Jaume Cela / No sóc crític de cine ni expert. Senzillament sóc un espectador apassionat que amb els seus comentaris pretén portar gent al cine. Gràcies a aquest desvergonyiment em puc permetre el luxe d'inventar-me classificacions de pel·lícules que fugen de l'ortodòxia. Tinc unes quantes etiquetes i jo ja m'entenc, però si m'entén algú més, millor. Ho intentaré.

"La família Bélier", del director Eric Lartigau, pertany al grup de pel·lícules bufones. Quins trets ha de tenir una pel·lícula bufona? Ras i curt: has de sortir del cine amb un somriure a la cara i saludar amablement la gent que et trobes en el teu camí. Has de dir-te: mira, el món no és una merda tan grossa com et penses. Encara hi ha coses boniques per paladejar.

Jaume Cela / Podem establir molts vincles entre "La història de Marie Huertin", dirigida per Jean-Pierre Améris, "El miracle d'Anna Sullivan", d'Artur Penn i "El nen salvatge", de François Truffaut. Totes tres tracten de la relació educativa en una situació límit.

"La història de Marie Huertin" està basada en un fet real que va passar a finals del segle XIX, en un internat per a nenes sordes dirigit per un grup de monges.
Un pare arriba al convent situat en un entorn bellíssim amb la seva filla sorda i cega perquè les monges se'n facin càrrec.

Jaume Cela / No és fàcil filmar una història que tracti de l'Alzheimer –mai és fàcil filmar malalties-, perquè cal mantenir l'equilibri entre allò que veiem i mirar de no caure en el sentimentalisme més lacrimògen. Per sortir airosos de la prova es necessita una direcció hàbil i, sobretot, una intèrpret de primera divisió. Els directors Richard Glatzer i Wash Wetsmoreland se'n surten prou bé, però la protagonista interpretada per Julianne Moore impressiona. Ja ha guanyat el Globus d'Or a la millor interpretació dramàtica i no em sorprendria gens que li arribés l'Óscar. Ella, a més, s'ho mereix per la qualitat del que ha vingut fent fins ara. Moore és una aposta segura, si més no per mi.