no podem defugir de fer-nos preguntes com aquestes:
- Què podem fer nosaltres, en la nostra situació concreta, per construir la pau en un món ple de guerres, devastat per la destrucció i afectat arreu per tota mena de violències contra els infants, les dones, les persones més vulnerables?
- Quins son els aprenentatges-servei a potenciar en el món escolar, en l'educació en el lleure o en l'acció cívica?
- Quins son els nostres referents actuals?
L'Associació de Nacions Unides Espanya fa anys convoca un premi per donar a conèixer experiències, personals i institucionals, que fan avançar entre nosaltres la pau. És un fet significatiu que no hauria de passar desapercebut i que ajuda a trobar respostes, ni que siguin parcials, a alguns d'aquests interrogants.
Setembre 2022
-----
Més continguts sobre:
educació en valors, educació per la pau
imprimir
La meva generació, des de la nostra joventut, sabem com és de relatiu això de construir unes relacions socials pacífiques entre les persones, els pobles i les nacions: els mateixos que, amb el Profeta (Isaies 9, 5-6) anunciaven al "Princep de la Pau" i ens ensenyaven aquella benaurança que proclamava "feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus" (Mt. 5,9), havien beneït com a croada una guerra civil i s'havien comportat com a vencedors d'una maleïda confrontació fratricida. Ben aviat vàrem aprendre allò que llegiríem a l'Escriptura, respecte de la secta dels fariseus: una cosa és el que prediquen i una altra el que fan. Com és ben sabut, els guardians de l'ortodòxia són els més perillosos enemics de les religions. El cas del Patriarca de Moscou és, avui, ben il·lustratiu.
Passats els anys, al reflexionar sobre la pau com a valor i compromís cívic, com a deure moral (també religiós pels creients), segueixo pensant que totes les guerres son fruït de la voluntat de domini i de l'afany de poder sobre altres; que portar els pobles a la destrucció de la guerra és una bogeria, una cosa de ments malaltes, cruels i perverses. Les guerres nodreixen en els cors de les persones els sentiments més baixos i bestials, son cosa de gent que té el poder i dels qui en treuen profit. Per als pobles són funestes i absurdes. Ja els clàssics grecs ho havien vist i descrit així, des del mite d'Ares i la titanomàquia fins a la Grècia clàssica. És més, d'ells havíem après que, en darrera instància, la pau és un problema d'índole educativa, de paideia. Amb l'enyorat amic Josep Ituarte i Mata, diria que "si hi ha un camí possible per construir la pau, aquest passa, indefugiblement, per l'educació".
El 1795 Emmanuel Kant escrivia La pau perpètua. Reconeixia que era "una idea irrealitzable", però que, alhora, era "un imperatiu de la raó": s'havia de buscar la manera de fer real un pactum pacis per "acabar amb totes les guerres per sempre". La pau, deia, "s'instaura", "és una conquesta humana".
Avui hem de continuar repetint fins a la sacietat que s'educa en i per a la pau, fomentant el respecte a la dignitat personal i col·lectiva, creant condicions per una forma de vida digna, solidària i fraterna per a tothom. Com escrivia Joan XXIII a la Pacem in Terris (1963), els éssers humans "han nascut per conviure i obrar els uns en bé dels altres". No som, però, ingenus: l'afany de poder i de dominació estan profundament arrelats al cor dels humans. Son passions que cal abordar críticament, sentiments que cal superar, mitjançant una educació ciutadana i democràtica, que no temi abordar els conflictes reals existents i parlar d'ells, des del diàleg, parlar de tot sense tabús, cercant l'entesa en les petites coses de la vida quotidiana, trepitjant a terra, contrastant els variadíssims interessos contraris i contradictoris, molt sovint també legítims i comprensibles, per acabar establint ponts d'entesa i de comunió. Tenim al davant una tasca immensa a fer.
Vista així la qüestió, no ens falten, ara i aquí, motius per a la perplexitat.
Mentre proclamem i mantenim el valor de la pau, ens enfrontem "a la nostra incapacitat de coexistir en pau". En paraules de Manuel Castells, el nostre és "temps de tornar a l'arrel: reconèixer la nostra humanitat comuna i gestionar-la des de l'àmbit públic"[1]. La pau només es pot assentar damunt la confiança recíproca, desarmant els esperits amb l'esforç sincer inspirat en l'ideal, utòpic si voleu, de la raó raonable i del seu imperatiu moral. Aquesta via, pensem, no és altra que la del camí de l'educació. Els educadors sempre hem sabut què era el que havíem de fer al respecte: treballar per tal que el màxim nombre de persones segueixin els dictats de la raó i la seva consciència.
La consciència dels problemes de la guerra, en la seva dimensió global i més geopolítica, no pot eximir-nos d'assumir les responsabilitats personals, individuals i grupals que tots i cadascú tenim. La paideia és obra col·lectiva de tota la polis.
Per més que recelem –com ho fem, i a més d'entrada i de sortida– de l'OTAN; per molt que condemnem –com ho fem– tota invasió, en nom de d'idees com la d'espai o àrea d'influència imperialista; per més que compartim –com ho fem– la idea del legítim dret a la defensa contra l'invasor i l'opressor… no podem defugir de fer-nos preguntes com aquestes:
- Què podem fer nosaltres, en la nostra situació concreta, per construir la pau en un món ple de guerres, devastat per la destrucció i afectat arreu per tota mena de violències contra els infants, les dones, les persones més vulnerables?
- Quins son els aprenentatges-servei a potenciar en el món escolar, en l'educació en el lleure o en l'acció cívica?
- Quins son els nostres referents actuals?
L'Associació de Nacions Unides Espanya fa anys convoca un premi per donar a conèixer experiències, personals i institucionals, que fan avançar entre nosaltres la pau. És un fet significatiu que no hauria de passar desapercebut i que ajuda a trobar respostes, ni que siguin parcials, a alguns d'aquests interrogants.
Setembre 2022
-----
Més continguts sobre:
educació en valors, educació per la pau
imprimir