Anna Ramis Assens / Bravo pels instituts que comencen a fer regulació de l'ús dels mòbils dels alumnes! Sobretot si aquesta regulació és fruit d'una reflexió i no d'una moda, que ara sembla que s'imposa amb molta pressa. I, millor encara si aquesta regulació també inclou l'ús dels dispositius digitals dels docents, personal del centre i de les famílies!

Que bo és aturar-se en mig d'una cursa sense fi, que tendeix a l'acceleració infinita, encara que només sigui per experimentar la pèrdua de velocitat, la frenada i, per tant, el retorn a la sensació de govern sobre nosaltres mateixos.

Però els nens i nenes no són només alumnes del sistema educatiu! La regulació dels usos dels dispositius digitals és una responsabilitat comunitària que comença per cada una de les famílies i acaba en els poders polítics, la "tribu", en la que estem totes i tots implicats!

Les responsabilitats claus de mares i pares per afavorir una educació i un desenvolupament sa dels fills són les de sempre:

· tenir cura d'ells,
· ajudar a desenvolupar les seves capacitats tot donant-los oportunitats per fer-les servir,
· oferir reconeixement i orientacions
· generar un entorn segur, amb límits ferms però amorosos
· i fomentar el respecte dels uns en vers els altres, per tant, excloure tota forma de violència.

Tanmateix, actualment, la vida i les relacions familiars estan canviant per la presència de dispositius digitals en la vida de tots. Ja no és la tele engegada al menjador, és l'atenció dels adults tot el dia pel seu smartphone, les pantalles a les habitacions de cada membre de la família, i la recerca de wifi arreu, com a prioritat vital en la base de les més bàsiques de la piràmide de Maslow.

I no és que les pantalles "siguin dolentes" o vagin "en contra" de la vida familiar, és que la modifiquen! Posem dos exemples per aclarir de que estem parlant:

Una de les formes de tenir cura i donar oportunitats als fills és mantenir sempre una bona comunicació amb ells. Però no és el mateix el sopar en família, si els fills ja han "parlat" via WhatsApp amb els pares, quan han sortit de classe; aquests han rebut notes via App de l'escola i han pogut veure la darrera foto o vídeo d'una activitat extraescolar dels fills al grup de WhatsApp de pares de bàsquet... Que si res de tot això no hi fos. Perquè tot això que els pares han fet gràcies als dispositius digitals són formes d'exercir algunes de les funcions parentals com: interessar-se per la vida quotidiana dels fills, fer seguiment de la seva escolaritat, conèixer el seu entorn; i això pot fer, precisament que la conversa durant el sopar, no sigui tan fàcil d'iniciar. Als adults els calen algunes habilitats més que les clàssiques preguntes de l'interrogatori casolà de cada dia si volen fer una conversa personal i que faciliti la reflexió sobre el quotidià.

Una altra de les formes més concretes de fer saber als fills que els estimes és vetllar perquè la seva vida transcorri en espais segurs, amb límits, vetllant, acompanyant, guiant, responsabilitzant-nos (-los) de la seva vida quotidiana. Tot i que sabem que els límits no acostumen a ser benvinguts ni acceptats pels fills, ens esforcem per saber amb qui van, qui són els seus amics i coneguts, a quins llocs van, etc. Això, avui implica no tan sols el control i els límits físics sinó també els virtuals, les xarxes socials, les diverses connexions via internet... A moltes famílies els costa gestionar aquests límits i alhora mantenir la confiança tan necessària per anar mantenint el diàleg sempre obert amb els fills. Tant per parlar del dret a la pròpia imatge com per controlar l'accés a xarxes, Apps, que tenen uns límits d'edat i que no sempre van d'acord amb els valors de la família, cal que els adults sàpiguen quin són els territoris virtuals que transiten els seus fills, però també facilitin eines d'autogestió i respecte personal i social per no haver d'estar controlant-t'ho tot.

No és que ens costi posar límits als fills, és que la cultura digital i el tsunami de les multiconnexions per qualsevol cosa (programar l'aparell que escombra a casa, comprar al súper, demanar vista al metge, controlar el termòstat...) ens fa estar tot el dia amb algun dispositiu a les mans! I els fills fan el que ens veuen fer!

Per tot plegat, ja es veu que en família no podem deixar el "tema pantalles" en un terreny a part i per solucionar-lo amb respostes simples a preguntes com "a quina edat?" "quantes hores?" "li compro o no li compro?". Cal fer una reflexió sobre la vida de família que portem i la que volem portar, incloent-hi les nostres responsabilitats parentals travessades de tots els canvis que hi estan fent els dispositius i la connectivitat.

Una cosa que si sabem els pares i les mares és que els missatges negatius i les renúncies costen, però també sabem que els missatges positius entren molt millor! Doncs, capgirem la situació!

Fem tot allò que ens permet conviure amb respecte i amorosament fent servir quan cal i pel que ens calen els dispositius i la connectivitat, però fent també en la vida of-line tot el que ens enriqueix com a persones humanes i com a família, mantenint a ratlla la invasió digital. I si cal explicar als fills perquè ho fem, l'argument és claríssim: ho fem perquè els volem bé, els estimem, i per això tenim cura de la seva salut, i de les nostres relacions familiars.

Protegir, tenir cura, estimular, respectar ... És estimar (online i ofline!)

Podem dir que si el control i la bona gestió dels dispositius, productes i xarxes digitals a nivell macro és una responsabilitat social, política i ètica d'administracions i institucions; a nivell micro, dins la família, és un acte d'amor pels fills.

Novembre 2023


-----

Més continguts sobre:
ètica i tecnologia, tecnologies, infància

imprimir