hemeroteca
La terra per a qui la treballa i el decreixement per a la sostenibilitat
Pilar Heras i Trias /
El medi ambient no és un mer contenidor de recursos per a la humanitat, el seu valor rau en el t que és l'espècie humana, en la seva relació amb aquest, qui li dóna significats diversos a partir d'interessos personals, socials i econòmics. Els conceptes de desenvolupament sostenible i el decreixement també fan referència a les relacions econòmiques. Els moviments socials representen l'alternativa més interessant a l'actual model de desenvolupament i a la crisi ambiental.
Fa uns quants anys en la seva sempre interessant i pedagògica columna del diari El País, el dissortadament desaparegut Josep Vicent Marquès deia allò de «
l'horta per a qui hi passeja » i donava carta de naturalesa al fet que més enllà del continent o el substrat de l'escenari físic (natura, horta, terra...), hi havia el contingut i que aquest era divers, múltiple i molt important. En aquest contingut hi col·locava l'espècie humana, en forma de pagès, de mainada, de parella
d'homosexuals que habitava aquest espai físic, el territori del qual estava parlant. I també hi posava aquells humans a qui l'horta valenciana no importava gens, si no anava associada a la quantitat de terreny que ocupava i que era susceptible de construccions vàries. El valor central no era, doncs, l'espai en ell mateix, que també en tenia, sinó el to, el color, l'interès,etc, que adquiria i la significació a partir de les persones i les seves accions.
Amb el desenvolupament sostenible, amb la sostenibilitat o amb el decreixement passa una mica el mateix. El seu sentit, la seva necessitat depèn de les persones i de les seves accions i també del moment sociopolític i de les condicions econòmiques. Durant els anys vuitanta parlar d'ambientalisme era parlar d'una actitud de defensa del medi ambient que més aviat s'associava a la reivindicació de la natura, de la millora de la qualitat de vida, enfront d'algunes agressions contaminants i, sobretot, d'extinció d'espècies animals i vegetals. A Catalunya va
ser el moment de la legislació dels espais naturals, dels protegits, dels d'alt valor... Avui dia el terme té un definitiu matís de classe i el més gran exponent de l'ambientalisme a nivell mundial és Al Gore. Des de Rio92 han proliferat arreu les Agendes 21, en molts municipis, en moltes escoles, en molts projectes i en moltes iniciatives interessants. A aquestes també se'ls ha donat el significat més divers que no imaginàvem quan en reclamàvem la implementació a tots els nivells de la vida social.
I si l'educació ha d'estar relacionada d'alguna manera amb aquestes propostes, és important que no en parlem sense conèixer el què i el com de les iniciatives que se'n desprenen. Del medi, en tots els àmbits de la vida social se'n parla i se'n sol parlar de moltes maneres; ara la que toca és la catastrofista, relacionada amb la crisi i amb el canvi climàtic. Naturalment també això arriba a l'escola i a la resta d'espais d'educació amb intenció. De manera que sembla que ens trobem al límit. Un límit o una situació límit que potser arribarà a fer qüestionar models de
funcionament i estils de vida. Tant de bo!!! Hem de ser conscients, però, que tant des de l'ecologia com des de l'ecologisme, com des de l'educació ambiental, fa molts anys que parlem de crisi ambiental...
La qüestió que no s'ha acabat de resoldre, ni des de l'educació ni des de la política, ni des de l'economia ben intencionada –si és que n'hi ha-, és com canviar la relació que estableix l'espècie humana amb el seu entorn. Tot allò dels processos de producció a partir d'unes primeres matèries, sovint recursos finits, de més o menys valor en el mercat mundial..., el consum dels productes resultants, els quals a més de cobrir necessitats en creen de noves i de supèrflues., el costum, llargament après, de pensar més en el que tenim que no pas en el
que som, amb la consegüent pèrdua de valor dels ésser humans i la resta d'espècies, a qui es pot violentar sense cap mena de problema mentre el resultat aporti benefici a determinats grups humans... I és que ens hem/han socialitzat a partir de la idea que hi ha tres coses importants per sobreviure amb èxit en els nostres temps, una és la demostració de poder que permet tenir possessions; la segona és el control de la riquesa a nivell personal, familiar, empresarial, cosa que se sosté legalment amb el concepte de propietat privada i que, en el nostre món occidental, és «sagrada»; i la tercera és la naturalització de tot això i el
consentiment o acceptació sense oposició ni resistència a aquesta mena de funcionament que acabem considerant normal. L'educació, en aquest marc, pot intervenir relativament poc, atesa la relació gairebé opaca existent entre aquestes tres coses i que representa que, mitjançant els processos educatius, entre altres, s'ha de col·laborar a fer acatar...
El cas és que tot això ve de molt lluny i ja ho hem incorporat al nostre bagatge civilitzador i, com a tal, ho anem transmetent de generació en generació. Els grecs, els nostres avantpassats, ja ho tenien clar quan exercien el domini guerrejant i fent seves altres terres o terres dels altres. En tots els períodes de la història que ens han explicat, i que hem anat aprenent com a nostra, s'ha anat repetint, de maneres diferents, aquest predomini de l'ocupació de les terres dels altres o de les terres de tothom. L'exercici fonamental ha estat l'acumulació. Primer eren les terres i les riqueses que contenien, a més, de passada també
s'acabava «acumulant», ara en diríem assimilant, la població que hi vivia. I no tenint-ne prou, avui ja ni es parla de terres.. Ara es parla de Món.
Hi ha una referència que acompanya la comprensió i l'assumpció d'aquest model en termes precisos i gairebé heroics, perfectament contemporanis i justificatius de l'estat de la qüestió. Es tracta de la figura del Robinson Crusoe amb les seves gestes, finalment casualitats i atzars, que li permeten sobreviure en una illa perduda, de la qual és rescatat sense gaires problemes, i una figura que no ha abandonat, malgrat les adversitats, el model civilitzador basat en l'esforç,
el treball, l'acumulació la riquesa, el poder sobre la natura i sobre la cultura de l'altre. Es tracta del model de supervivència material, model de l'ascensió de la burgesia i de la industrialització, que encara avui es potencia en molts aspectes, el qual no respecta ni l'illa (font de recursos naturals) ni en Divendres (font de riquesa cultural, d'aprenentatge d'altres cultures), perquè és molt més important dominar (les altres espècies, inclosa la humana no igual) i enriquir-se.
Un model que ha estat àmpliament refutat anys més tard de la seva publicació com a novel·la de referència per al jovent de l'època i d'altres èpoques posteriors, per exemple, per Vandana Shiva o Ariel Salleh, des de dues postures diferents de l'ecofeminisme, o també per posicions ecosocialistes i de l'ecologisme dels pobres, des del Moviment Chipko als Sense terra, a l'Índia i a Llatinoamèrica. Però un model que, amb les variacions que el fan modernitzar, continua sent el dominant.
Com dominant és la realitat del que anomenem desenvolupament i que, com apuntava ja fa uns anys Bob Sutcliffe, té a veure més amb els estats nacionals i amb el creixement econòmic que amb el benestar o la satisfacció de les necessitats bàsiques de les persones. Encara que cada vegada més ens hem acostumat a fer la relació entre ambdós i en una col·lectiva afirmació nacional o estatal, depèn dels casos, afirmem que quan hi ha més desenvolupament
econòmic és més fàcil que es puguin satisfer les necessitats més bàsiques de les persones, en forma de serveis generalment. I com que no ens acaba d'agradar la dependència del PIB, que és el veritable indicador del creixement i del desenvolupament econòmic, ens aferrem a la idea que un altre enfocament del desenvolupament és possible i l'anomenem desenvolupament humà. La contradicció és que per desenvolupar-se cal créixer i si el creixement és econòmic i a partir de les regles dominants de l'economia mundial de la globalització, acaba quedant molt en segon terme aquest desenvolupament humà. O per ser més exacte, el desenvolupament és també humà només en algunes zones del planeta i per a algunes persones.
Això ens porta a la idea també antiga de la «capacitat de càrrega» de la terra o de si hi cabem, en el planeta, de si podem consumir, contaminar, reproduir-nos, etc., a tots els indrets de la terra... o de si tenim tots els humans el mateix dret a «desenvolupar-nos» o, més pròpiament, si tenim el mateix dret tots els països a desenvolupar-nos o hem de bandejar definitivament aquell eufemisme dels «països en vies de desenvolupament», aplicat als països pobres. En els països
pobres en la lògica del control de la producció, no quant als recursos que tenen... Però aquest seria un altre debat, tot i que també molt relacionat amb el que parlem, ja que la cooperació al desenvolupament, per exemple, no és sinó una conseqüència de les desigualtats en termes de desenvolupament econòmic.
És evident, ens ho diuen les autoritats científiques, que no es pot créixer econòmicament ni es pot produir i consumir... a tot arreu igual com s'ha crescut en els anomenats països del nord, els rics. Per tant, pertoca als sempre més pobres de continuar-ho sent. Si tot el món es desenvolupés com ho han fet els països rics, la terra no aguantaria. I menys si continua creixent en nombre la població, sobretot en els països empobrits. Per tant, per a bé del planeta, els països més desafavorits han de desitjar continuar-ho sent, atès que sembla que es trobi a
les seves mans que la terra no «peti». Quina mala sort per als qui han nascut en aquests països i no n'han pogut fugir o emigrar. I quina manera velada d'extingir algunes espècies humanes... És cert que fa anys que alguns organismes internacionals van fer un tipus de planificació familiar que consistia en l'esterilització de les dones d'alguns països i d'algunes zones d'alguns països.
Però passa que en els països desenvolupats, com el nostre, tampoc no està tan clar que estiguem al marge de les situacions límit. No sols per una crisi econòmica d'unes proporcions considerables i que fa que els grans beneficiats del desenvolupament econòmic no tinguin tants guanys com en alguns anys passats, amb les conseqüències en la població treballadora que no en té cap culpa perquè no ha pres les decisions, sinó perquè la qualitat de vida de les persones quant a territori o a benestar ambiental també es veu afectada. A qui li agrada que la
seva comarca, el seu poble, la seva costa... es vegi cada vegada més ocupada per infraestructures, de diversa índole, que li trinxen l'espai de conreu, de lleure, el paisatge... i fins i tot la comunicació. A qui li agrada que en els barris de les ciutats poc o molt grans s'acabi treballant el mínim espai no edificat com una experiència insòlita, com un element de mostra d'allò que no tot està perdut, però sense interès prioritari de les administracions que es fixen molt més en altres qüestions –tan o més difícils d'entendre- que els reporten un cartell i una imatge que lliga els artífex d'aquestes accions a un progrés de per riure, però molt mediàtic i amb guanys a curt termini... Doncs es veu que a algú li deu agradar...
I així hem arribat on som: a petita escala i a gran escala, el que anomenem progrés va acompanyat avui d'una vida insostenible i insustentable que no pot durar. I ja és una rresponsabilitat plantejar segons quines coses. Per això, en veure que allò que apuntava la idea del desenvolupament sostenible, la sostenibilitat del sistema, sense afectar ni coetanis ni generacions futures quant a l'equilibri ecològic, no s'està fent possible ni en els països del nord, comencen a aparèixer veus que proposen no créixer més.
Com és obvi, aquestes veus apareixen en el països rics. Sembla que és la part de
corresponsabilitat i de solidaritat, però també l'interès i la por davant la incertesa de solucions devastadores i destructores del medi que no han portat a una visió de futur que garanteixi ni l'equilibri ecològic ni, altre cop, els guanys econòmics.
De la mateixa manera que la cura del medi, en sentit prou abstracte per no contravenir altres interessos, s'ha fet un lloc en el mercat, en l'economia de mercat i entre les persones neoliberals i les socialdemocràcies defensores d'un règim de capitalisme moderat, la idea del decreixement, com a via per aconseguir millors fites de sostenibilitat, també té una representació entre els i les que pensen que aquesta pot esdevenir l'única via de frenar sense caure i fer-se mal. De la mateixa manera que les lleis del consum han acabat adoptant elements de responsabilitat que han repercutit en els productes i, per tant, en la producció, fins i tot per llei (la seguretat en el treball o la informació en l'etiquetatge, en serien dos exemples),
en el cas del decreixement es pot acabar «imposant» l'equilibri –ja una necessitat-- de manera que no sigui possible una altra solució. Les propostes de racionalització del treball, de la conciliació, de millors condicions laborals com a eines per a una major productivitat i resultats qualitativament i quantitativa també millors, no tenen per què contradir en els fonaments més pregons l'economia basada en els guanys d'uns quants. Hi sortiríem guanyant les majories pel que fa a la qualitat de vida i en el treball, però no capgiren el fons de la qüestió.
El fet que és realment interessant i que resulta efectivament d'uns processos d'aprenentatge socials i polítics és el moviment per al decreixement. Protagonitzat pels moviments socials, alternatius, ecologistes, etc., els i les que posen en dubte la base del sistema, els i les «qui no volen tornar a les cavernes, sinó fer una revisió crítica del que han suposat dos segles d'industrialisme creixent...; introduir en l'economia els costos reals dels recursos naturals, relocalitzar la indústria i l'agricultura, potenciar el ferrocarril de rodalies, limitar radicalment l'ús de vehicles privats, treballar menys hores i a prop d'on es viu, defensar els espais naturals,
conservar la biodiversitat i prohibir els transgènics, eliminar els consums superflus i produir béns perdurables...; construir un sistema econòmic i financer que no necessiti créixer desmesuradament per mantenir-se», representen una nova concepció del viure, i viure més a l'abast de tothom.
Pedagògicament, segurament no n'hauríem de quedar al marge i seguir molt de prop aquesta proposta que, si aconsegueix saltar-se la marginalitat i estendre's, pot representar efectivament una alternativa molt viable.
BIBLIOGRAFIA
- AA.DD. (2008): Fer-nos grans en una societat (in)sostenible a Escola Catalana,
Publicació d'Òmnium Cultural. 446, gener, any XLIII: Barcelona.
- RAMACHANDRA GUHA: El ecologismo de los pobres, Ecologia política: Barcelona.
- SALLEH, Ariel : Naturaleza, Mujer, Trabajo, Capital. La más profunda contradicción, Ecologia Política: Barcelona.
- SHIVA, Vandana (1988): Abrazar la vida. Mujer, Ecología y Supervivencia. Instituto del Tercer Mundo: Montevideo.
- SUTCLIFFE, Bob: Desarrollo, subdesarrollo y medio ambiente, Cuadernos de Trabajo, HEGOA: Universitat del País Basc.
Data de publicació: desembre de 2008
-----
Més continguts sobre:
educació ambiental, educació per al desenvolupament
imprimir
El medi ambient no és un mer contenidor de recursos per a la humanitat, el seu valor rau en el t que és l'espècie humana, en la seva relació amb aquest, qui li dóna significats diversos a partir d'interessos personals, socials i econòmics. Els conceptes de desenvolupament sostenible i el decreixement també fan referència a les relacions econòmiques. Els moviments socials representen l'alternativa més interessant a l'actual model de desenvolupament i a la crisi ambiental.
Fa uns quants anys en la seva sempre interessant i pedagògica columna del diari El País, el dissortadament desaparegut Josep Vicent Marquès deia allò de «
l'horta per a qui hi passeja » i donava carta de naturalesa al fet que més enllà del continent o el substrat de l'escenari físic (natura, horta, terra...), hi havia el contingut i que aquest era divers, múltiple i molt important. En aquest contingut hi col·locava l'espècie humana, en forma de pagès, de mainada, de parella
d'homosexuals que habitava aquest espai físic, el territori del qual estava parlant. I també hi posava aquells humans a qui l'horta valenciana no importava gens, si no anava associada a la quantitat de terreny que ocupava i que era susceptible de construccions vàries. El valor central no era, doncs, l'espai en ell mateix, que també en tenia, sinó el to, el color, l'interès,etc, que adquiria i la significació a partir de les persones i les seves accions.
Amb el desenvolupament sostenible, amb la sostenibilitat o amb el decreixement passa una mica el mateix. El seu sentit, la seva necessitat depèn de les persones i de les seves accions i també del moment sociopolític i de les condicions econòmiques. Durant els anys vuitanta parlar d'ambientalisme era parlar d'una actitud de defensa del medi ambient que més aviat s'associava a la reivindicació de la natura, de la millora de la qualitat de vida, enfront d'algunes agressions contaminants i, sobretot, d'extinció d'espècies animals i vegetals. A Catalunya va
ser el moment de la legislació dels espais naturals, dels protegits, dels d'alt valor... Avui dia el terme té un definitiu matís de classe i el més gran exponent de l'ambientalisme a nivell mundial és Al Gore. Des de Rio92 han proliferat arreu les Agendes 21, en molts municipis, en moltes escoles, en molts projectes i en moltes iniciatives interessants. A aquestes també se'ls ha donat el significat més divers que no imaginàvem quan en reclamàvem la implementació a tots els nivells de la vida social.
I si l'educació ha d'estar relacionada d'alguna manera amb aquestes propostes, és important que no en parlem sense conèixer el què i el com de les iniciatives que se'n desprenen. Del medi, en tots els àmbits de la vida social se'n parla i se'n sol parlar de moltes maneres; ara la que toca és la catastrofista, relacionada amb la crisi i amb el canvi climàtic. Naturalment també això arriba a l'escola i a la resta d'espais d'educació amb intenció. De manera que sembla que ens trobem al límit. Un límit o una situació límit que potser arribarà a fer qüestionar models de
funcionament i estils de vida. Tant de bo!!! Hem de ser conscients, però, que tant des de l'ecologia com des de l'ecologisme, com des de l'educació ambiental, fa molts anys que parlem de crisi ambiental...
La qüestió que no s'ha acabat de resoldre, ni des de l'educació ni des de la política, ni des de l'economia ben intencionada –si és que n'hi ha-, és com canviar la relació que estableix l'espècie humana amb el seu entorn. Tot allò dels processos de producció a partir d'unes primeres matèries, sovint recursos finits, de més o menys valor en el mercat mundial..., el consum dels productes resultants, els quals a més de cobrir necessitats en creen de noves i de supèrflues., el costum, llargament après, de pensar més en el que tenim que no pas en el
que som, amb la consegüent pèrdua de valor dels ésser humans i la resta d'espècies, a qui es pot violentar sense cap mena de problema mentre el resultat aporti benefici a determinats grups humans... I és que ens hem/han socialitzat a partir de la idea que hi ha tres coses importants per sobreviure amb èxit en els nostres temps, una és la demostració de poder que permet tenir possessions; la segona és el control de la riquesa a nivell personal, familiar, empresarial, cosa que se sosté legalment amb el concepte de propietat privada i que, en el nostre món occidental, és «sagrada»; i la tercera és la naturalització de tot això i el
consentiment o acceptació sense oposició ni resistència a aquesta mena de funcionament que acabem considerant normal. L'educació, en aquest marc, pot intervenir relativament poc, atesa la relació gairebé opaca existent entre aquestes tres coses i que representa que, mitjançant els processos educatius, entre altres, s'ha de col·laborar a fer acatar...
El cas és que tot això ve de molt lluny i ja ho hem incorporat al nostre bagatge civilitzador i, com a tal, ho anem transmetent de generació en generació. Els grecs, els nostres avantpassats, ja ho tenien clar quan exercien el domini guerrejant i fent seves altres terres o terres dels altres. En tots els períodes de la història que ens han explicat, i que hem anat aprenent com a nostra, s'ha anat repetint, de maneres diferents, aquest predomini de l'ocupació de les terres dels altres o de les terres de tothom. L'exercici fonamental ha estat l'acumulació. Primer eren les terres i les riqueses que contenien, a més, de passada també
s'acabava «acumulant», ara en diríem assimilant, la població que hi vivia. I no tenint-ne prou, avui ja ni es parla de terres.. Ara es parla de Món.
Hi ha una referència que acompanya la comprensió i l'assumpció d'aquest model en termes precisos i gairebé heroics, perfectament contemporanis i justificatius de l'estat de la qüestió. Es tracta de la figura del Robinson Crusoe amb les seves gestes, finalment casualitats i atzars, que li permeten sobreviure en una illa perduda, de la qual és rescatat sense gaires problemes, i una figura que no ha abandonat, malgrat les adversitats, el model civilitzador basat en l'esforç,
el treball, l'acumulació la riquesa, el poder sobre la natura i sobre la cultura de l'altre. Es tracta del model de supervivència material, model de l'ascensió de la burgesia i de la industrialització, que encara avui es potencia en molts aspectes, el qual no respecta ni l'illa (font de recursos naturals) ni en Divendres (font de riquesa cultural, d'aprenentatge d'altres cultures), perquè és molt més important dominar (les altres espècies, inclosa la humana no igual) i enriquir-se.
Un model que ha estat àmpliament refutat anys més tard de la seva publicació com a novel·la de referència per al jovent de l'època i d'altres èpoques posteriors, per exemple, per Vandana Shiva o Ariel Salleh, des de dues postures diferents de l'ecofeminisme, o també per posicions ecosocialistes i de l'ecologisme dels pobres, des del Moviment Chipko als Sense terra, a l'Índia i a Llatinoamèrica. Però un model que, amb les variacions que el fan modernitzar, continua sent el dominant.
Com dominant és la realitat del que anomenem desenvolupament i que, com apuntava ja fa uns anys Bob Sutcliffe, té a veure més amb els estats nacionals i amb el creixement econòmic que amb el benestar o la satisfacció de les necessitats bàsiques de les persones. Encara que cada vegada més ens hem acostumat a fer la relació entre ambdós i en una col·lectiva afirmació nacional o estatal, depèn dels casos, afirmem que quan hi ha més desenvolupament
econòmic és més fàcil que es puguin satisfer les necessitats més bàsiques de les persones, en forma de serveis generalment. I com que no ens acaba d'agradar la dependència del PIB, que és el veritable indicador del creixement i del desenvolupament econòmic, ens aferrem a la idea que un altre enfocament del desenvolupament és possible i l'anomenem desenvolupament humà. La contradicció és que per desenvolupar-se cal créixer i si el creixement és econòmic i a partir de les regles dominants de l'economia mundial de la globalització, acaba quedant molt en segon terme aquest desenvolupament humà. O per ser més exacte, el desenvolupament és també humà només en algunes zones del planeta i per a algunes persones.
Això ens porta a la idea també antiga de la «capacitat de càrrega» de la terra o de si hi cabem, en el planeta, de si podem consumir, contaminar, reproduir-nos, etc., a tots els indrets de la terra... o de si tenim tots els humans el mateix dret a «desenvolupar-nos» o, més pròpiament, si tenim el mateix dret tots els països a desenvolupar-nos o hem de bandejar definitivament aquell eufemisme dels «països en vies de desenvolupament», aplicat als països pobres. En els països
pobres en la lògica del control de la producció, no quant als recursos que tenen... Però aquest seria un altre debat, tot i que també molt relacionat amb el que parlem, ja que la cooperació al desenvolupament, per exemple, no és sinó una conseqüència de les desigualtats en termes de desenvolupament econòmic.
És evident, ens ho diuen les autoritats científiques, que no es pot créixer econòmicament ni es pot produir i consumir... a tot arreu igual com s'ha crescut en els anomenats països del nord, els rics. Per tant, pertoca als sempre més pobres de continuar-ho sent. Si tot el món es desenvolupés com ho han fet els països rics, la terra no aguantaria. I menys si continua creixent en nombre la població, sobretot en els països empobrits. Per tant, per a bé del planeta, els països més desafavorits han de desitjar continuar-ho sent, atès que sembla que es trobi a
les seves mans que la terra no «peti». Quina mala sort per als qui han nascut en aquests països i no n'han pogut fugir o emigrar. I quina manera velada d'extingir algunes espècies humanes... És cert que fa anys que alguns organismes internacionals van fer un tipus de planificació familiar que consistia en l'esterilització de les dones d'alguns països i d'algunes zones d'alguns països.
Però passa que en els països desenvolupats, com el nostre, tampoc no està tan clar que estiguem al marge de les situacions límit. No sols per una crisi econòmica d'unes proporcions considerables i que fa que els grans beneficiats del desenvolupament econòmic no tinguin tants guanys com en alguns anys passats, amb les conseqüències en la població treballadora que no en té cap culpa perquè no ha pres les decisions, sinó perquè la qualitat de vida de les persones quant a territori o a benestar ambiental també es veu afectada. A qui li agrada que la
seva comarca, el seu poble, la seva costa... es vegi cada vegada més ocupada per infraestructures, de diversa índole, que li trinxen l'espai de conreu, de lleure, el paisatge... i fins i tot la comunicació. A qui li agrada que en els barris de les ciutats poc o molt grans s'acabi treballant el mínim espai no edificat com una experiència insòlita, com un element de mostra d'allò que no tot està perdut, però sense interès prioritari de les administracions que es fixen molt més en altres qüestions –tan o més difícils d'entendre- que els reporten un cartell i una imatge que lliga els artífex d'aquestes accions a un progrés de per riure, però molt mediàtic i amb guanys a curt termini... Doncs es veu que a algú li deu agradar...
I així hem arribat on som: a petita escala i a gran escala, el que anomenem progrés va acompanyat avui d'una vida insostenible i insustentable que no pot durar. I ja és una rresponsabilitat plantejar segons quines coses. Per això, en veure que allò que apuntava la idea del desenvolupament sostenible, la sostenibilitat del sistema, sense afectar ni coetanis ni generacions futures quant a l'equilibri ecològic, no s'està fent possible ni en els països del nord, comencen a aparèixer veus que proposen no créixer més.
Com és obvi, aquestes veus apareixen en el països rics. Sembla que és la part de
corresponsabilitat i de solidaritat, però també l'interès i la por davant la incertesa de solucions devastadores i destructores del medi que no han portat a una visió de futur que garanteixi ni l'equilibri ecològic ni, altre cop, els guanys econòmics.
De la mateixa manera que la cura del medi, en sentit prou abstracte per no contravenir altres interessos, s'ha fet un lloc en el mercat, en l'economia de mercat i entre les persones neoliberals i les socialdemocràcies defensores d'un règim de capitalisme moderat, la idea del decreixement, com a via per aconseguir millors fites de sostenibilitat, també té una representació entre els i les que pensen que aquesta pot esdevenir l'única via de frenar sense caure i fer-se mal. De la mateixa manera que les lleis del consum han acabat adoptant elements de responsabilitat que han repercutit en els productes i, per tant, en la producció, fins i tot per llei (la seguretat en el treball o la informació en l'etiquetatge, en serien dos exemples),
en el cas del decreixement es pot acabar «imposant» l'equilibri –ja una necessitat-- de manera que no sigui possible una altra solució. Les propostes de racionalització del treball, de la conciliació, de millors condicions laborals com a eines per a una major productivitat i resultats qualitativament i quantitativa també millors, no tenen per què contradir en els fonaments més pregons l'economia basada en els guanys d'uns quants. Hi sortiríem guanyant les majories pel que fa a la qualitat de vida i en el treball, però no capgiren el fons de la qüestió.
El fet que és realment interessant i que resulta efectivament d'uns processos d'aprenentatge socials i polítics és el moviment per al decreixement. Protagonitzat pels moviments socials, alternatius, ecologistes, etc., els i les que posen en dubte la base del sistema, els i les «qui no volen tornar a les cavernes, sinó fer una revisió crítica del que han suposat dos segles d'industrialisme creixent...; introduir en l'economia els costos reals dels recursos naturals, relocalitzar la indústria i l'agricultura, potenciar el ferrocarril de rodalies, limitar radicalment l'ús de vehicles privats, treballar menys hores i a prop d'on es viu, defensar els espais naturals,
conservar la biodiversitat i prohibir els transgènics, eliminar els consums superflus i produir béns perdurables...; construir un sistema econòmic i financer que no necessiti créixer desmesuradament per mantenir-se», representen una nova concepció del viure, i viure més a l'abast de tothom.
Pedagògicament, segurament no n'hauríem de quedar al marge i seguir molt de prop aquesta proposta que, si aconsegueix saltar-se la marginalitat i estendre's, pot representar efectivament una alternativa molt viable.
BIBLIOGRAFIA
- AA.DD. (2008): Fer-nos grans en una societat (in)sostenible a Escola Catalana,
Publicació d'Òmnium Cultural. 446, gener, any XLIII: Barcelona.
- RAMACHANDRA GUHA: El ecologismo de los pobres, Ecologia política: Barcelona.
- SALLEH, Ariel : Naturaleza, Mujer, Trabajo, Capital. La más profunda contradicción, Ecologia Política: Barcelona.
- SHIVA, Vandana (1988): Abrazar la vida. Mujer, Ecología y Supervivencia. Instituto del Tercer Mundo: Montevideo.
- SUTCLIFFE, Bob: Desarrollo, subdesarrollo y medio ambiente, Cuadernos de Trabajo, HEGOA: Universitat del País Basc.
Data de publicació: desembre de 2008
-----
Més continguts sobre:
educació ambiental, educació per al desenvolupament
imprimir