opinió
Silenci
Pruden Panadès / Una reflexió sobre el silenci: de l'impacte sobre qui no l'ha percebut abans a qui el considera simplement una convenció i un concepte teòric. I una interessant recomanació de lectura.
Fa una colla d'anys vaig conèixer, explicat per un dels seus protagonistes, aquest fet que, aparentment resultava més graciós que seriós. Amb les millors intencions, un grup de gent havia organitzat una sortida per anar a un concert, un diumenge al matí. Per a moltes persones d'aquell grup, era la primera vegada que assistien a un acte musical com aquell. En els entorns musicals del moment no sovintejaven expressions com ara: fràgil, risc, exclusió, apropa, integració, oportunitat, drets culturals, vulnerable, espais adaptats, gratuïtat o experiència immersiva a l'hora de referir-se als nous públics o per comptabilitzar assistents o recaptacions. Que aquests conceptes no circulessin amb fluïdesa, no significava que no existissin els fets, fenòmens o pràctiques que amb el temps, els farien emergir amb més o menys intensitat.
Aquell diumenge, a la sortida del concert, durant l'estona d'intercanvi d'impressions, els espectadors debutants van coincidir que allò que més els havia impactat havia estat el silenci. Mai no havien escoltat el silenci de què era capaç tanta gent reunida amb la música com a motiu.
Els organitzadors que sabien quan s'aplaudia i quan no, que distingien amb facilitat un clarinet d'un oboè, que havien vist de prop l'interior d'un piano i que reconeixien el so del triangle en mig d'un tutti, van quedar descol·locats. Probablement deurien confiar en els efectes que causaria la combinació del programa triat per a gran orquestra amb l'escenari ple de músics vestits de negre amb la decoració exuberant de la sala recoberta de trossets de vidre o ceràmica.
Aquell espectacle de silenci, deuria comportar, entre incomptables dubtes el del so possible o impossible per a la percepció auditiva com també el de ser inseparable de la condició humana: des de la música per a solista fins a la música per a orquestra o per a grans formacions. Si bé el silenci no constava en el programa, es diria que experts i profans van quedar com atrapats, dutxats o inundats pels efectes d'uns corrents d'ones invisibles però "electritzants" que és la paraula que més es fa servir per expressar el gaudi màxim que pot procurar-nos un color, una imatge, un fragment o unes quantes paraules antigues o actuals.
Com sol passar amb els millora autodidactes, que no saben copiar idees o manllevar paraules d'altri i per aquesta raó trien les paraules i els conceptes amb molta cura i mai no citen "d'oïda", Pau Riba (1948-2022) en el seu magnífic llibre Història de la música del segle XX (L'electrònica)* posa al descobert els mecanismes del piano "... l'instrument harmònic per excel·lència" com també el seu simbolisme "...el vaixell insígnia o peça emblemàtica no tan sols d'una música -la clàssica- sinó també d'un estil de vida i d'una classe social -la burgesia-."
Servint-se d'un lèxic molt entenedor, aquest llibre fa possible un recorregut imaginari que connectaria el concert dominical abans esmentat a l'obra musical d'un dels mestres del silenci John Cage (1912-1992), passant per l'abolició del piano i per l'eclosió de la guitarra.
"...A la pràctica, el silenci no és més que una convenció, un concepte teòric ;una entelèquia necessària per referir-nos a l'absència -relativa, sempre relativa- de so (...) Sempre és el so, per mínim que sigui, el que ens fa percebre allò que tan sols existeix en teoria: l'èxtasi silenciós del no-res.El revers de la creació."
Un matí de diumenge ben aprofitat.
Pruden Panadès
17.04.2024
*RIBA, Pau Història de la música del segle XX (L'electrònica)
(Barcelona, 2022) Editorial Males Herbes
-----
Més continguts sobre:
qualitat de vida, educació emocional, música
imprimir
Fa una colla d'anys vaig conèixer, explicat per un dels seus protagonistes, aquest fet que, aparentment resultava més graciós que seriós. Amb les millors intencions, un grup de gent havia organitzat una sortida per anar a un concert, un diumenge al matí. Per a moltes persones d'aquell grup, era la primera vegada que assistien a un acte musical com aquell. En els entorns musicals del moment no sovintejaven expressions com ara: fràgil, risc, exclusió, apropa, integració, oportunitat, drets culturals, vulnerable, espais adaptats, gratuïtat o experiència immersiva a l'hora de referir-se als nous públics o per comptabilitzar assistents o recaptacions. Que aquests conceptes no circulessin amb fluïdesa, no significava que no existissin els fets, fenòmens o pràctiques que amb el temps, els farien emergir amb més o menys intensitat.
Aquell diumenge, a la sortida del concert, durant l'estona d'intercanvi d'impressions, els espectadors debutants van coincidir que allò que més els havia impactat havia estat el silenci. Mai no havien escoltat el silenci de què era capaç tanta gent reunida amb la música com a motiu.
Els organitzadors que sabien quan s'aplaudia i quan no, que distingien amb facilitat un clarinet d'un oboè, que havien vist de prop l'interior d'un piano i que reconeixien el so del triangle en mig d'un tutti, van quedar descol·locats. Probablement deurien confiar en els efectes que causaria la combinació del programa triat per a gran orquestra amb l'escenari ple de músics vestits de negre amb la decoració exuberant de la sala recoberta de trossets de vidre o ceràmica.
Aquell espectacle de silenci, deuria comportar, entre incomptables dubtes el del so possible o impossible per a la percepció auditiva com també el de ser inseparable de la condició humana: des de la música per a solista fins a la música per a orquestra o per a grans formacions. Si bé el silenci no constava en el programa, es diria que experts i profans van quedar com atrapats, dutxats o inundats pels efectes d'uns corrents d'ones invisibles però "electritzants" que és la paraula que més es fa servir per expressar el gaudi màxim que pot procurar-nos un color, una imatge, un fragment o unes quantes paraules antigues o actuals.
Com sol passar amb els millora autodidactes, que no saben copiar idees o manllevar paraules d'altri i per aquesta raó trien les paraules i els conceptes amb molta cura i mai no citen "d'oïda", Pau Riba (1948-2022) en el seu magnífic llibre Història de la música del segle XX (L'electrònica)* posa al descobert els mecanismes del piano "... l'instrument harmònic per excel·lència" com també el seu simbolisme "...el vaixell insígnia o peça emblemàtica no tan sols d'una música -la clàssica- sinó també d'un estil de vida i d'una classe social -la burgesia-."
Servint-se d'un lèxic molt entenedor, aquest llibre fa possible un recorregut imaginari que connectaria el concert dominical abans esmentat a l'obra musical d'un dels mestres del silenci John Cage (1912-1992), passant per l'abolició del piano i per l'eclosió de la guitarra.
"...A la pràctica, el silenci no és més que una convenció, un concepte teòric ;una entelèquia necessària per referir-nos a l'absència -relativa, sempre relativa- de so (...) Sempre és el so, per mínim que sigui, el que ens fa percebre allò que tan sols existeix en teoria: l'èxtasi silenciós del no-res.El revers de la creació."
Un matí de diumenge ben aprofitat.
Pruden Panadès
17.04.2024
*RIBA, Pau Història de la música del segle XX (L'electrònica)
(Barcelona, 2022) Editorial Males Herbes
-----
Més continguts sobre:
qualitat de vida, educació emocional, música
imprimir