llibres
Sense sucre
Senderi / Sense sucre de Mireia Estrada Gelabert és una mirada plena d'afecte i amor, de comprensió i reconeixement, de voluntat d'entrar i gaudir de la cultura marroquina, però no és una mirada ensucrada a la realitat de cada dia del Marroc. Ni tampoc és una mirada que amagui la dificultat de compaginar l'individualisme de la modernitat amb la pertinença estreta a la tradició i la comunitat.
Començar el comentari d'un llibre valorant positivament el títol i el subtítol pot quedar una mica superficial, però crec que en aquest cas està del tot justificat. El subtítol diu exactament de què va el llibre: la vivència d'una dona occidental que es submergeix en la cultura del Marroc. D'això va el llibre. I el títol, Sense sucre, ens parla d'un detall, potser menor, en el que la noia occidental no pot acceptar ni transigir amb un hàbit de la cultura marroquina: prendre el te molt carregat de sucre. Ella no hi vol gens de sucre, i sorprèn i es fa mirar. Però potser sense sucre podria referir-se també a la mirada amb què ens presenta la vida al Marroc i la vida de la seva família, està casada amb un marroquí. Una mirada plena d'afecte i amor, de comprensió i reconeixement, de voluntat d'entrar i de gaudir, però no és una mirada ensucrada a la realitat de cada dia del Marroc. Títol a banda, és un llibre que us atraparà.
Un llibre que almenys admet un triple nivell de lectura. En primer lloc, com ja s'ha dit, es una aproximació a la cultura marroquina explicada a través del dia a dia d'una família, de la família marroquina de la protagonista. Una descripció, amb infinitat de detalls i anècdotes, de festes, àpats, anada al hamman, visites al mercat i al fotògraf, de fer el ramadà i de rituals lligats a la mort i de molts altres aspectes que us donaran una idea ben completa de la vida al Marroc. Amb un estil descriptiu i amb tocs suaus d'humor i de crítica.
Però aquest primer nivell és inseparable del segon. La descripció està feta per una dona occidental que, a causa del seu matrimoni, entra de bon grat a formar part de la família del seu home i durant les freqüents visites comparteix la vida quotidiana a Casablanca i al poblet d'on és originària la família. És la vivència d'una dona occidental compartint la vida diària entre dones marroquines. Principalment, entre dones perquè hi ha una forta separació dels homes i una dedicació en exclusiva a les feines de manteniment de la família, i tant a casa com al carrer queden molt invisibles i menystingudes. Alhora, però, la nostra protagonista deixa constància del pes que traginen les dones, del seu paper essencial com a suport de la vida –dels fills, del marit i dels grans–, així com sovint de la família ampliada i del veïnat. Dones poc considerades, a estones esborrades, però que alhora transmeten humanitat i molt sentit comú. Dones amb les què se sent bé, tot i la distància que separa les seves vides, i amb les que tasta una altra manera d'estar en el món. Un xoc i un aprenentatge.
I tot plegat ens porta al tercer nivell de lectura: el tema omnipresent de les identitats. Com habitar alhora dos mons? Com orientar-se entre dues formes de vida en tants aspectes contraposades? Com enllaçar la dona activa, emprenedora, que vol ser lliure i conduir la seva pròpia vida amb la dona que es dilueix i està lligada a la solidaritat profunda de la comunitat. Perdre l'escalf i guanyar llibertat o perdre llibertat i guanyar escalf. En paraules de l'autora, és la tensió entre la modernitat i un món que es resisteix a caviar: "Entre l'individualisme i la llibertat i la pertinença forta i segura al grup, a la tribu i a la comunitat. No és una tensió banal, té dimensions tràgiques per a moltes persones, sobretot per a les dones que es troben a la frontissa de les dues cultures, que, com a portadores de valors, viuen esqueixades entre els anhels de llibertat i la pressió de la continuïtat de la tradició. El neguit dolorós d'escollir entre la soledat d'una anomenada llibertat i la solidaritat a tot preu, la dels llaços de sang que comporta, indefectiblement, la renúncia a la pròpia individualitat."
I després del diagnòstic, encara assaja un camí: "... sabent-me impregnada de la decadència occidental, d'aquest salt de la civilització cap al buit, busco vestigis de la tribu a casa meva, i agraeixo tot allò que m'han regalat en aquest racó de món de tradició musulmana i llengua àrab i amazic. Potser així, rescatant els gestos antics que encara perduren en el meu trosset de Mediterrània, podré donar assossec a la meva ànima i trobaré, per fi, el meu lloc."
Estrada Gelabert, Mireia
Sense sucre. Una dona occidental al Marroc.
Ara Llibrers, 2022.
Març 2021
-----
Més continguts sobre:
feminisme, diversitat, interculturalitat
imprimir
Començar el comentari d'un llibre valorant positivament el títol i el subtítol pot quedar una mica superficial, però crec que en aquest cas està del tot justificat. El subtítol diu exactament de què va el llibre: la vivència d'una dona occidental que es submergeix en la cultura del Marroc. D'això va el llibre. I el títol, Sense sucre, ens parla d'un detall, potser menor, en el que la noia occidental no pot acceptar ni transigir amb un hàbit de la cultura marroquina: prendre el te molt carregat de sucre. Ella no hi vol gens de sucre, i sorprèn i es fa mirar. Però potser sense sucre podria referir-se també a la mirada amb què ens presenta la vida al Marroc i la vida de la seva família, està casada amb un marroquí. Una mirada plena d'afecte i amor, de comprensió i reconeixement, de voluntat d'entrar i de gaudir, però no és una mirada ensucrada a la realitat de cada dia del Marroc. Títol a banda, és un llibre que us atraparà.
Un llibre que almenys admet un triple nivell de lectura. En primer lloc, com ja s'ha dit, es una aproximació a la cultura marroquina explicada a través del dia a dia d'una família, de la família marroquina de la protagonista. Una descripció, amb infinitat de detalls i anècdotes, de festes, àpats, anada al hamman, visites al mercat i al fotògraf, de fer el ramadà i de rituals lligats a la mort i de molts altres aspectes que us donaran una idea ben completa de la vida al Marroc. Amb un estil descriptiu i amb tocs suaus d'humor i de crítica.
Però aquest primer nivell és inseparable del segon. La descripció està feta per una dona occidental que, a causa del seu matrimoni, entra de bon grat a formar part de la família del seu home i durant les freqüents visites comparteix la vida quotidiana a Casablanca i al poblet d'on és originària la família. És la vivència d'una dona occidental compartint la vida diària entre dones marroquines. Principalment, entre dones perquè hi ha una forta separació dels homes i una dedicació en exclusiva a les feines de manteniment de la família, i tant a casa com al carrer queden molt invisibles i menystingudes. Alhora, però, la nostra protagonista deixa constància del pes que traginen les dones, del seu paper essencial com a suport de la vida –dels fills, del marit i dels grans–, així com sovint de la família ampliada i del veïnat. Dones poc considerades, a estones esborrades, però que alhora transmeten humanitat i molt sentit comú. Dones amb les què se sent bé, tot i la distància que separa les seves vides, i amb les que tasta una altra manera d'estar en el món. Un xoc i un aprenentatge.
I tot plegat ens porta al tercer nivell de lectura: el tema omnipresent de les identitats. Com habitar alhora dos mons? Com orientar-se entre dues formes de vida en tants aspectes contraposades? Com enllaçar la dona activa, emprenedora, que vol ser lliure i conduir la seva pròpia vida amb la dona que es dilueix i està lligada a la solidaritat profunda de la comunitat. Perdre l'escalf i guanyar llibertat o perdre llibertat i guanyar escalf. En paraules de l'autora, és la tensió entre la modernitat i un món que es resisteix a caviar: "Entre l'individualisme i la llibertat i la pertinença forta i segura al grup, a la tribu i a la comunitat. No és una tensió banal, té dimensions tràgiques per a moltes persones, sobretot per a les dones que es troben a la frontissa de les dues cultures, que, com a portadores de valors, viuen esqueixades entre els anhels de llibertat i la pressió de la continuïtat de la tradició. El neguit dolorós d'escollir entre la soledat d'una anomenada llibertat i la solidaritat a tot preu, la dels llaços de sang que comporta, indefectiblement, la renúncia a la pròpia individualitat."
I després del diagnòstic, encara assaja un camí: "... sabent-me impregnada de la decadència occidental, d'aquest salt de la civilització cap al buit, busco vestigis de la tribu a casa meva, i agraeixo tot allò que m'han regalat en aquest racó de món de tradició musulmana i llengua àrab i amazic. Potser així, rescatant els gestos antics que encara perduren en el meu trosset de Mediterrània, podré donar assossec a la meva ànima i trobaré, per fi, el meu lloc."
Estrada Gelabert, Mireia
Sense sucre. Una dona occidental al Marroc.
Ara Llibrers, 2022.
Març 2021
-----
Més continguts sobre:
feminisme, diversitat, interculturalitat
imprimir