Jaume Cela / Un llibre que mostra el sentit d'una vida dedicada a aprendre i a que els altres aprenguin al teu costat. Que dialoga amb la tradició, amb la memòria i que es deixa impregnar per l'esperança i per la confiança, elements imprescindibles si volem parlar d'acció educativa

Mentre ens perdem en debats estèrils com explicar si som més competencials o més de continguts, com si una cosa negués l'altra! Mentre perdem temps en debats on confonem avaluació amb posar notes o si els nois i les noies d'avui dia saben més o menys que els de les generacions que els han precedit, mentre encara dubtem que ensenyar forma part del procés educatiu, mentre esperem els recursos necessaris per construir una escola inclusiva de debò… doncs mentre parlem de tot això en David Vilalta escriu un llibre i Graó li publica on explica la relació entre ensenyar i poesia i on es confessa que està enamorat del seu ofici i fa servir la paraula ofici en record del seu pare que era paleta i que devia estimar també el seu ofici que sempre és sinònim d'obra ben feta.

En Vilalta, mestre i formador, sobretot mestre i formador de mestres embolicat en alguns projectes d'un gran interès com són els Magnet, es jubila i es devia preguntar: què puc deixar a les noves generacions? Doncs escriuré un llibre de bon llegir sobre la meva experiència, això sí, una experiència flexionada i reflexionada, sol i en companyia perquè sorprèn la quantitat de gent amb qui en David ha mantingut una relació professional i, en alguns casos, personal molt intensa i de qui se'n sent deutor. Gosa exposar la seva trajectòria a l'àgora i l'àgora celebra aquesta decisió.

Reivindica paraules com "atmosfera" "conversa", "temps", "memòria", "esperança", "tradició", "teoria i práctica", "cooperació" "equip", "compromís", "asimetría", "proximitat"… entre d'altres, paraules molt absents del debat educatiu que cada dia que passa es torna més tecnològic, que no pas tècnic, i tecnològic vol dir més tancat en sí mateix, més opac a les llums del món.

Fer camí. Fa camí com Machado, un camí que queda recollit a la portada del llibre "que el present mai oblidi les petjades del passat".

Un llibre que dialoga amb la tradició, amb la memòria i que es deixa impregnar per l'esperança i per la confiança, elements imprescindibles si volem parlar d'acció educativa.
I error, com element complementari del procés educatiu. Aprenem quan l'encertem i aprenem quan ens equivoquem.

El llibre d'en David és un llibre fresc com una amanida d'estiu, d'aqulelqes que et menges a peu de platja si t'agrada, és clar, estar a la platja, però també te'l pots menjar, com seria el meu cas, a casa, ara una fulla d'enciam, ara una oliva, ara un tros de tomàquet… Fresc i profund, perquè mentre vas llegint el llibre descobreixes una manera de fer, una manera d'entendre i de posar en solfa aquest ofici d'un mestre que no té cap mania a manifestar que se sent enamorat.

I passa sempre, o gairebé, en David, dona algun consell que ell ha fet realitat des de l'exercici d'aquest ofici tan apassionant i apassionat.

Un llibre que mostra el sentit d'una vida dedicada a aprendre i a que els altres aprenguin al teu costat. I que no oblida que la bondat és, potser, l'aprenentage més valuós que podem mostrar en la nostra funció de docents compromesos en la millora del món que ens ha tocat viure.

-----

Més continguts sobre:
mestres, educació, educació en valors

imprimir