Roser Batlle, / Em pregunto si en educació no se'ns està anant una mica l'olla amb tanta fixació pel procediment, i tant aprendre a aprendre, alhora que sembla que no donem tant valor al fet d'adquirir coneixements o continguts.

Fa un temps, conversant amb nois i noies que havien participat en un projecte d'eliminació d'espècies vegetals invasores a la conca d'un riu, els vaig preguntar quina espècie concretament havien contribuït a eliminar.

Per a la meva sorpresa, no em van saber dir cap. Els havia encantat l'activitat que havien dut a terme juntament amb un grup de persones amb discapacitat intel·lectual; també havien entès el concepte d'espècie invasora, però van confessar que no tenien ni idea de com es deia la maleïda planta… I jo pregunto: tan difícil era?

Doncs, bé, el nom és divertit: nyàmera i no tan complicat perquè no es pugui memoritzar (nyam-nyam...). A més, resulta que malgrat el caràcter invasor, aquesta planta forma tubercles d'agradable sabor i de propietats nutritives molt interessants.

Quan els vaig preguntar què havien après amb aquella experiència esmentaren habilitats com el treball en equip i l'organització i valors com la solidaritat, el respecte i el bon tracte. ¡No es pot negar que es tracta d'aprenentatges rellevants!

Però vaig tenir la impressió que van desaprofitar l'ocasió d'ampliar coneixements o, dit altrament, que l'adquisició d'aquests o l'enfortiment cultural no havia estat central en aquella activitat.

Doncs mira, quina llàstima! perquè els projectes d'aprenentatge servei proporcionen moltes oportunitats d'enfortir sabers de manera molt natural i d'acord amb l'acció que es duu a terme.

En aquests projectes es poden anar descobrint i embrancant continguts d'història, de geografia, de naturalesa, de ciències, de llengua, de matemàtiques, que mostren el seu poder de seducció en ser aplicats en accions socialment útils. Val la pena aprofitar-ho!

Si fem cartells, fulletons, anuncis, campanyes de difusió, cal cuidar la sintaxi, incorporar paraules noves, eliminar faltes d'ortografia, vetllar per la visibilitat del missatge, la composició i l'equilibri entre text i imatge…

Si actuem al medi natural, cal ubicar el territori al mapa, identificar l'ecosistema al qual pertany, reconèixer les espècies vegetals i animals més representatius…

Si muntem un espectacle, cal identificar la música o l'obra de teatre, la seva autoria, les seves característiques… I, potser, entrar també als recursos necessaris, els costos, el finançament…

Fa molts anys vaig tenir el privilegi de gaudir d'una platja al sud de Cuba, d'aigües gairebé calentes i mig deserta: només quatre turistes i nosaltres.

Mentre caminàvem força metres més enllà de la riba per poder submergir-nos en algun moment, observarem una desena de cubans asseguts en rotllana còmodament a la sorra amb l'aigua fregant-los la cintura.

Estaven jugant al trivial -un trivial flotant, és clar- i gaudien i reien un munt. Em van entrar ganes d'acostar-me i demanar-los si podia jugar-hi una estona. M'encanten els jocs de preguntes i respostes! Em vaig preguntar si l'alt nivell cultural dels cubans podia tenir res a veure amb aquella manera de gaudir dels coneixements.

De fet, quan era monitora i anava d'excursió amb un grup de nens i nenes per la muntanya, sovint els posava a prova -i de passada jo em divertia molt- de la manera següent:

Ens paràvem, per exemple, davant d'un pollancre i jo els preguntava: a què no sabeu com es diu aquest arbre? Normalment ningú no ho sabia! Aleshores jo continuava: bé, us donaré tres respostes i només una és la bona. Vinga, poseu-vos en parelles. En aquell moment, els ullets començaven a brillar. Vegem: és un om, és un roure o és un pollancre? Penseu-ho bé, només teniu una oportunitat.

A partir de les respostes, òbviament a l'atzar i sense cap fonament, passava a explicar perquè no era ni un om ni un roure, i com es poden diferenciar. ¡Ja s'havia generat una curiositat!

Moltes vegades percebem el plaer que ens dona saber coses, encara que no tinguin absolutament res a veure amb nosaltres, ni, probablement, mai no hàgim d'utilitzar de manera operativa aquest coneixement.

Em serveix de res saber com es diu la lluna de Júpiter on es va descobrir aigua? Em serveix de res saber la frase que s'atribueix a Galileu amb la què va esquivar la Santa Inquisició? Em serveix de res saber què és un trilobit?

Bé, doncs amb una mirada molt estreta sobre què és la utilitat i què és servir per a alguna cosa, la resposta en els tres casos és que no. No són coneixements que m'aportaran una aplicació immediata.

Darrerament em pregunto si en educació no se'ns està anant una mica l'olla amb tanta fixació pel procediment, i tant aprendre a aprendre, alhora que sembla que no donem tant valor al fet d'adquirir coneixements o continguts. I sembla també que estigui desprestigiat el mot "transmetre" com si fos un indicador d'aspectes negatius en educació: passivitat de l'alumnat, autoritarisme del docent...

És evident que cal aprendre a investigar i descobrir pel nostre compte, però si només recorrem a l'assaig-error o al descobriment autònom i automotivat, la quantitat de coneixements que podem arribar a descobrir serà força petita i el risc d'egocentrisme cognitiu força gran.

Em sembla que necessitem adquirir coneixements també de manera simple i directa, és a dir, perquè algú que els sap ens ho transmet, sense més històries. I això no és menor. Perquè saber coses, coneixements purs i durs, en realitat és molt útil:

Serveix per interpretar millor el món on vivim. Per tant, per poder analitzar, deduir, qüestionar…

Serveix per sentir-nos més capaços, també a l'hora de donar un cop de mà als altres.

I serveix, sens dubte, per ser una mica més humans, més lliures, més feliços.


-----

Més continguts sobre:
aprenentatge servei

imprimir