opinió
La cultura de la pau
Salvador Carrasco Calvo / Les guerres son, sense pal·liatius ni excepcions, una vergonya. No oblidem aquella consigna del moviment d'Escoles per la Pau: ni un infant més víctima de les bombes. Els que a peu d'aula hem treballat per la Pau, sabem que, en darrera instància, aquesta és una qüestió de cultura i passa indefugiblement per l'educació.
Les guerres son, sense pal·liatius ni excepcions, una vergonya i el repte més sagnant dels nostres dies. No oblidem d'aquella consigna que proclamàvem, farà ja sis dècades, des del moviment d'Escoles per la Pau: "ni un infant més víctima de les bombes". Els que a peu d'aula hem treballat per la Pau, sabem que, en darrera instància, aquesta és una qüestió de cultura i passa indefugiblement per l'educació. La pau serà un somni irrealitzable, donada la condició humana, però constitueix un objectiu reclamat per la raó. La pau s'instaura i construeix, com la conquesta humana que és, també a través de la Paideia.
Encara que la història de Grècia no serveix com a model per als problemes d'avui, conté alguns indicadors importants sobre possibles solucions culturals (1). Els clàssics grecs ja aconsellaven escoltar la veu de la justícia i oblidar per complert la violència i la guerra.
Fem amb M. Foucault algunes anotacions inicials. La cura i govern d'un mateix (l'epimeleia heauton clàssica), el respecte (aidós) envers un mateix i els altres, i el saber mantenir un diàleg franc i honest son part important de l'hermenèutica del subjecte, que cal considerar, també avui, com a essencials en la construcció de la convivència entre les persones i la pau entre els pobles.
El trajecte cap un mateix té, sempre, alguna cosa d'odissea. Hi ha una tekhne de sí mateix que Alcibíades havia de practicar abans de res: T'has d'ocupar de tú mateix, li deia Sócrates, has d'enfortir l'esperit, practicar el recolliment i l'autoconeixement, si vols ser capaç de governar els altres. No era altra cosa que l'art de viure (tekhne to biou): una cultura de la cura de sí mateix i dels altres, que no persegueix desmesuradament els propis interessos i que respecta els drets dels altres. En això és distingeixen els humans dels animals salvatges. Aquella tekhne passava pel silenci actiu i significatiu, per l'escolta atenta i l'observació amatent. Plató fa dir a Sòcrates (en l'Alcibíades) com havia de comportar-se aquell jove amb aspiracions polítiques...: la seva paraula (logos) havia de tenir "episteme" (saviesa, coneixement), "emoi" (benevolència, amistat) i "parrhesia" (franquesa, valentia, apertura del cor). Eren les qualitats que s'havia d'esperar d'aquells que pretenien la millora de la vida en la ciutat grega.
La parrhesia (la "libertas" romana) era una manera compromesa, generosa i determinada, de manifestar la veritat: el parlar franc i veraç; un dir amb coratge i llibertat, sense adulació, que assumeix riscos. La inquietud de sí té relació directa amb l'activitat social. Calicles, segons diu Plató en el Gorgias, posseïa aquestes qualitats: era un ciutadà preparat, un "parrhesiasta". I l'impacient i immadur Alcibíades havia de practicar, encara, la cura de sí mateix, prendre's a ell mateix com a objecte de cura i sol·licitud, si volia ser capaç, algun dia, de governar la ciutat (2).
Per la seva banda, E. Dussel recordava amb Levinas que "l'apertura a l'Altre es una responsabilitat (resposta) anterior a tota decisió, a tot judici, a tota anàlisi. És l'essència mateixa de tot pensament crític. La paraula de l'altre és la interpel·lació que commou, font creadora ètica de tot sistema històric empíric". I citant les "virtuts" clàssiques que faciliten la vida de la Comunitat, parlava de fortalesa i valentia (parresia); de prudència (frónesis); i de temprança o elecció del que és millor per la Comunitat (sofrosine). La formació dels ciutadans en aquestes virtuts és la via que permet caminar cap a l'establiment "d'un nou ordre ètic comunitari", alternatiu a la moral del sistema vigent (3).
La pregunta és insidiosa i es fa indefugible: què haurem fet malament? Què tindrem tan desenfocat com per donar peu a la barbàrie de les guerres que vivim? Quina és l'arrel del problema?
Aquí és on l'anàlisi de G.Steiner és clarificador al denunciar "el Leviatán del predomini i la proliferació il·limitada de lo secundari i lo parasitari"; quan, enduts per una falsa immediatesa, deixem que "la novetat, substitueix l'originalitat". En definitiva, el nostre major problema cultural neix amb la modernitat: "Aquesta ruptura de l'aliança entre la paraula i el món constitueix una de les poques revolucions de l'esperit veritablement genuïnes en la historia d'Occident i defineix la pròpia modernitat", inaugurant "l' era de la post-paraula", com un "epi-logo" i un "pre-faci", alhora, d'un nou temps.
La deconstrucció moderna portà a la pèrdua del subjecte, a l'absència del significat, al predomini del mercat, on de cap manera es pot trobar allò que és essencial per a la vida: la irrupció del significat en la persona, de l'alteritat que entra en nosaltres i ens fa uns altres. L'autor conclou que "el segle XX és un dels més cruels i malbaratadors d'esperança de la història humana"; la humanitat i el mateix Déu "estaven absents", en els camps de concentració, "en el buit d'un planeta embrutit". I, amb tot, l'esperança és "la paraula menys deconstruible". La pau és una qüestió de Paideia. Es fonamenta en una cultura viscuda que "porta Arcadia a l'esquena i Utopía al front" (4). En una paraula, es pot anar a la pau per l'educació.
Els efectes devastadors de la guerra ens interpel·len i commouen, molt especialment la violència exercida contra els infants i les persones més vulnerables. La proclamació del dret dels infants a tenir una vida feliç, sense violència en el seu entorn quotidià, i a rebre una educació respectuosa amb els seus drets, allà on estiguin, té plena vigència. Una tasca prioritària avui és salvaguardar els infants. El nostre serà un temps difícil, però, a la fi, és l'únic que tenim per construir una Vida digna i una Societat justa.
1. Herbig, J. (1979). La evolución del conocimiento. Del pensamiento mítico al pensamiento racional. Herder, p.321.
2. Foucault, M. (2001). La hermenéutica del sujeto. Akal. Foucault, M. (2009). El coraje de la verdad. Akal.
3. Dussel1, E. (2016). 4 tesis de Ética. Hacia la esencia del pensamiento crítico. Ed.Trotta.
4. Steiner, G. (1991). Presencias reales. Destino.
-----
Més continguts sobre:
ètica, educació per la pau
imprimir
Les guerres son, sense pal·liatius ni excepcions, una vergonya i el repte més sagnant dels nostres dies. No oblidem d'aquella consigna que proclamàvem, farà ja sis dècades, des del moviment d'Escoles per la Pau: "ni un infant més víctima de les bombes". Els que a peu d'aula hem treballat per la Pau, sabem que, en darrera instància, aquesta és una qüestió de cultura i passa indefugiblement per l'educació. La pau serà un somni irrealitzable, donada la condició humana, però constitueix un objectiu reclamat per la raó. La pau s'instaura i construeix, com la conquesta humana que és, també a través de la Paideia.
Encara que la història de Grècia no serveix com a model per als problemes d'avui, conté alguns indicadors importants sobre possibles solucions culturals (1). Els clàssics grecs ja aconsellaven escoltar la veu de la justícia i oblidar per complert la violència i la guerra.
Fem amb M. Foucault algunes anotacions inicials. La cura i govern d'un mateix (l'epimeleia heauton clàssica), el respecte (aidós) envers un mateix i els altres, i el saber mantenir un diàleg franc i honest son part important de l'hermenèutica del subjecte, que cal considerar, també avui, com a essencials en la construcció de la convivència entre les persones i la pau entre els pobles.
El trajecte cap un mateix té, sempre, alguna cosa d'odissea. Hi ha una tekhne de sí mateix que Alcibíades havia de practicar abans de res: T'has d'ocupar de tú mateix, li deia Sócrates, has d'enfortir l'esperit, practicar el recolliment i l'autoconeixement, si vols ser capaç de governar els altres. No era altra cosa que l'art de viure (tekhne to biou): una cultura de la cura de sí mateix i dels altres, que no persegueix desmesuradament els propis interessos i que respecta els drets dels altres. En això és distingeixen els humans dels animals salvatges. Aquella tekhne passava pel silenci actiu i significatiu, per l'escolta atenta i l'observació amatent. Plató fa dir a Sòcrates (en l'Alcibíades) com havia de comportar-se aquell jove amb aspiracions polítiques...: la seva paraula (logos) havia de tenir "episteme" (saviesa, coneixement), "emoi" (benevolència, amistat) i "parrhesia" (franquesa, valentia, apertura del cor). Eren les qualitats que s'havia d'esperar d'aquells que pretenien la millora de la vida en la ciutat grega.
La parrhesia (la "libertas" romana) era una manera compromesa, generosa i determinada, de manifestar la veritat: el parlar franc i veraç; un dir amb coratge i llibertat, sense adulació, que assumeix riscos. La inquietud de sí té relació directa amb l'activitat social. Calicles, segons diu Plató en el Gorgias, posseïa aquestes qualitats: era un ciutadà preparat, un "parrhesiasta". I l'impacient i immadur Alcibíades havia de practicar, encara, la cura de sí mateix, prendre's a ell mateix com a objecte de cura i sol·licitud, si volia ser capaç, algun dia, de governar la ciutat (2).
Per la seva banda, E. Dussel recordava amb Levinas que "l'apertura a l'Altre es una responsabilitat (resposta) anterior a tota decisió, a tot judici, a tota anàlisi. És l'essència mateixa de tot pensament crític. La paraula de l'altre és la interpel·lació que commou, font creadora ètica de tot sistema històric empíric". I citant les "virtuts" clàssiques que faciliten la vida de la Comunitat, parlava de fortalesa i valentia (parresia); de prudència (frónesis); i de temprança o elecció del que és millor per la Comunitat (sofrosine). La formació dels ciutadans en aquestes virtuts és la via que permet caminar cap a l'establiment "d'un nou ordre ètic comunitari", alternatiu a la moral del sistema vigent (3).
La pregunta és insidiosa i es fa indefugible: què haurem fet malament? Què tindrem tan desenfocat com per donar peu a la barbàrie de les guerres que vivim? Quina és l'arrel del problema?
Aquí és on l'anàlisi de G.Steiner és clarificador al denunciar "el Leviatán del predomini i la proliferació il·limitada de lo secundari i lo parasitari"; quan, enduts per una falsa immediatesa, deixem que "la novetat, substitueix l'originalitat". En definitiva, el nostre major problema cultural neix amb la modernitat: "Aquesta ruptura de l'aliança entre la paraula i el món constitueix una de les poques revolucions de l'esperit veritablement genuïnes en la historia d'Occident i defineix la pròpia modernitat", inaugurant "l' era de la post-paraula", com un "epi-logo" i un "pre-faci", alhora, d'un nou temps.
La deconstrucció moderna portà a la pèrdua del subjecte, a l'absència del significat, al predomini del mercat, on de cap manera es pot trobar allò que és essencial per a la vida: la irrupció del significat en la persona, de l'alteritat que entra en nosaltres i ens fa uns altres. L'autor conclou que "el segle XX és un dels més cruels i malbaratadors d'esperança de la història humana"; la humanitat i el mateix Déu "estaven absents", en els camps de concentració, "en el buit d'un planeta embrutit". I, amb tot, l'esperança és "la paraula menys deconstruible". La pau és una qüestió de Paideia. Es fonamenta en una cultura viscuda que "porta Arcadia a l'esquena i Utopía al front" (4). En una paraula, es pot anar a la pau per l'educació.
Els efectes devastadors de la guerra ens interpel·len i commouen, molt especialment la violència exercida contra els infants i les persones més vulnerables. La proclamació del dret dels infants a tenir una vida feliç, sense violència en el seu entorn quotidià, i a rebre una educació respectuosa amb els seus drets, allà on estiguin, té plena vigència. Una tasca prioritària avui és salvaguardar els infants. El nostre serà un temps difícil, però, a la fi, és l'únic que tenim per construir una Vida digna i una Societat justa.
1. Herbig, J. (1979). La evolución del conocimiento. Del pensamiento mítico al pensamiento racional. Herder, p.321.
2. Foucault, M. (2001). La hermenéutica del sujeto. Akal. Foucault, M. (2009). El coraje de la verdad. Akal.
3. Dussel1, E. (2016). 4 tesis de Ética. Hacia la esencia del pensamiento crítico. Ed.Trotta.
4. Steiner, G. (1991). Presencias reales. Destino.
-----
Més continguts sobre:
ètica, educació per la pau
imprimir