valors a la literatura
Terra dels homes
Mariano Royo / Títol: Terra dels homes (1959)
Autor: Antoine de Saint-Exupéry
Editorial: Albertí Editor, i des del 2000 EMPÚRIES (imatge)
Núm. de pàgines: 141
ISBN: 9788475967318
He llegit aquesta meravella en un humil volum ben bé de butxaca (10x15cm), en rigorosa rústica, on no consta ni l'any (1937) ni el títol de l'original francès, ni el nom del traductor. De la pobra portada se'n fa responsable J. Vila Rufas. A la contraportada hi ha una fotografia de l'autor, una brevíssima presentació de set línies, i un preu: 30 ptes. Esgotades les edicions en castellà i català
A internet només es troba un exemplar a Buenos Aires, en mal estat, a 200,00 $, més cost de correus.
L'edició de què he pogut disposar està, a més, profundament desballestada, bruta, refeta amb cinta adhesiva que més que groguejar, marroneja. No solament és un llibre de butxaca sinó que és clar que ha habitat moltes de butxaques.
ANTOINE Saint-Exupéry va ser un gran escriptor (Vol de nuit, Pilot de guerre. I, sobre tot la faula per adults, "Le petit prince" a banda d'aquesta Terra dels homes), sobre la base de ser un gran pilot d'aviació. I sobre la base, més enllà de ser un gran home.
Un aviador de començaments del segle passat, amb aquells avions d'ales de lona, amb aquells pilots amb casc de pell i ulleres de motorista, havia de viure profundament una sensació de superioritat i a la vegada de fragilitat lluny de la terra. A Saint-Exupéry l'avió li serveix per contemplar la terra des de l'altura, per albirar on pot arribar l'estatura moral dels homes. El llibre parla, doncs, de la terra i dels homes. "La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas tots els llibres del món. Per què ens fa resistència", comença. No sé si aquesta es la nostra visió de la natura.
"Terra dels homes" no és una novel·la, ni un assaig, ni un reportatge. Narra, si, una grapat de vivències personals que l'han allunyat dels "vells despatxos on s'ensorra la vida d'un home", vivències que l'han ensenyat a assolir, a entendre i a valorar el millor de la humanitat, lluny del vell buròcrata "arraulit en la teva seguretat burgesa, les teves rutines, els ritus ofegadors de la teva vida provinciana, (...). Ara, l'argila de que estàs fet s'ha assecat i ningú podria ja despertar en tu el músic adormit, o el poeta, o l'astrònom que, d'antuvi, potser, hi havia en tu."
La terra de què ens parla és, potser, la terra per excel·lència, el desert, la terra sense ajuts, sense ornaments, àdhuc sense vida. La terra és inhumana, però sobre la que destaca una humanitat heroica.
És el desert. El Sàhara. O la pedregosa Espanya, on no troba gaire abrics per aterrar en cas de pana, o les geleres dels Andes on seu company Guillaumet, després d'estavellar-se contra la neu caminà cinc dies sense aliment ni abric, "cosa que no hauria pogut fer cap animal".
Saint-Exupéry va començar com a pilot correu a la línia Tolosa – Alacant – Casablanca – Villa Cisneros – Nuatchot - Dakar. Va obrir també el pas aeri entre Argentina i Xile i també, més tard va actuar a la segona guerra mundial a l'exèrcit francès. Però l'important és que el fet de tenir el carnet de pilot i volar el va alliberar d'anteriors treballs "poc dignes d'homes".
Travessar el desert de sorra o d'aire el fa sentir humil i poderós a l'hora, sotmès a les ventades, a les tempestes, a les vacil·lacions de la brúixola o les incorreccions dels mapes, a la feblesa d'aquells motors o de les comunicacions de ràdio. Vèncer els deserts de sorra o d'aire es la forma d'estimar-los, com l'escalador estima la muntanya: la grandesa de la natura també el fa gran.
Aquesta situació dona lloc a epopeies personals i a narracions emocionants, ben escrites, novel·lesques, que acosten el personatge a Ulisses o al capità Nemo, on la natura és exaltada per sobre de la civilització plena de ciutats rutinàries, de despatxos polsegosos, i de mirades somortes. La natura és pura més enllà d'una civilització corrupta, com ja havia somiat Rousseau.
Aquesta situació porta a l'escriptor a un ideal de figura humana propera a la moral aristocràtica de Nietzsche, a una moral que també prefigura un l'existencialisme més a prop de Sartre (l'angoixa de la llibertat com a definició de l'home, el compromís i la responsabilitat sobre la humanitat, i el no-res com a horitzò i destí), que de Camus, que va dir "si haig de triar entre la justicia i la meva mare, trio la meva mare". No deixeu de llegir "El primer home". També comentat en aquesta secció.
Saint Exupéry va viure el debat al voltant del valor del món modern, que es va produir a la França a voltant de la II Guerra Mundial, arrel del canvi profund que havia començat amb la Gran Guerra. Saint-Exupéry, com Bernanos o Maritain menysprea el món modern, enyora els antics valors cavallerescs anteriors, i viu l'aviació com l'antiga cavalleria que Alonso Quijano, en els seus moments lúcids ja havia posat en qüestió.
¿Es tracta d'un reflex el moment històric o és una cosa més estructural? Jo veig un sentiment d'orfandat, d' inquietud, que ve de lluny. El estrany destí de l'home, la seva identitat dividida entre la natura i la cultura, la pau i el progrés, la conservació i la invenció. Ho deia Sant Agustí, i no és el primer ni serà l'últim : "Inquietum est cor nostrum", el nostre cor és inquiet. Busquem la pau, ens estirem al sol, fem ioga, ... però ens avorrim. Actuem, treballem, inventem ... i ens cansa. Tot això.
Potser, però, hi ha alguna cosa més a dir . Ens pot sorprendre que no aparegui la feminitat. Podem pensar en excuses gramaticals o històriques, però potser sí que les virtuts que exalta s'acosten massa a l'heroisme militar, a les profundes amistats que neixen espontàniament sota la pressió de la disciplina quarterera i també davant la proximitat de la mort.
No voldria treure al llibre la qualitat literària, ni dissimular el goig estètic que aconsegueix per aquesta qüestió. Tampoc els valors (amistat, compassió, llibertat, compromís, però també honor, acceptació del destí, com els herois grecs...) que apareixen a cada plana. Però cal celebrar el camí que hem recorregut en els tres quarts de segle que ens separen del moment en què el llibre es va escriure. En matèria de respecte a les diferències culturals, a la universalitat dels drets humans, al desenvolupament de la igualtat de drets de les dones.
Però cal veure com evoluciona el seu pensament:
Les darreres pàgines estan dedicades als infants, "poetes o buròcrates, banquers o astrònoms en potència, hereus de la humanitat i del seu destí."
En un vagó de tren ple de refugiats…
"…vaig seure davant d'una parella. Entre l'home i la dona, el fillet havia forçat un buit i dormia. Però va girar-se entre somnis i va mostrar la seva cara sota la llum de la lampareta del tren. ¡Ah, quin nadó més adorable! Havia nascut d'aquella parella una mena de fruit daurat. Havia nascut d'aquella tosca manada aquesta meravella d'encant i de gràcia. Em vaig girar sobre aquell front llis, sobre aquell dolç gest dels llavis i em vaig dir: Heus ací un rostre de músic, heus ací a Mozart infant, heus ací una bonica promesa de vida. Els petits prínceps de llegenda no eren diferents a ell. Ben protegit, cultivat amb cura. ¡Què no arribaria a ser! Quan per mutació neix als jardins una nova rosa, tots els jardiner resten commoguts. S'aïlla la rosa, se la cultiva, se l'afavoreix. Però no hi ha jardiners pels homes. Mozart infant serà marcat com els altres a la màquina d'encunyar. Mozart farà les seves més altes alegries a la música putrefacta en la pudor dels cafès cantants. Mozart està condemnat".
Cinc anys mes tard publicarà "El petit príncep", el seu gran èxit editorial, però en Terra dels homes està la seva idea seminal: l'aviador, l'heroi de les altures, l'aristòcrata dels valors de la cavalleria s'enfronta al príncep infant, i tots dos al desert del Sàhara, o a la solitud dels asteroides. Tot per obrir una finestra d'esperança en el futur, "perquè Mozart no sigui assassinat" en els infants, com proclama la darrera frase del llibre.
-----
Més continguts sobre:
literatura
imprimir
Autor: Antoine de Saint-Exupéry
Editorial: Albertí Editor, i des del 2000 EMPÚRIES (imatge)
Núm. de pàgines: 141
ISBN: 9788475967318
He llegit aquesta meravella en un humil volum ben bé de butxaca (10x15cm), en rigorosa rústica, on no consta ni l'any (1937) ni el títol de l'original francès, ni el nom del traductor. De la pobra portada se'n fa responsable J. Vila Rufas. A la contraportada hi ha una fotografia de l'autor, una brevíssima presentació de set línies, i un preu: 30 ptes. Esgotades les edicions en castellà i català
A internet només es troba un exemplar a Buenos Aires, en mal estat, a 200,00 $, més cost de correus.
L'edició de què he pogut disposar està, a més, profundament desballestada, bruta, refeta amb cinta adhesiva que més que groguejar, marroneja. No solament és un llibre de butxaca sinó que és clar que ha habitat moltes de butxaques.
ANTOINE Saint-Exupéry va ser un gran escriptor (Vol de nuit, Pilot de guerre. I, sobre tot la faula per adults, "Le petit prince" a banda d'aquesta Terra dels homes), sobre la base de ser un gran pilot d'aviació. I sobre la base, més enllà de ser un gran home.
Un aviador de començaments del segle passat, amb aquells avions d'ales de lona, amb aquells pilots amb casc de pell i ulleres de motorista, havia de viure profundament una sensació de superioritat i a la vegada de fragilitat lluny de la terra. A Saint-Exupéry l'avió li serveix per contemplar la terra des de l'altura, per albirar on pot arribar l'estatura moral dels homes. El llibre parla, doncs, de la terra i dels homes. "La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas tots els llibres del món. Per què ens fa resistència", comença. No sé si aquesta es la nostra visió de la natura.
"Terra dels homes" no és una novel·la, ni un assaig, ni un reportatge. Narra, si, una grapat de vivències personals que l'han allunyat dels "vells despatxos on s'ensorra la vida d'un home", vivències que l'han ensenyat a assolir, a entendre i a valorar el millor de la humanitat, lluny del vell buròcrata "arraulit en la teva seguretat burgesa, les teves rutines, els ritus ofegadors de la teva vida provinciana, (...). Ara, l'argila de que estàs fet s'ha assecat i ningú podria ja despertar en tu el músic adormit, o el poeta, o l'astrònom que, d'antuvi, potser, hi havia en tu."
La terra de què ens parla és, potser, la terra per excel·lència, el desert, la terra sense ajuts, sense ornaments, àdhuc sense vida. La terra és inhumana, però sobre la que destaca una humanitat heroica.
És el desert. El Sàhara. O la pedregosa Espanya, on no troba gaire abrics per aterrar en cas de pana, o les geleres dels Andes on seu company Guillaumet, després d'estavellar-se contra la neu caminà cinc dies sense aliment ni abric, "cosa que no hauria pogut fer cap animal".
Saint-Exupéry va començar com a pilot correu a la línia Tolosa – Alacant – Casablanca – Villa Cisneros – Nuatchot - Dakar. Va obrir també el pas aeri entre Argentina i Xile i també, més tard va actuar a la segona guerra mundial a l'exèrcit francès. Però l'important és que el fet de tenir el carnet de pilot i volar el va alliberar d'anteriors treballs "poc dignes d'homes".
Travessar el desert de sorra o d'aire el fa sentir humil i poderós a l'hora, sotmès a les ventades, a les tempestes, a les vacil·lacions de la brúixola o les incorreccions dels mapes, a la feblesa d'aquells motors o de les comunicacions de ràdio. Vèncer els deserts de sorra o d'aire es la forma d'estimar-los, com l'escalador estima la muntanya: la grandesa de la natura també el fa gran.
Aquesta situació dona lloc a epopeies personals i a narracions emocionants, ben escrites, novel·lesques, que acosten el personatge a Ulisses o al capità Nemo, on la natura és exaltada per sobre de la civilització plena de ciutats rutinàries, de despatxos polsegosos, i de mirades somortes. La natura és pura més enllà d'una civilització corrupta, com ja havia somiat Rousseau.
Aquesta situació porta a l'escriptor a un ideal de figura humana propera a la moral aristocràtica de Nietzsche, a una moral que també prefigura un l'existencialisme més a prop de Sartre (l'angoixa de la llibertat com a definició de l'home, el compromís i la responsabilitat sobre la humanitat, i el no-res com a horitzò i destí), que de Camus, que va dir "si haig de triar entre la justicia i la meva mare, trio la meva mare". No deixeu de llegir "El primer home". També comentat en aquesta secció.
Saint Exupéry va viure el debat al voltant del valor del món modern, que es va produir a la França a voltant de la II Guerra Mundial, arrel del canvi profund que havia començat amb la Gran Guerra. Saint-Exupéry, com Bernanos o Maritain menysprea el món modern, enyora els antics valors cavallerescs anteriors, i viu l'aviació com l'antiga cavalleria que Alonso Quijano, en els seus moments lúcids ja havia posat en qüestió.
¿Es tracta d'un reflex el moment històric o és una cosa més estructural? Jo veig un sentiment d'orfandat, d' inquietud, que ve de lluny. El estrany destí de l'home, la seva identitat dividida entre la natura i la cultura, la pau i el progrés, la conservació i la invenció. Ho deia Sant Agustí, i no és el primer ni serà l'últim : "Inquietum est cor nostrum", el nostre cor és inquiet. Busquem la pau, ens estirem al sol, fem ioga, ... però ens avorrim. Actuem, treballem, inventem ... i ens cansa. Tot això.
Potser, però, hi ha alguna cosa més a dir . Ens pot sorprendre que no aparegui la feminitat. Podem pensar en excuses gramaticals o històriques, però potser sí que les virtuts que exalta s'acosten massa a l'heroisme militar, a les profundes amistats que neixen espontàniament sota la pressió de la disciplina quarterera i també davant la proximitat de la mort.
No voldria treure al llibre la qualitat literària, ni dissimular el goig estètic que aconsegueix per aquesta qüestió. Tampoc els valors (amistat, compassió, llibertat, compromís, però també honor, acceptació del destí, com els herois grecs...) que apareixen a cada plana. Però cal celebrar el camí que hem recorregut en els tres quarts de segle que ens separen del moment en què el llibre es va escriure. En matèria de respecte a les diferències culturals, a la universalitat dels drets humans, al desenvolupament de la igualtat de drets de les dones.
Però cal veure com evoluciona el seu pensament:
Les darreres pàgines estan dedicades als infants, "poetes o buròcrates, banquers o astrònoms en potència, hereus de la humanitat i del seu destí."
En un vagó de tren ple de refugiats…
"…vaig seure davant d'una parella. Entre l'home i la dona, el fillet havia forçat un buit i dormia. Però va girar-se entre somnis i va mostrar la seva cara sota la llum de la lampareta del tren. ¡Ah, quin nadó més adorable! Havia nascut d'aquella parella una mena de fruit daurat. Havia nascut d'aquella tosca manada aquesta meravella d'encant i de gràcia. Em vaig girar sobre aquell front llis, sobre aquell dolç gest dels llavis i em vaig dir: Heus ací un rostre de músic, heus ací a Mozart infant, heus ací una bonica promesa de vida. Els petits prínceps de llegenda no eren diferents a ell. Ben protegit, cultivat amb cura. ¡Què no arribaria a ser! Quan per mutació neix als jardins una nova rosa, tots els jardiner resten commoguts. S'aïlla la rosa, se la cultiva, se l'afavoreix. Però no hi ha jardiners pels homes. Mozart infant serà marcat com els altres a la màquina d'encunyar. Mozart farà les seves més altes alegries a la música putrefacta en la pudor dels cafès cantants. Mozart està condemnat".
Cinc anys mes tard publicarà "El petit príncep", el seu gran èxit editorial, però en Terra dels homes està la seva idea seminal: l'aviador, l'heroi de les altures, l'aristòcrata dels valors de la cavalleria s'enfronta al príncep infant, i tots dos al desert del Sàhara, o a la solitud dels asteroides. Tot per obrir una finestra d'esperança en el futur, "perquè Mozart no sigui assassinat" en els infants, com proclama la darrera frase del llibre.
-----
Més continguts sobre:
literatura
imprimir