llibres
Ressonància i educació
Josep M. Puig Rovira / Créixer més cada any i fer-ho més ràpidament ens ha portat a una situació d'alienació i crisis de civilització, uns fets davant dels quals Hartmut Rosa és pegunta: què podem fer? I la resposta és una renda mínima universal i buscar relacions de ressonància amb el món i els altres. Això també té una traducció educativa amb el que anomena pedagogia de la ressonància.
El llibre ¡Aceleremos la ressonància! Por una educación en la época del antropoceno (Ned Ediciones, 2023) recull una entrevista a Hartmut Rosa conduïda per Nathanaël Wallenhorst i destinada a presentar alguns aspectes de la seva obra i relacionar-los amb l'educació. Rosa és catedràtic de Sociologia a la Universitat Friedrich-Schiller de Jena i director del Max Weber Centre for Advanced Cultural and Social Studies; se'l considera un dels actuals representants de l'Escola de Frankfurt i compta amb una abundant obra en alemany, part de la qual s'ha començat a traduir (Resonancia, Katz, 2016; Alieneación y aceleración, Katz, 2016; Remedio a la aceleración, Ned, 2019; Lo indisponible, Herder, 2020; i amb A. Reckwitz: Tardomodernidad en crisis, Ned, 2022).
Si volem donar una primera pinzellada del seu pensament, ho podem fer en tres idees: primera, amb la Modernitat s'implanta una lògica de creixement imparable: cada any un mica més i una mica més ràpid en tots els aspectes de la vida social –acceleració–; segona, per evitar quedar-se endarrere ningú pot parar i ha d'avançar en totes les dimensions vitals, però això produeix angoixa, malestar i obliga a treballar oblidant el sentit de la feina –alienació–; i, tercera, malgrat tot, Rosa pensa que aquesta i altres patologies podrien revertir-se si cada persona tingués el futur assegurat –renda mínima universal– i la possibilitat de mantenir relacions reeixides amb el món i amb els altres –ressonància.
Acceleració, alienació i ressonància
El seu pensament és molt més ric i de cap manera en podem fer justícia en aquesta nota. Malgrat tot, miro de presentar la seva arquitectura global: com hem vist en el paràgraf anterior, estructura el seu recorregut en tres moments: anàlisi (acceleració), diagnòstic (alienació) i teràpia (renda mínima i ressonància). A més a més, aquests tres moments els aplica a dos nivells: al conjunt de l'estructura social i a l'acció i vivències individuals. D'aquesta manera vol donar una interpretació de la història de la Modernitat i del nostre moment present.
Anem per passos. En el moment de l'anàlisi, Rosa explica que avui l'estructura social únicament pot mantenir-se si no atura el seu increment: creixement econòmic, acceleració tècnica i innovació cultural constant. Més producció i més consum podria ser una altra manera de parlar de la necessitat de no aturar el creixement per tal de mantenir-se igual. Aquest tret, inspirant-se en el ciclisme, l'anomena estabilització dinàmica, per mostrar que només et mantens dret si no pares de pedalar.
A nivell de les vivències personals, la Modernitat ha implantat en cada individu la voluntat d'augmentar la quantitat de coses que es poden arribar a tenir, fer i gaudir. S'incrementa allò que es accessible i es pot realitzar. La vida es una carrera per fer possibles més coses, més experiències, més coneixements, més de tot. Es tracta d'ampliar al màxim la disponibilitat del món natural, social i cultural que ens envolta. Tenir sempre més opcions a l'abast.
Si l'anàlisi explica els dinamismes de funcionament social, el moment del diagnòstic mostra els aspectes que no funcionen correctament: les crisis. A nivell de l'estructura social, l'acceleració obliga a una despesa de recursos impossible de mantenir i, alhora, la velocitat trenca l'harmonia entre els diferents sistemes. No tot es pot accelerar amb la mateixa intensitat. En l'àmbit econòmic, la velocitat de les transaccions econòmiques va més ràpid que la producció material de bens; en l'àmbit polític, a la recerca laboriosa d'acords li costa molt respondre a temps als problemes a que s'enfronta; i en l'ecologia, la depredació no deixa temps a la recuperació natural dels ecosistemes i l'augment imparable d'emissions i deixalles malmet greument la Terra. L'acceleració d'uns àmbits fa impossible la vida en altres espais socials que no poden mantenir el mateix ritme embogit.
En l'àmbit personal, l'acceleració del ritme de vida crema i aboca sovint a estats de depressió. L'excés esgota els que poden mantenir el creixement i ofega els que no segueix el mateix ritme. A més a més, també sentim que tot allò que volíem tenir a disposició, en realitat s'allunya i ben sovint se'ns torna en contra i ens posa en perill. L'energia nuclear o ara la intel·ligència artificial son dos exemples clars. Hem perdut la sensació de controlar i dirigir la vida. El món que havíem de dominar se'ns fa inaccessible, queda en silenci i cada vegada som més incapaços de viure experiències transformadores. Tot esdevé gris i uniforme.
Després del diagnòstic, el tercer moment és buscar propostes per superar les patologies. En aquest sentit, a nivell estructural, destaca la iniciativa d'una "renda mínima universal" com a eina que podria mitigar l'obsessió pel creixement. Evitaria el creixement superflu i el convertiria en una resposta a necessitats reals de la societat.
A nivell personal, Rosa oposa a l'alienació la idea de ressonància, que entén com una relació reeixida amb el món i amb els altres. Una relació ni instrumental ni de domini, sinó una relació receptiva, que permet escoltar i parlar, intercanviar, acoblar-se a l'altre pol de la relació i quedar transformat per l'encontre amb la natura, les coses, les persones, la cultura i també per l'encontre amb si mateix/a. Podem destacar alguns dels exemples que ens ofereix en els seus textos: la contemplació de la natura o d'una obra d'art, el ball o el jugar com un equip conjuntat, la improvisació musical o la pregaria, un debat constructiu o una relació d'amor, i tants d'altres. Situacions de ressonància en les que es produeix una relació autèntica que recorre quatre passos: l'afectació que produeix alguna realitat que interpel·la, l'emoció que mobilitza i provoca un moviment de resposta, la transformació que el contacte reeixit opera en la pròpia manera de ser i, finalment, la constatació que la ressonància no pot provocar-se, apareix. Malgrat tot, la ressonància pot afavorir-se creant contextos –pràctiques– que facilitin processos de relació que poden esdevenir transformadors.
Pedagogia de la ressonància
Des d'una perspectiva educativa no cal dir que la ressonància és la idea que més joc ens dona i que més joc ha donat al mateix Rosa, que a banda del llibre que encapçala aquest comentari, en té un altre (Rosa, H. i Endres, W. Resonanzpädagogik, Beltz, Weinheim et Bâle, 2016). La pregunta és obvia: podem pensar en una pedagogia de la ressonància? Per començar, l'educació pateix problemes semblants als que ja hem comentat: l'aprenentatge escolar està presidit per l'acceleració (aprendre molt, de manera ràpida i incorporant les darreres novetats útils al mercat), els continguts esbiaixats cap a l'adquisició de coneixements i competències mesurables, la voluntat dels aprenents i les seves famílies orientada a acumular mèrits per assegurar una bona posició social i no perdre-la i, naturalment, en la mesura que tot això no sempre s'assoleix i quan s'assoleix comporta un notable estres, l'alumnat cau sovint en la desconnexió, el burnout, el bulling i el fracàs escolar. Davant d'aquesta situació, Rosa defensa que la finalitat de l'educació ha de canviar de manera radical i buscar la ressonància.
Una pedagogia de la ressonància ha de començar entrenant la capacitat de prestar atenció i escoltar els altres i al món, de fer-ho amb calma i temps, ha de ser una escolta que permeti connectar amb quelcom que es sent com a valuós, que afecta per dins i que provoca una reacció mental, emocional, física, intel·lectual o de qualsevol mena (pròpiament la ressonància) que transforma qui la viu, el fa diferent i li obre noves possibilitats de relació. La ressonància fa vibrar qui l'experimenta: l'alumne commogut per una obra teatral, per l'autenticitat d'unes sessions de classe, per l'acollida i confiança del seu professorat, per la lectura d'un llibre inesperat, per una explicació sobre l'univers, per l'amistat dels companys i companyes, i per tantes altres possibilitats.
La pedagogia de la ressonància pensa en el triangle que formen la relació del professorat amb la matèria, que ha de ser més basada en la passió pels temes que en l'erudició; en la relació del professorat amb l'alumnat, més atenta a transmetre reconeixement i confiança que coneixements; en la relació de l'alumnat amb la matèria i les activitats escolars, més orientades a afectar i remoure que a ensenyar competències. Una triple relació ressonant que podria contribuir a canviar l'escola. En especial si entenem que per fer-la possible cal pensar activitats i pràctiques educatives que estiguin obertes a promoure la ressonància. La relació educativa ressonant no és només una qüestió interpersonal, sinó que també requereix una cultura institucional que predisposi els participants a implicar-se. Això es el que ha de buscar el projecte educatiu i el conjunt de pràctiques d'un centre educatiu.
Aprenentatge servei i ressonància
Segur que a tothom se li acudeixen situacions viscudes en les que heu vist el vostre alumnat implicat en una relació ressonant. Deixeu-me esmentar un tipus de pràctica educativa que des del meu punt de vista encoratja amb força la vivència de relacions ressonants, em refereixo a l'aprenentatge servei. En la mesura que l'alumnat s'implica activament en una intervenció real per ajudar persones grans, acompanyar joves que aprenen a llegir, netejar una part de la llera d'un riu, conscienciar de la necessitat de donar sang o reparar l'habitatge de persones vulnerables, ens trobem davant d'una proposta que facilita la creació de relacions ressonants amb el mon i amb els altres. Aquestes relacions ressonants produiran un canvi d'actitud o quedaran com un record que més endavant podria ser activat, però no deixen indiferent. Sovint hem sentit comentar al nostre alumnat que aquella activitat els havia canviat, els havia donat una nova visió de la realitat, els havia obert a persones que desconeixien, els havia animat a implicar-se en alguna associació cívica i sovint que era la millor experiència educativa que mai havien viscut. No sempre és fàcil mesurar la ressonància i sovint tampoc és fàcil percebre-la, però tampoc és del tot invisible. En converses espontànies o preparades, diaris reflexius, veient la implicació en l'activitat, estant atents a la seva mirada o comprovant els resultats del seu treball, els docents podem entreveure fins a quin punt aquelles experiències han tocat per dins l'alumnat. Ningú dubta de valor de l'impacte social de l'acció de servei que realitzen els joves, però com a docents hauríem d'estar igualment preocupats per com l'aprenentatge servei mou l'anima dels nois i noies.
Octubre 2023
-----
Més continguts sobre:
educació en valors, aprenentatge servei
imprimir
El llibre ¡Aceleremos la ressonància! Por una educación en la época del antropoceno (Ned Ediciones, 2023) recull una entrevista a Hartmut Rosa conduïda per Nathanaël Wallenhorst i destinada a presentar alguns aspectes de la seva obra i relacionar-los amb l'educació. Rosa és catedràtic de Sociologia a la Universitat Friedrich-Schiller de Jena i director del Max Weber Centre for Advanced Cultural and Social Studies; se'l considera un dels actuals representants de l'Escola de Frankfurt i compta amb una abundant obra en alemany, part de la qual s'ha començat a traduir (Resonancia, Katz, 2016; Alieneación y aceleración, Katz, 2016; Remedio a la aceleración, Ned, 2019; Lo indisponible, Herder, 2020; i amb A. Reckwitz: Tardomodernidad en crisis, Ned, 2022).
Si volem donar una primera pinzellada del seu pensament, ho podem fer en tres idees: primera, amb la Modernitat s'implanta una lògica de creixement imparable: cada any un mica més i una mica més ràpid en tots els aspectes de la vida social –acceleració–; segona, per evitar quedar-se endarrere ningú pot parar i ha d'avançar en totes les dimensions vitals, però això produeix angoixa, malestar i obliga a treballar oblidant el sentit de la feina –alienació–; i, tercera, malgrat tot, Rosa pensa que aquesta i altres patologies podrien revertir-se si cada persona tingués el futur assegurat –renda mínima universal– i la possibilitat de mantenir relacions reeixides amb el món i amb els altres –ressonància.
Acceleració, alienació i ressonància
El seu pensament és molt més ric i de cap manera en podem fer justícia en aquesta nota. Malgrat tot, miro de presentar la seva arquitectura global: com hem vist en el paràgraf anterior, estructura el seu recorregut en tres moments: anàlisi (acceleració), diagnòstic (alienació) i teràpia (renda mínima i ressonància). A més a més, aquests tres moments els aplica a dos nivells: al conjunt de l'estructura social i a l'acció i vivències individuals. D'aquesta manera vol donar una interpretació de la història de la Modernitat i del nostre moment present.
Anem per passos. En el moment de l'anàlisi, Rosa explica que avui l'estructura social únicament pot mantenir-se si no atura el seu increment: creixement econòmic, acceleració tècnica i innovació cultural constant. Més producció i més consum podria ser una altra manera de parlar de la necessitat de no aturar el creixement per tal de mantenir-se igual. Aquest tret, inspirant-se en el ciclisme, l'anomena estabilització dinàmica, per mostrar que només et mantens dret si no pares de pedalar.
A nivell de les vivències personals, la Modernitat ha implantat en cada individu la voluntat d'augmentar la quantitat de coses que es poden arribar a tenir, fer i gaudir. S'incrementa allò que es accessible i es pot realitzar. La vida es una carrera per fer possibles més coses, més experiències, més coneixements, més de tot. Es tracta d'ampliar al màxim la disponibilitat del món natural, social i cultural que ens envolta. Tenir sempre més opcions a l'abast.
Si l'anàlisi explica els dinamismes de funcionament social, el moment del diagnòstic mostra els aspectes que no funcionen correctament: les crisis. A nivell de l'estructura social, l'acceleració obliga a una despesa de recursos impossible de mantenir i, alhora, la velocitat trenca l'harmonia entre els diferents sistemes. No tot es pot accelerar amb la mateixa intensitat. En l'àmbit econòmic, la velocitat de les transaccions econòmiques va més ràpid que la producció material de bens; en l'àmbit polític, a la recerca laboriosa d'acords li costa molt respondre a temps als problemes a que s'enfronta; i en l'ecologia, la depredació no deixa temps a la recuperació natural dels ecosistemes i l'augment imparable d'emissions i deixalles malmet greument la Terra. L'acceleració d'uns àmbits fa impossible la vida en altres espais socials que no poden mantenir el mateix ritme embogit.
En l'àmbit personal, l'acceleració del ritme de vida crema i aboca sovint a estats de depressió. L'excés esgota els que poden mantenir el creixement i ofega els que no segueix el mateix ritme. A més a més, també sentim que tot allò que volíem tenir a disposició, en realitat s'allunya i ben sovint se'ns torna en contra i ens posa en perill. L'energia nuclear o ara la intel·ligència artificial son dos exemples clars. Hem perdut la sensació de controlar i dirigir la vida. El món que havíem de dominar se'ns fa inaccessible, queda en silenci i cada vegada som més incapaços de viure experiències transformadores. Tot esdevé gris i uniforme.
Després del diagnòstic, el tercer moment és buscar propostes per superar les patologies. En aquest sentit, a nivell estructural, destaca la iniciativa d'una "renda mínima universal" com a eina que podria mitigar l'obsessió pel creixement. Evitaria el creixement superflu i el convertiria en una resposta a necessitats reals de la societat.
A nivell personal, Rosa oposa a l'alienació la idea de ressonància, que entén com una relació reeixida amb el món i amb els altres. Una relació ni instrumental ni de domini, sinó una relació receptiva, que permet escoltar i parlar, intercanviar, acoblar-se a l'altre pol de la relació i quedar transformat per l'encontre amb la natura, les coses, les persones, la cultura i també per l'encontre amb si mateix/a. Podem destacar alguns dels exemples que ens ofereix en els seus textos: la contemplació de la natura o d'una obra d'art, el ball o el jugar com un equip conjuntat, la improvisació musical o la pregaria, un debat constructiu o una relació d'amor, i tants d'altres. Situacions de ressonància en les que es produeix una relació autèntica que recorre quatre passos: l'afectació que produeix alguna realitat que interpel·la, l'emoció que mobilitza i provoca un moviment de resposta, la transformació que el contacte reeixit opera en la pròpia manera de ser i, finalment, la constatació que la ressonància no pot provocar-se, apareix. Malgrat tot, la ressonància pot afavorir-se creant contextos –pràctiques– que facilitin processos de relació que poden esdevenir transformadors.
Pedagogia de la ressonància
Des d'una perspectiva educativa no cal dir que la ressonància és la idea que més joc ens dona i que més joc ha donat al mateix Rosa, que a banda del llibre que encapçala aquest comentari, en té un altre (Rosa, H. i Endres, W. Resonanzpädagogik, Beltz, Weinheim et Bâle, 2016). La pregunta és obvia: podem pensar en una pedagogia de la ressonància? Per començar, l'educació pateix problemes semblants als que ja hem comentat: l'aprenentatge escolar està presidit per l'acceleració (aprendre molt, de manera ràpida i incorporant les darreres novetats útils al mercat), els continguts esbiaixats cap a l'adquisició de coneixements i competències mesurables, la voluntat dels aprenents i les seves famílies orientada a acumular mèrits per assegurar una bona posició social i no perdre-la i, naturalment, en la mesura que tot això no sempre s'assoleix i quan s'assoleix comporta un notable estres, l'alumnat cau sovint en la desconnexió, el burnout, el bulling i el fracàs escolar. Davant d'aquesta situació, Rosa defensa que la finalitat de l'educació ha de canviar de manera radical i buscar la ressonància.
Una pedagogia de la ressonància ha de començar entrenant la capacitat de prestar atenció i escoltar els altres i al món, de fer-ho amb calma i temps, ha de ser una escolta que permeti connectar amb quelcom que es sent com a valuós, que afecta per dins i que provoca una reacció mental, emocional, física, intel·lectual o de qualsevol mena (pròpiament la ressonància) que transforma qui la viu, el fa diferent i li obre noves possibilitats de relació. La ressonància fa vibrar qui l'experimenta: l'alumne commogut per una obra teatral, per l'autenticitat d'unes sessions de classe, per l'acollida i confiança del seu professorat, per la lectura d'un llibre inesperat, per una explicació sobre l'univers, per l'amistat dels companys i companyes, i per tantes altres possibilitats.
La pedagogia de la ressonància pensa en el triangle que formen la relació del professorat amb la matèria, que ha de ser més basada en la passió pels temes que en l'erudició; en la relació del professorat amb l'alumnat, més atenta a transmetre reconeixement i confiança que coneixements; en la relació de l'alumnat amb la matèria i les activitats escolars, més orientades a afectar i remoure que a ensenyar competències. Una triple relació ressonant que podria contribuir a canviar l'escola. En especial si entenem que per fer-la possible cal pensar activitats i pràctiques educatives que estiguin obertes a promoure la ressonància. La relació educativa ressonant no és només una qüestió interpersonal, sinó que també requereix una cultura institucional que predisposi els participants a implicar-se. Això es el que ha de buscar el projecte educatiu i el conjunt de pràctiques d'un centre educatiu.
Aprenentatge servei i ressonància
Segur que a tothom se li acudeixen situacions viscudes en les que heu vist el vostre alumnat implicat en una relació ressonant. Deixeu-me esmentar un tipus de pràctica educativa que des del meu punt de vista encoratja amb força la vivència de relacions ressonants, em refereixo a l'aprenentatge servei. En la mesura que l'alumnat s'implica activament en una intervenció real per ajudar persones grans, acompanyar joves que aprenen a llegir, netejar una part de la llera d'un riu, conscienciar de la necessitat de donar sang o reparar l'habitatge de persones vulnerables, ens trobem davant d'una proposta que facilita la creació de relacions ressonants amb el mon i amb els altres. Aquestes relacions ressonants produiran un canvi d'actitud o quedaran com un record que més endavant podria ser activat, però no deixen indiferent. Sovint hem sentit comentar al nostre alumnat que aquella activitat els havia canviat, els havia donat una nova visió de la realitat, els havia obert a persones que desconeixien, els havia animat a implicar-se en alguna associació cívica i sovint que era la millor experiència educativa que mai havien viscut. No sempre és fàcil mesurar la ressonància i sovint tampoc és fàcil percebre-la, però tampoc és del tot invisible. En converses espontànies o preparades, diaris reflexius, veient la implicació en l'activitat, estant atents a la seva mirada o comprovant els resultats del seu treball, els docents podem entreveure fins a quin punt aquelles experiències han tocat per dins l'alumnat. Ningú dubta de valor de l'impacte social de l'acció de servei que realitzen els joves, però com a docents hauríem d'estar igualment preocupats per com l'aprenentatge servei mou l'anima dels nois i noies.
Octubre 2023
-----
Més continguts sobre:
educació en valors, aprenentatge servei
imprimir