opinió
Cooperar descansa
Josep M. Puig Rovira / Per què diem que la cooperació és terapèutica i transformadora? Per què pot ser un antídot davant del cansament de les societats entregades al benefici, les generacions de joves cremats, o la fatiga i la depressió causades per les condicions de treball i de vida.
El diagnòstic sobre l'esgotament del projecte d'Occident, el cansament de les societats entregades al benefici, les generacions de joves cremats, o la fatiga i la depressió causades per les condicions de treball i de vida, han esdevingut una constant en les anàlisis crítics de l'actualitat. I sembla que no els falta raó. Tot i que de cap manera puc fer una síntesi dels autors que han expressat d'una manera o una altra aquesta idea, repassaré almenys alguns dels punts de vista que ens ofereixen.
El distanciament, potser desesperat, de la modernitat, del model de creixement i consum en què ha acabat, i de la pèrdua del sentit vital i de l'escalf de la cultura, és la posició que Argullol i Trias ens varen oferir en el llibre El cansancio de Occidente (Destino, 1992). Des d'una altra perspectiva, Byung-Chul Han ha popularitzat, en la seva obra La Sociedad del cansancio (Herder, 2017), la tesi que el triomf de l'economicisme aboca a la formació de personalitats orientades al rendiment sense límit i en acceleració constant. Haver de ser sempre un emprenedor acaba per esgotar física, moral i espiritualment. A més a més, tant Byung-Chul Han com altres autors, entre els quals podem destacar Eudald Espluga, amb el seu llibre No seas tú mismo (Paidós, 2021), han mostrat que la societat de l'èxit és també una societat de l'híper responsabilitat individual, de la meritocràcia, que afirma que tothom pot arribar tan lluny com desitgi. Si no ho aconsegueix és per la seva manca de voluntat, d'esforç o de constància. Un mal moral que et culpa de quedar-te pel camí i, naturalment, que exculpa les condicions socials de tota responsabilitat. Una situació fatigant i, al cap i a la fi, desesperant. Si l'economicisme crema els que estan orientats a l'èxit –que no tots aconseguiran–, no cal dir què farà amb els abocats al fracàs: els precaris (G. Standing: El precariado. Una nueva classe social. Pasado y presente, 2013). Un grup social caracteritzat per la inseguretat, la inestabilitat, la flexibilitat, els baixos salaris i altres condicions de treball i de vida infernals, que inevitablement encaminen a l'ansietat, la desesperació i la ràbia. I encara més si els precaris han sigut objecte de menyspreu i burla, com ha mostrat Owen Jones a Chavs. La demonización de la classe obrera (Capitán Swing, 2012). No falten exemples de l'esgotament en què estem instal·lats.
Si els diagnòstics són rics i detallats, les alternatives queden menys clares. I més si deixem de banda els fàrmacs i la literatura d'autoajuda com a solucions desitjables. El nucli de l'alternativa se centra en aprofitar la fatiga i usar-la de manera positiva per desarmar el jo, per abandonar el productivisme, per buscar l'anonimat, per suspendre l'activitat desbocada, per esborrar-se i aturar-se. Potser aquest despullament faciliti l'encontre amb els altres i la formació de comunitats, i des d'aquesta nova situació ser capaços de canviar les formes de vida opressives. Potser sí.
Coincideixo amb la necessitat de desescalar, amb el seu possible efecte provocador i, fins i tot, amb l'esperança de refer relacions i crear comunitat, però crec que falta afegir encara altres possibilitats a l'acció humana. Frenar és necessari, però no sembla suficient. Només frenar queda massa a prop d'una acció individual, aïllada i testimonial. Una frenada generalitzada potser començaria a canviar les coses, però cal buscar una forma de construir una alternativa per viure. Com fer-ho? Hi ha motius per defensar el paper que hauria de prendre la cooperació, una modalitat d'acció amb efectes terapèutics i transformadors. Ni cooperar ni desescalar garanteixen res, són simplement hipòtesis que s'hauran d'activar per l'esforç de la voluntat de molts i que hauran de demostrar amb fets la seva validesa.
Per què diem que la cooperació és terapèutica i transformadora? Per diferents motius. Perquè és un dinamisme social que transforma una situació problemàtica en un repte. Activa un moment d'indignació moral, d'adonar-se que les coses no poden continuar igual i que és necessari passar de la crítica al compromís. En certa manera s'assembla a quan el metge t'explica que tens. No t'ha curat encara, però el diagnòstic sovint tranquil·litza i marca un camí. Aquest primer grau de presa de consciència és limitat, però imprescindible per a l'acció. Ens cal saber quin és el repte; saber-ho, dona sentit i direcció, que no és poca cosa.
La cooperació també suposa buscar socis que vulguin unir-se al projecte transformador. Fer les coses en companyia té un efecte terapèutic prou conegut, a més d'incrementar la força transformadora que aporta la participació de molts. Ajuntar-se per tirar endavant un projecte és tenir cura els uns dels altres i teixir relacions de convivència, amistat i suport mutu. També entregar-se a una deliberació igualitària que permeti entendre millor la situació problemàtica i pensar un pla de treball. I, per últim, dur a terme el pla de manera col·laborativa, sumant esforços per assolir un objectiu compartit. Cuidar-se, parlar i col·laborar crea llaços entre els participants, té un efecte sanador i són eines per crear un futur millor.
Finalment, la cooperació és també una acció altruista, ho és en el sentit que els resultats assolits per pal·liar la problemàtica inicial són un bé del que gaudeix tota la comunitat, sense privatitzacions ni exclusions. Entregar de manera gratuïta l'esforç conjunt a la comunitat repercuteix positivament també en els donats. És per tot això que davant del cansament, la fatiga i el desànim, la cooperació ens pot ajudar a sortir de la grisor i a fer passos, ni que siguin curts, en una direcció de justícia, llibertat i convivència.
Cansament i cooperació són dues cares oposades que també trobem en el món de l'educació. Avui em permetreu no parlar del cansament, que massa sovint veiem en els ulls dels nostres alumnes, i parlar, encara que sigui poc, de l'acció comú en el món de l'educació. Cada vegada amb més força s'estenen una gamma de metodologies en què els joves col·laboren per enfrontar-se a un repte cívic que els permet aprendre continguts curriculars i alhora acomplir una tasca útil a la comunitat. Propostes com ara el Servei Comunitari, la Ciència Ciutadana, les Mentories Socials, l'Aprenentatge Servei, les Accions Intergeneracionals, la Defensa del Patrimoni Cultural, el Reforç Digital i les Accions Mediambientals, per citar algunes de les més representatives. Participar en accions de cooperació i compromís considerem que és una manera excel·lent de trobar sentit al treball que es fa en les institucions educatives i alhora és també una magnífica preparació d'una ciutadania viva, enèrgica i implicada en el bé de la comunitat.
Octubre 2022
-----
Més continguts sobre:
educació en valors, aprenentatge cooperatiu, aprenentatge servei
imprimir
El diagnòstic sobre l'esgotament del projecte d'Occident, el cansament de les societats entregades al benefici, les generacions de joves cremats, o la fatiga i la depressió causades per les condicions de treball i de vida, han esdevingut una constant en les anàlisis crítics de l'actualitat. I sembla que no els falta raó. Tot i que de cap manera puc fer una síntesi dels autors que han expressat d'una manera o una altra aquesta idea, repassaré almenys alguns dels punts de vista que ens ofereixen.
El distanciament, potser desesperat, de la modernitat, del model de creixement i consum en què ha acabat, i de la pèrdua del sentit vital i de l'escalf de la cultura, és la posició que Argullol i Trias ens varen oferir en el llibre El cansancio de Occidente (Destino, 1992). Des d'una altra perspectiva, Byung-Chul Han ha popularitzat, en la seva obra La Sociedad del cansancio (Herder, 2017), la tesi que el triomf de l'economicisme aboca a la formació de personalitats orientades al rendiment sense límit i en acceleració constant. Haver de ser sempre un emprenedor acaba per esgotar física, moral i espiritualment. A més a més, tant Byung-Chul Han com altres autors, entre els quals podem destacar Eudald Espluga, amb el seu llibre No seas tú mismo (Paidós, 2021), han mostrat que la societat de l'èxit és també una societat de l'híper responsabilitat individual, de la meritocràcia, que afirma que tothom pot arribar tan lluny com desitgi. Si no ho aconsegueix és per la seva manca de voluntat, d'esforç o de constància. Un mal moral que et culpa de quedar-te pel camí i, naturalment, que exculpa les condicions socials de tota responsabilitat. Una situació fatigant i, al cap i a la fi, desesperant. Si l'economicisme crema els que estan orientats a l'èxit –que no tots aconseguiran–, no cal dir què farà amb els abocats al fracàs: els precaris (G. Standing: El precariado. Una nueva classe social. Pasado y presente, 2013). Un grup social caracteritzat per la inseguretat, la inestabilitat, la flexibilitat, els baixos salaris i altres condicions de treball i de vida infernals, que inevitablement encaminen a l'ansietat, la desesperació i la ràbia. I encara més si els precaris han sigut objecte de menyspreu i burla, com ha mostrat Owen Jones a Chavs. La demonización de la classe obrera (Capitán Swing, 2012). No falten exemples de l'esgotament en què estem instal·lats.
Si els diagnòstics són rics i detallats, les alternatives queden menys clares. I més si deixem de banda els fàrmacs i la literatura d'autoajuda com a solucions desitjables. El nucli de l'alternativa se centra en aprofitar la fatiga i usar-la de manera positiva per desarmar el jo, per abandonar el productivisme, per buscar l'anonimat, per suspendre l'activitat desbocada, per esborrar-se i aturar-se. Potser aquest despullament faciliti l'encontre amb els altres i la formació de comunitats, i des d'aquesta nova situació ser capaços de canviar les formes de vida opressives. Potser sí.
Coincideixo amb la necessitat de desescalar, amb el seu possible efecte provocador i, fins i tot, amb l'esperança de refer relacions i crear comunitat, però crec que falta afegir encara altres possibilitats a l'acció humana. Frenar és necessari, però no sembla suficient. Només frenar queda massa a prop d'una acció individual, aïllada i testimonial. Una frenada generalitzada potser començaria a canviar les coses, però cal buscar una forma de construir una alternativa per viure. Com fer-ho? Hi ha motius per defensar el paper que hauria de prendre la cooperació, una modalitat d'acció amb efectes terapèutics i transformadors. Ni cooperar ni desescalar garanteixen res, són simplement hipòtesis que s'hauran d'activar per l'esforç de la voluntat de molts i que hauran de demostrar amb fets la seva validesa.
Per què diem que la cooperació és terapèutica i transformadora? Per diferents motius. Perquè és un dinamisme social que transforma una situació problemàtica en un repte. Activa un moment d'indignació moral, d'adonar-se que les coses no poden continuar igual i que és necessari passar de la crítica al compromís. En certa manera s'assembla a quan el metge t'explica que tens. No t'ha curat encara, però el diagnòstic sovint tranquil·litza i marca un camí. Aquest primer grau de presa de consciència és limitat, però imprescindible per a l'acció. Ens cal saber quin és el repte; saber-ho, dona sentit i direcció, que no és poca cosa.
La cooperació també suposa buscar socis que vulguin unir-se al projecte transformador. Fer les coses en companyia té un efecte terapèutic prou conegut, a més d'incrementar la força transformadora que aporta la participació de molts. Ajuntar-se per tirar endavant un projecte és tenir cura els uns dels altres i teixir relacions de convivència, amistat i suport mutu. També entregar-se a una deliberació igualitària que permeti entendre millor la situació problemàtica i pensar un pla de treball. I, per últim, dur a terme el pla de manera col·laborativa, sumant esforços per assolir un objectiu compartit. Cuidar-se, parlar i col·laborar crea llaços entre els participants, té un efecte sanador i són eines per crear un futur millor.
Finalment, la cooperació és també una acció altruista, ho és en el sentit que els resultats assolits per pal·liar la problemàtica inicial són un bé del que gaudeix tota la comunitat, sense privatitzacions ni exclusions. Entregar de manera gratuïta l'esforç conjunt a la comunitat repercuteix positivament també en els donats. És per tot això que davant del cansament, la fatiga i el desànim, la cooperació ens pot ajudar a sortir de la grisor i a fer passos, ni que siguin curts, en una direcció de justícia, llibertat i convivència.
Cansament i cooperació són dues cares oposades que també trobem en el món de l'educació. Avui em permetreu no parlar del cansament, que massa sovint veiem en els ulls dels nostres alumnes, i parlar, encara que sigui poc, de l'acció comú en el món de l'educació. Cada vegada amb més força s'estenen una gamma de metodologies en què els joves col·laboren per enfrontar-se a un repte cívic que els permet aprendre continguts curriculars i alhora acomplir una tasca útil a la comunitat. Propostes com ara el Servei Comunitari, la Ciència Ciutadana, les Mentories Socials, l'Aprenentatge Servei, les Accions Intergeneracionals, la Defensa del Patrimoni Cultural, el Reforç Digital i les Accions Mediambientals, per citar algunes de les més representatives. Participar en accions de cooperació i compromís considerem que és una manera excel·lent de trobar sentit al treball que es fa en les institucions educatives i alhora és també una magnífica preparació d'una ciutadania viva, enèrgica i implicada en el bé de la comunitat.
Octubre 2022
-----
Més continguts sobre:
educació en valors, aprenentatge cooperatiu, aprenentatge servei
imprimir