opinió
Cinturó blanc
Cristina Garcia* / Sí, el meu nom és Cristina, tinc 24 anys i cada dia, quan m'ho permet el treball diari i entregues de feines universitàries, sobre les set de la tarda, em trec les sabates, les deixo en un armari amb les dels altres companys i demano permís per trepitjar el tatami.
Fem la salutació, formats en paral·lel, davant els mestres, col·locats per ordre decreixent segons el color del nostre cinturó. A mi em toca a prop d'on acaba el tatami, amb els altres companys blancs que han entrat al club després de mi.
Comença la classe de judo però abans vull fer un petit incís. L' Ignacio i en Fèlix són els nostres mestres, crec que tenen uns 60 anys. L' Ignacio, encara en actiu, no fa gaire va quedar cinquè al campionat del món de veterans. Jo fa menys d'un any que vaig emprendre el camí del judo. I en aquest poc temps tinc clara una cosa: l'enorme respecte i confiança que tinc pels meus mestres. No sé quin sentiment va néixer abans o si van de la mà. La qüestió és que m'han fet forta per afrontar aquest esport.
Ara sí. Comença la classe, fem l'escalfament i comencem a practicar tècniques de dos en dos. L' Ignacio diu el nom de la tècnica, escull algú i la fa fins a tres vegades amb l'alumne. Després la provem nosaltres. El mètode no canvia encara que ho faci la tècnica. Ell la mostra, nosaltres enumerem els passos i intentem repetir-la amb un company. En Felix reforça les tècniques que fa l' Ignacio, afegeix variacions, convida al silenci i els dos intervenen quan tenim dubtes. Al gimnàs, cada un juga el seu paper i tots dos es mostren com són. Encara no els conec prou per fer la següent afirmació però estic segura que són bones persones. Es preocupen, no jutgen, respecten, comprenen, ajuden, són pacients i, a més a més, se'ls nota que van de veritat.
L' Ignacio és tranquil i utilitza el reforç positiu, bromeja amb nosaltres i ens posa a prova amb alumnes amb un major nivell. En Felix utilitza un to més irònic i a vegades la crítica constructiva. Et repta a fer-ho millor. Potser en Felix és més exigent, però just això ens obliga a progressar. Està convençut, molt abans que nosaltres que ho podem fer millor. Dues formes d'ensenyar que coexisteixen i funcionen. Es complementen l'una a l'altre.
Fa ben poc que vaig començar el judo amb molta il·lusió i quan encara no duia ni un mes entrenant em vaig lesionar. L'esquinç em va obligar a estar de repòs més temps del que portava entrenant. Haver d'aturar-me va ser un cop fort. Havia quedat fora d'un cercle que em feia sentir bé i al que no volia renunciar. Vaig decidir continuar anant als entrenaments a visitar els companys, la seva companyia em va confortar durant les setmanes de lesió. Vaig aprendre dues coses més: que no havia de córrer, la lesió em va estar fent mal força mesos, i també vaig entendre la duresa d'aquest esport. No m'he tornat a lesionar, tot i que la crema antiinflamatòria s'ha convertit en una cosa quotidiana i sovint haig de reposar un parell de dies a causa d'un mal gest a les espatlles o a les cervicals.
També vull compartir una experiència que conec de prop, encara que no és meva, descriu a la perfecció el que vull transmetre. Un noi d'ideologia nazi es va incorporar al club, es va saber pels tatuatges que el delataven. Entrenava amb persones de diferent procedència, incloent el capità de l'equip, un noi africà. Mai va haver cap conflicte. Em pregunto com va aconseguir oblidar les seves idees? No ho sé del cert, però crec que al gimnàs es fa un gran treball personal. L'entrenament, la repetició, el cos a cos, l'escalfor del grup, la guia dels mestres i la reflexió van desgastant molts prejudicis i idees que ens fan mal.
En fi, la qüestió que volia transmetre és la riquesa que trobo en aquest esport. És una escola de valors que mica en mica conforma el caràcter. Dóna força i valentia, apodera i ajuda a conèixer els nostres límits. No vull convèncer a ningú que s'apunti a aquest esport i no a un altre. No estic segura si el mèrit és de l'esport o de la dedicació dels mestres i el clima familiar del meu club. Crec que és una combinació que fa possible que estiguis a gust i que vulguis formar-hi part.
* Cristina García és alumna de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona.
Gener de 2018.
-----
Més continguts sobre:
educació en el lleure, participació
imprimir
Fem la salutació, formats en paral·lel, davant els mestres, col·locats per ordre decreixent segons el color del nostre cinturó. A mi em toca a prop d'on acaba el tatami, amb els altres companys blancs que han entrat al club després de mi.
Comença la classe de judo però abans vull fer un petit incís. L' Ignacio i en Fèlix són els nostres mestres, crec que tenen uns 60 anys. L' Ignacio, encara en actiu, no fa gaire va quedar cinquè al campionat del món de veterans. Jo fa menys d'un any que vaig emprendre el camí del judo. I en aquest poc temps tinc clara una cosa: l'enorme respecte i confiança que tinc pels meus mestres. No sé quin sentiment va néixer abans o si van de la mà. La qüestió és que m'han fet forta per afrontar aquest esport.
Ara sí. Comença la classe, fem l'escalfament i comencem a practicar tècniques de dos en dos. L' Ignacio diu el nom de la tècnica, escull algú i la fa fins a tres vegades amb l'alumne. Després la provem nosaltres. El mètode no canvia encara que ho faci la tècnica. Ell la mostra, nosaltres enumerem els passos i intentem repetir-la amb un company. En Felix reforça les tècniques que fa l' Ignacio, afegeix variacions, convida al silenci i els dos intervenen quan tenim dubtes. Al gimnàs, cada un juga el seu paper i tots dos es mostren com són. Encara no els conec prou per fer la següent afirmació però estic segura que són bones persones. Es preocupen, no jutgen, respecten, comprenen, ajuden, són pacients i, a més a més, se'ls nota que van de veritat.
L' Ignacio és tranquil i utilitza el reforç positiu, bromeja amb nosaltres i ens posa a prova amb alumnes amb un major nivell. En Felix utilitza un to més irònic i a vegades la crítica constructiva. Et repta a fer-ho millor. Potser en Felix és més exigent, però just això ens obliga a progressar. Està convençut, molt abans que nosaltres que ho podem fer millor. Dues formes d'ensenyar que coexisteixen i funcionen. Es complementen l'una a l'altre.
Fa ben poc que vaig començar el judo amb molta il·lusió i quan encara no duia ni un mes entrenant em vaig lesionar. L'esquinç em va obligar a estar de repòs més temps del que portava entrenant. Haver d'aturar-me va ser un cop fort. Havia quedat fora d'un cercle que em feia sentir bé i al que no volia renunciar. Vaig decidir continuar anant als entrenaments a visitar els companys, la seva companyia em va confortar durant les setmanes de lesió. Vaig aprendre dues coses més: que no havia de córrer, la lesió em va estar fent mal força mesos, i també vaig entendre la duresa d'aquest esport. No m'he tornat a lesionar, tot i que la crema antiinflamatòria s'ha convertit en una cosa quotidiana i sovint haig de reposar un parell de dies a causa d'un mal gest a les espatlles o a les cervicals.
També vull compartir una experiència que conec de prop, encara que no és meva, descriu a la perfecció el que vull transmetre. Un noi d'ideologia nazi es va incorporar al club, es va saber pels tatuatges que el delataven. Entrenava amb persones de diferent procedència, incloent el capità de l'equip, un noi africà. Mai va haver cap conflicte. Em pregunto com va aconseguir oblidar les seves idees? No ho sé del cert, però crec que al gimnàs es fa un gran treball personal. L'entrenament, la repetició, el cos a cos, l'escalfor del grup, la guia dels mestres i la reflexió van desgastant molts prejudicis i idees que ens fan mal.
En fi, la qüestió que volia transmetre és la riquesa que trobo en aquest esport. És una escola de valors que mica en mica conforma el caràcter. Dóna força i valentia, apodera i ajuda a conèixer els nostres límits. No vull convèncer a ningú que s'apunti a aquest esport i no a un altre. No estic segura si el mèrit és de l'esport o de la dedicació dels mestres i el clima familiar del meu club. Crec que és una combinació que fa possible que estiguis a gust i que vulguis formar-hi part.
* Cristina García és alumna de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona.
Gener de 2018.
-----
Més continguts sobre:
educació en el lleure, participació
imprimir