Senderi / El que segueix no és ni una recensió, ni una nota de lectura, ni tampoc una crítica, és simplement un seguit de trossets copiats tal qual d'un llibre que us recomanem. La lectura d'aquesta obra de cap manera pot ser substituïda pels temes que hem destacat. Tot el contrari, voldríem que aquestes notes motivessin la lectura completa d'un text breu i lluminós.

Credibilitat voluntària

"Necessitem trobar el nostre combat particular contra el sistema de credulitats del temps present. La nostra impotència actual té un nom: analfabetisme il·lustrat. Ho sabem tot però no podem fer res. Amb tots els coneixements de la humanitat a l'abast, només podem frenar o accelerar la nostra caiguda a l'abisme." (p. 9)

"Som a les portes d'una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d'aprendre i d'autoeducar-se per viure més dignament. Davant d'aquesta rendició, proposo pensar una nova il·lustració radical. Reprendre'n el combat contra la credulitat i afirmar la llibertat i la dignitat de l'experiència humana que és capaç d'aprendre per si mateixa." (p. 11)

Per una crítica radical

"La Il·lustració no és el combat de la ciència contra la religió o de la raó contra la fe. Aquesta és una simplificació reduccionista que distorsiona el que veritablement entra en joc. El que la Il·lustració radical exigeix és poder exercir la llibertat de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen, vinguin d'on vinguin i els formuli qui els formuli, sense pressupòsits ni arguments d'autoritat. (...) En definitiva, la crítica és autonomia del pensament, però no autosuficiència de la raó." (p. 36-37)

"Assumir la condició natural i corporal de l'ésser humà implica acceptar la parcialitat i la precarietat de les nostres veritats, però també la perfectibilitat del que som i fem de nosaltres mateixos. Saber ja no és accedir a les veritats eternes de Déu sinó millorar la nostra pròpia comprensió i la relació amb el món que ens envolta. Els il·lustrats no creien cegament en el progrés." (p. 39)

Coneixement sense emancipació

"El problema és que quan la cultura es redueix a ser crítica de la cultura, la seva autonomia queda condemnada a la autorreferencialitat: la filosofia com a crítica de la filosofia, l'art coma crítica de la institució artística, la literatura com a crítica de les formes literàries... Aquesta circularitat tancada és part d ela nostra experiència pòstuma, ja que es tracta d'un exercici de la crítica que només pot moure's entre el que va ser i la impossibilitat de ser una altra cosa. Com un circuit d'aigua tancada, aparenta moviment però no va enlloc, i mentrestant es podreix. Cal sortir d'aquest bucle i situar la necessitat de la crítica en les seves arrels: la denúncia de les relacions entre el saber i el poder no té interès per si mateixa, sinó que només adquireix valor pels efectes emancipadors que té." (42-43)

"...no n'hi ha prou de tenir accés al coneixement disponible del nostre temps, sinó que el que és important és poder relacionar-nos-hi de manera que contribueixi a transformar-nos a nosaltres i el nostre món cap el bé." (p. 45)

Coneixement inútil

"Ja aleshores, a mitjan segle XVIII, es temia la saturació de les biblioteques, l'acumulació de coneixement inútil i la impossibilitat de relacionar-se adequadament amb el saber. Sense l'exercici de la crítica, el coneixement tendeix a tornar-se inútil perquè encara que accedim als seus continguts no sabem com ni des d'on relacionar-nos-hi." (p. 48)

"El doble límit de l'atenció, respecte a la recepció de dades i informació i en relació amb la seva elaboració en forma d'opinió i de saber, té com a conseqüència la paràlisi enfront d'un escenari desbordant. Una subjectivitat desbordada és la que avui se sotmet amb més facilitat a una adhesió acrítica a la opinió, la ideologia i els judicis als altres. Com que no podem formar-nos una opinió sobre tot el que ens envolta, seguim les que altres ens ofereixen ja formatades, o ens apuntem sense tenir la capacitat de sotmetre-les a crítica. (...) La diferència és que en altres temps l'heteronomia es basava en la ignorància com a absència de coneixements, com a no accés al saber, mentre que avui funciona sobre l'accessibilitat desbordant i, per tant, inoperant, al saber. " (p. 50-51)

Humanitats, crítica i emancipació

"Les humanitats (...) no són aleshores un conjunt de disciplines en extinció, sinó un camp de batalla en què ens hi va el sentit i el valor de l'experiència humana." (p. 58)

"Si les humanitats tenen a veure amb la capacitat de donar forma i sentit, lliurement, a l'experiència humana i a la seva dignitat, hem d'entendre que la crisi que viuen està directament relacionada amb la distància que s'ha obert entre el que sabem sobre el món i sobre nosaltres mateixos, i el que podem fer per transformar les nostres condicions de vida. Hem constatat, històricament, que saber més i tenir més educació i més informació no ens fa més lliures ni èticament millors. Tampoc ha contribuït a forjar societats més emancipades. D'aquí la profunda desproporció que ens assalta i que fa de nosaltres analfabets il·lustrats. (p 64-65)

"El nostre principal problema, aleshores, és redefinir els sentits de l'emancipació i la seva relació amb els sabers del nostre temps. Quins sabers i quines pràctiques culturals necessitem elaborar, desenvolupar i compartir, de manera que contribueixin a treballar per una societat millor arreu del planeta? Sembla una pregunta ingènua, però quan les humanitats perden el vincle amb aquesta qüestió es converteixen en mers coneixements de textos sobre textos i moren. Redefinir el sentit de l'emancipació: en això han de consistir les activitats humanístiques si volen ser alguna cosa més que un conjunt de disciplines en desús." (p. 66)


-----

Més continguts sobre:
educació per la ciutadanai, ciutadania, democràcia, participació

imprimir