Jaume Cela /

Fa uns quants anys, alguns cen­tres edu­ca­tius cata­lans, sobre­tot ins­ti­tuts, es van veure sac­se­jats per una notí­cia sor­pre­nent: aquell home que es deia Enric Marco que havia vin­gut a expli­car-los la part de la seva vida que va pas­sar en un camp de con­cen­tra­ció ale­many, el camp de Flos­senbürg, era un impos­tor.

No era un super­vi­vent dels camps de con­cen­tra­ció i d'exter­mini que el règim cri­mi­nal de Hit­ler va anar escam­pant per dife­rents llocs d'Europa, però ho expli­cava tan bé que con­ven­cia tot­hom. O gai­rebé.

Segons m'han dit pro­fes­sors i pro­fes­so­res que conec i que van con­vi­dar en Marco a par­lar a les seves clas­ses, els nois, les noies i el mateix pro­fes­so­rat havien sofert una gran decep­ció. Si sobre fets tan greus podem men­tir ja no ens podem creure res, seria una bona sín­te­sis del que sen­tien. Emo­ci­ons en carn viva per una estafa.

Un altre sec­tor sor­près va ser la colla de l'Ami­cal Maut­hau­sen per­què l'Enric era el pre­si­dent d'aquesta enti­tat que encara intenta man­te­nir la memò­ria d'aquells temps tan plens de cru­el­tat i d'igno­mí­nia.Una feina abso­lu­ta­ment llo­a­ble.

Jo vaig conèi­xer l'Enric asse­guts a diver­ses tau­les rodo­nes par­lant de l'Escola Pública. Ell repre­sen­tava les famí­lies i jo les esco­les. Però mai m'havia expli­cat res de tot això en aques­tes acti­vi­tats fins que un dia, en un fira d'enti­tats que orga­nit­zava SOS Racisme, me'l vaig tro­bar en una taula de l'Ami­cal. El vaig anar a salu­dar i quan li vaig dema­nar que com era que repre­sen­tava aquesta enti­tat em va fer el relat de la seva expe­ri­èn­cia. Vaig que­dar impres­si­o­nat. Tenia un relat mag­ní­fic, d'una gran soli­desa i ell el sabia nar­rar amb aquell con­ven­ci­ment que només tens quan par­les d'allò que has vis­cut en pri­mera per­sona. Allò de "ho vaig veure amb els meus pro­pis ulls". Ell deia una gran veri­tat però era un gran men­ti­der. Mag­ní­fica para­doxa.

Ara just s'ha estre­nat la pel·lícula "Marco", diri­gida per Aitor Arregi i Jon Garaño i inter­pre­tada, entre d'altres, per aquest immens actor que es diu Edu­ard Fernández.
El per­so­natge i la per­sona d'en Marco -mort fa uns quants anys- han tor­nat a l'actu­a­li­tat.

Javier Cer­cas ja va escriure un lli­bre sobre ell que es diu "L'Impos­tor" i Maria Bar­bal va novel·lar el tema de la his­tò­ria en el lli­bre "En la pell de l'altre".

He pen­sat que aquesta his­tò­ria -que estava con­dem­nada a con­ver­tir-se en una pel·lícula que no dei­xarà a ningú indi­fe­rent- ens pot ser­vir per comen­tar a les aules alguns temes que d'alguna manera están pre­sents en el cur­rí­cu­lum. Inten­taré anun­ciar-ne alguns:
- què vol dir "dir la veri­tat" i què vol dir "men­tir".
- sem­pre hem de dir la veri­tat? En qui­nes oca­si­ons podem o hem de men­tir?
- quina dife­rèn­cia hi ha entre memò­ria -auto­bi­o­gra­fia- o his­tò­ria? En Marco es va saber des­co­bert per­què un his­to­ri­a­dor, Benito Ber­mejo, va comen­çar a esti­rar fils que no lli­ga­ven.
- La men­tida es pot arri­bar a pre­miar? Què passa en el cas dels espies?
- Un men­ti­der por dir la veri­tat?
- Quina dife­rèn­cia hi ha entre cons­truir un relat en pri­mera per­sona o triar un altre punt de vista?
- Qui­nes exi­gèn­cies ha de tenir un docu­men­tal si el com­pa­rem amb una novel·la his­tò­rica?
- Què sig­ni­fica adop­tar un deter­mi­nat punt de vista en una nar­ra­ció?
- Podem jut­gar un men­ti­der pato­lò­gic?
- Podem exi­gir o espe­rar que una per­sona mati el per­so­natge que ha creat? Super­man pot des­truir Clark Kent o a l'inre­vés? Dalí pot fer miques el seu per­so­natge?
- Podem mirar cap a un altre cos­tat quan algú que esti­mem ens está men­tint o en tenim algu­nes sos­pi­tes?
- Podem sen­tir empa­tia davant d'un embau­ca­dor?
- Què passa en les ments de les per­so­nes que res­po­nen amb el silenci o amb molt poques parau­les quan se'ls demana què feien quan…
(per exem­ple res­pon­dre la inco­mo­di­tat d'una pre­gunta com aquesta: què fem quan veiem les atro­ci­tats a Gaza?)

I podria con­ti­nuar la llista per­què el tema dona per molt. Només vull aca­bar dient que tots tenim alguna cosa que inten­tem ama­gar o cons­truim un relat que ens deixa bé davant dels altres i de la nos­tra cons­ci­èn­cia. Si tota la gent de la meva gene­ra­ció que res­pon que va estar al maig fran­cès aixe­cant llam­bor­des per des­co­brir el mar fos veri­tat en podríem omplir molts trens i avi­ons!

I una expe­ri­èn­cia per­so­nal. Durant la meva etapa de ser­vei mili­tar vaig fer un amic d'aquells que duren els mesos de la mili. Tres mesos de cam­pa­ment. A les esto­nes lliu­res sem­pre anà­vem junts a pas­se­jar o a la can­tina i par­là­vem de tot. Quan fal­ta­ven dos dies per anar al nos­tre destí defi­ni­tiu, que no va coin­ci­dir, em va con­fes­sar que havia for­mat part del SIM, el ser­vei mili­tar amb l'encàr­rec d'espiar i denun­ciar si veia que es par­lava d'alguna cosa que pogués tenir un interès delic­tiu, delic­tiu en aquells dies quan el dic­ta­dor encara estava pre­sent.

Ell em va asse­gu­rar que en el meu cas no havia dit res, cosa gens estra­nya per­què jo no podia pre­su­mir de tenir una vida clan­des­tina digna de ser nar­rada. Jo no li vaig pre­gun­tar res més, sobre­tot quan ell em va dir que aquesta gal­dosa mis­sió era una obli­ga­ció a la que no podía dir que no i que li havia tocat a ell com em podia haver tocat a mi.
Les nos­tres vides es van sepa­rar i mai més hem sabut res l'un de l'altre.

La veri­tat, la men­tida, la lite­ra­tura, la memò­ria i les evi­dèn­cies que ens aporta la his­tò­ria, el relat i la seva força, la per­sona i el per­so­natge… estan situ­a­des al mateix tau­lell i convé no con­fon­dre-les ni per­dre mai de vista qui ens explica el que estem escol­tant o veient i quins interes­sos estan en joc.

Tor­nem a la pel·lícula. Una mag­ní­fica obra cine­ma­to­grà­fica que us reco­mano sense cap mena de limi­ta­ció. Us ho dic de veri­tat, de veri­tat de la bona.

Jaume Cela
Octu­bre de 2024



-----

impri­mir